Joe Biden o la derrota de l’esquerra

El candidat demòcrata és un moderat que encarna el sistema polític nord-americà d’abans de Trump. La seva victòria representa la derrota de les idees més punteres del progressisme nord-americà

A diferència de fa quatre anys, cap dels malnoms que des del món trumpista s’han inventat per denigrar el candidat del Partit Demòcrata no ha acabat de quallar. Si les enquestes no s’equivoquen de molt, de molt més que fa quatre anys, i el peculiar sistema electoral nord-americà no ho evita com ho va evitar fa quatre anys, tot indica que Joe Biden serà president dels EUA amb 78 anys —els fa el 20 de novembre. 

D’aquests 78 anys, n’haurà passat 50 fent política, és a dir, un 64% de la seva vida. Va començar passant dos anys al consell legislatiu del comtat de New Castle (1970-72), a l’estat Delaware, —l’únic càrrec menor que ha ostentat. El gruix de la seva carrera són els 36 anys al Senat (1972-2009), que va deixar per ser el vicepresident d’Obama (2009-2017). Els últims tres anys i mig han estat la primera vegada des que en tenia 28 que no ha ocupat cap càrrec públic. Això vol dir que no hi ha pràcticament cap qüestió política sobre la qual no hagi opinat i votat. I que sigui rematadament fàcil assenyalar-lo per haver-se equivocat en el passat, posicionant-se en una controvèrsia que ara es considera resolta. 

Els canvis culturals i polítics que s’han vist als EUA i al món els darrers 40 anys són d’una vertiginosa acceleració. Per això un eslògan com Make America Great Again, que parla de la nostàlgia per un món que mor, podia triomfar per reagrupar les forces que rebutgen la idea que els consensos de la classe política i intel·lectual són els mateixos que els de la gent del carrer. Sobretot pel que fa a la idea que els consensos del passat són el fruit de la maldat, l’odi, la voluntat discriminatòria, o la ignorància. Per això, aquest historial tan llarg, ple d’errors, per excés o per defecte, són, en realitat, un actiu de Joe Biden. Al capdavall, els EUA són un país que té en persones majors de 55 anys i sense estudis universitaris el gruix de l’electorat. Aquesta és una altra manera de dir que la victòria de Biden és la derrota de l’esquerra nord-americana, i que la potència electoral de Biden no només no és cap misteri, sinó que és la que és justament perquè darrere de les seves paraules no n’hi ha cap, de misteri.

‘Creepy Uncle Joe’

El seu malnom més sagnant és Creepy Uncle Joe. Creepy vol dir sinistre, però en el context es traduiria millor per llefiscós. La mena de sensació que agrupa la basarda amb el fàstic. La raó és la manera com Biden toca les dones, i en especial les nenes. A banda del cas Anita Hill, de les acusacions d’abús de poder, de tractes vexatoris amb subordinades i d’interaccions de mà massa llarga amb col·legues, corre per les xarxes una col·lecció de vídeos de Biden des de fa anys on se’l veu com a senador o com a vicepresident tractant noies adolescents de manera creepy. O sigui, com abans potser es podia tractar noies adolescents sense que a ningú li estranyés res, o provoqués només el discret comentari d’una àvia a una nena, un consell de no apropar-s’hi gaire, però que ara dispara totes les alarmes. 

Els videos són talls —molt ben triats— d’ell en el paper d’anfitrió, en recepcions oficials o rebent visites de famílies al Senat o a la Casa Blanca: potser un diplomàtic i la família, potser algú que ha contribuït a la campanya i la família, potser un congresista i la família, potser la membre d’una associació en defensa d’alguna causa difícil i la família. Sempre que hi ha una dona jove, o una adolescent, o una nena, se’l veu acostant-s’hi d’una manera massa íntima, tocant-les d’una manera excessiva, sovint fent-los petons al cap, aturant-s’hi un segon massa llarg, com si els ensumés els cabells, com si fos un pervertit. En el vídeo, sempre que hi ha una nena en el grup, a l’hora de fer-se la fotografia, Biden l’agafa i se la posa al davant i li posa les mans a les espatlles. Moltes d’aquestes les noies d’aquests videos fan cara d’incomoditat. 

La suma de totes aquestes coses no és il·legal, i pot assenyalar des d’una perversió, fins a una manipulació interessada dels 20 o 30 talls més ambigus d’una carrera de 50 anys, passant pel caràcter d’algú que es pren massa confiances o el que deu pensar per disculpar-lo la majoria de l’electorat que l’ha dut a les portes de la Casa Blanca: que és la manera passada de moda que té un home poderós de tractar els nens i les dones quan pretén ser un amfitrió càlid. El que sí que són les imatges és creepy.

Però el consens de l’electorat nord-americà, en un sistema majoritari que fa que el que guanya, ni que sigui per un pèl, s’endú tot el premi, és que aquests comportaments i acusacions no són prou significatives d’una conducta que mereixi escarni, càstig o derrota —mal que li pesi als electors de Bernie Sanders o d’Alexandra Ocasio-Cortez. Hom diria que l’electorat nord-americà els està dient que, pel que fa a les relacions d’intimitat, la gran majoria de la gent que vota no viu encara en les disquisicions epistemològiques del consentiment explícit sinó en les zones grises dels claus sòrdids i les alegries construïdes a base d’anys de mirar d’entendre què t’agrada a tu i què agrada als altres. També és molt possible que el poder sigui el poder, ara i sempre, i per això l’actual president és l’home que es vantava d’agafar dones pel cony.

Per aquest motiu, la part important del malnom Creepy Uncle Joe, no és l’adjectiu creepy, sinó el substantiu Uncle i el nom de pila, Joe. Fins i tot per dir-li llefiscós ensuma-nenes li has de dir oncle. Fins i tot per dir que fa basarda i fàstic, li has de dir pel diminutiu Joe. És cert, com diu aquest article que Joe Biden ha passat de ser l’oncle cool a l’oncle creepy perquè ha passat de ser el vicepresident sense gaires responsabilitats del president amb més gràcia del segle a ser el focus de l’atenció. I aquesta mena d’escrutini fa estralls. Però en realitat podries anar canviant els adjectius i mai no te’n sortiries sense adreçar-t’hi amb algun substantiu familiar. Joe Biden ha estat a l’imaginari nord-americà des de fa tant de temps que és impossible no sentir-se’l com una cosa pròpia —només el pots odiar amb un odi domèstic.

L’escena que en despulla l’ambició

L’escena que descriu amb més riquesa el caràcter del candidat i alhora el lloc que ocupa en el subconscient del país és de 1973. És molt difícil per a un nord-americà, fins i tot si ha nascut després d’aquesta data, no tenir present els fets que l’envolten cada cop que veu Joe Biden. La tardor del 1972, Biden va guanyar les eleccions a senador dels EUA per l’estat de Delaware contra tot pronòstic. Tenia 29 anys, estava casat i tenia dos fills i una filla que encara no caminava. Sis setmanes després de les eleccions, quan encara no havia pres possessió del càrrec, mentre era a Washington preparant les oficines, un camió va embestir el cotxe que conduïa la seva dona i va matar a l’acte la dona i la nena, mentre deixava els dos nens, Beau i Hunter, malferits. 

L’escena a què em refereixo la podeu veure en aquest documental al minut 38: Joe Biden és a l’hospital, poques setmanes després de l’accident. És el dia de la seva presa de possessió, el jurament del càrrec. Hi ha un bressol-llitera amb el fill petit, Hunter, amb la cama enguixada i suspesa en l’aire per un artilugi. Hi ha tot de periodistes, càmeres de televisió i un faristol. Biden s’acosta al faristol amb el fill gran, Beau, en braços i diu aquesta frase: “Faig aquesta promesa: si en sis mesos hi ha un conflicte entre que faci de pare i de senador —i tinc l’esperança que no— contactaré el governador i li diré que nosaltres sempre podem tenir un altre senador, però ells no poden tenir un altre pare”.

Aquest moment és important per motius obvis: és un moment tan tràgic que esdevé impossible oblidar-lo i no sentir compassió. És important també perquè Biden no va deixar de ser senador i va construir al voltant de l’equilibri entre el polític i el pare tota una mitologia. Anava i venia cada dia —en tren— de Washington a Willmington, on vivia amb els nens i la seva germana, que se’n va fer càrrec fins que es va tornar a casar. Així va construir una èpica de l’home corrent que havia patit i s’havia sobreposat. L’empatia, que aleshores no estava tan de moda com ara, és la virtut que, a contracor, definiria per sempre més el seu caràcter. Rere el somriure de guanyador, rere una certa aspiració kennediana, i un clar complexe intel·lectual, Biden per sempre més seria l’home que sap patir i continuar.

Però el moment ensenya altres coses, no tan òbvies. La primera es veu en la frase final, la que diu que sempre podem tenir un altre senador, però els nens no poden tenir un altre pare. És una frase perfecta. Molt ben escrita per algú que sap polir les paraules fins a l’extrem. És una frase dissenyada per emetre un missatge de proximitat sense ser excessivament sentimental. És, en resum, un càlcul. I és un càlcul que la digui amb un dels fills als braços i amb l’altre postrat al bressol-llitera. Ho és, que el jurament es faci a l’hospital. La capacitat per orquestrar una escena d’aquestes característiques enmig d’una tragèdia que ensorraria qualsevol explica el caràcter d’un home que té en l’ambició política un dels pilars fonamentals de la seva identitat. Joe Biden és polític per damunt de qualsevol altra cosa, per damunt d’ideologies i també per damunt de ser pare. Per això pot fer servir l’escena per encimbellar-se en l’imaginari col·lectiu. És cert que no cal apel·lar al cinisme per explicar aquesta escena: un polític pot encarnar la voluntat de poder de manera genuïna i pot ser que no sàpiga viure de cap altra manera que no sigui dins d’una escena així, que explicita aquesta voluntat. 

La feblesa com a virtut

Just després de dir la frase, Biden somriu amb un somriure lleu, però victoriós. Sap que la frase és bona i sap que l’ha pronunciada a la perfecció. Rere això, no només hi ha voluntat de poder, també hi ha tota una vida dedicada a la superació del seu quequeig. Biden és lleugerament quec ara, però quan era petit n’era molt i li va costar humiliacions i incomptables hores de pràctica en un moment en què quequejar era equivalent a ser un retardat. S’explica que la seva mare va amenaçar físicament una monja de l’escola catòlica on estudiava —”et caurà la còfia a terra”— per fotre’s de Biden davant dels companys de classe. La superació del quequeig per pura força de la voluntat i sense cap acompanyament parla d’una època i una pedagogia que també ha desaparegut. Com explica un periodista quec de The Atlantic, en la manera com s’entén la pedagogia i les dificultats d’apenentatge, no és clar que els votants de més edat vegin amb bons ulls aquest canvi cultural. Per a ells, els dimonis d’un home que toca massa les dones pertanyen a la mateixa era que els àngels d’un nen quec que se’n surt perquè supera l’hostilitat amb la força del caràcter. Quan Biden mira de conquerir el votant centrista rebutjant l’etiqueta d’esquerranós és creïble perquè la seva idea de noblesa pertany a aquest imaginari.

D’aquesta feblesa, Biden en va fer una manera de fer política més personal. La raó per la qual va guanyar la primera elecció al Senat contra pronòstic i la raó per la qual va guanyar les primàries demòcrates mig segle després són els electors negres. La manera de penetrar en les comunitats afro-americanes va ser el quequeig. Treballant en una piscina pública va conèixer un home negre i quec. Si entre els blancs de classe mitjana ser quec ja era un estigma, entre els negres de classe treballadora era directament una condemna. Biden va ensenyar el seu amic a sortir del quequeig i aquest amic el va introduir en la comunitat negra de Delaware. D’aquesta època en vindria una manera de fer política que prima més la relació personal, la sensació que el seu somriure d’anunci de dentrífic brilla només per a tu, que no pas per una posició ideològica molt coherent o definida

Però abans de concretar aquesta manca de compromís ideològic, cal subratllar encara el pes d’aquest complexe infantil: l’any 1988, Biden va presentar-se a les primàries demòcrates i va haver de retirar-se perquè va esclatar un escàndol que hi té a veure. Primer, va plagiar un discurs de Neil Kinnock, un polític anglès que havia construït una èpica al voltant de ser el primer membre de la seva família de classe treballadora d’arribar a la universitat i al poder. Biden va copiar el discurs paraula per paraula, en una interpretació extraordinàriament emotiva i empàtica amb les classes treballadores, un exemple de la seva capacitat superlativa de fer de la política una cosa personal. Quan va saltar a les portades dels diaris que l’havia plagiat, es va fer insuportable per al puritanisme nord-americà. Però encara va resistir, tot disculpant-se, com sempre ha fet quan ha calgut. 

El va tombar una altra mentida. En un acte electoral de proximitat (la seva especialitat), un home li pregunta per les credencials acadèmiques a la facultat de dret –si era cert que era tan bo com es deia—, i aquí Biden explota en una filípica agressiva i cruel amb l’home en qüestió. Li diu que té un coeficient intel·lectual inferior a ell, i li llança un llistat de mentides sobre el seu expedient acadèmic —més aviat mediocre— absolutament delirant. Que es vantés d’una cosa falsa fàcilment comprovable només s’explica per aquest complexe antic i profund, que rau rere la granítica voluntat de poder, de domini, present en l’escena de l’hospital i en l’oportunisme ideològica de la seva carrera. 

La derrota de l’esquerra

Per aquest motiu la victòria de Joe Biden és la derrota de l’esquerra nord-americana. La carrera de Biden al Senat no és la d’un home compromès amb els valors contraculturals de l’esquerra dels anys 70, no és la de l’esquerra que va combatre Reagan als 80, ni de l’antimilitarisme anti Bush pare i fill, ni és la del feminisme dels 90. Joe Biden és un home de l’establishment amb totes les conseqüències. Un home de centre-esquerra, en l’espectre ideològic nord-americà, però que sempre ha estat al costat del poder. El llistat de coses que ha impulsat o a les quals ha donat suport Biden els darrers trenta anys i que són anatema en l’esquerra occidental és inacabable. Destaca la ideologia reaganista de reduir despesa social, l’intervencionisme imperial militar arreu del món — el suport a les dues guerres d’Iraq, a l’ús massiu de drons durant l’era Obama o a les missions de forces especials a països que representen el 70% del planeta—, i sobretot la política de duresa policial contra el crim i contra les drogues que ha convertit els EUA en el país amb més empresonats per càpita, cosa que castiga negres i llatinoamericans especialment. S’ha enorgullit del fet que cap de les lleis d’enduriment contra el crim que han estat elaborades durant els darrers 40 anys ha estat aprovada sense passar primer per les seves mans i dur la seva signatura —fins que la marea va canviar i se’n va disculpar, abraçant una política més moderada, que subratlla les causes i no els símptomes, que acompanya l’evolució del progressisme centrista cap a posicions fins fa poc vistes com pròpies de menja-flors. 

Joe Biden, en un acte electoral recent / KEN HERMAN / ZUMA PRESS / EUROPA PRESS

Joe Biden, en un acte electoral recent / KEN HERMAN / ZUMA PRESS / EUROPA PRESS

Però, de nou, aquestes posicions conservadores eren populars, també entre les famílies de barris castigats pel crim i el tràfic de drogues, també entre les minories. De nou, el defecte és virtut: aquesta trajectòria el fa invulnerable als atacs de Trump, quan l’acusa de ser permissiu amb les protestes més pujades de to del moviment Black Lives Matter i busca guanyar-se el vot de la llei i l’ordre. Biden ha estat prou sensible a les demandes dels afro-americans com per ser creïble entre els que donen suport al Black Lives Matter però no anirien mai a una manifestació on es cremen contenidors. Alhora ha estat prou dur contra la delinqüència per rebre el suport de qui creu que la policia fa la feina generalment bé, però que cal alguna mena de reforma a causa del racisme estructural en els cossos armats del país. Molt especialment, és creïble entre la gent que no sap què pensar-ne exactament, que és la majoria sobre qualsevol tema.

En nom del sistema

Les primeres hores de la nit que Trump va guanyar les eleccions, les borses van caure. Però de cop, van començar a pujar. El canvi va ser tan sobtat, que els periodistes econòmics que estaven escrivint la crònica van haver de canviar-la  a mig escriure. La raó fou que la por al caos va desaparèixer amb el discurs mínimament civilitzat de Trump d’aquella nit, i el pes de les seves promeses d’abaixar els impostos de societats van disparar l’eufòria. A principis d’octubre d’aquest any, quan les enquestes van començar a mostrar que Biden podria guanyar amb molta superioritat i que podria haver-hi una onada demòcrata a tot el país, les borses van pujar.

Com pot ser, si Biden ha promès apujar alguns dels impostos que Trump ha baixat, sobretot els que tenen a veure amb els guanys relacionats amb les inversions? Primer, perquè Wall Street ja ha obtingut el que volia de Trump, una rebaixa d’un impost de societats del 35% al 21% que Biden diu que apujarà, però no gaire (al 28%), en un procés legal que pot ser vulnerable a pressions i lent. I segon, perquè Biden respresenta una certa estabilitat econòmica en un context, pandèmia a banda, que pot ser de creixement. 

Com explica el periodista econòmic Josh Barro, els preus de les accions en teoria representen el valor present dels guanys futurs després d’impostos. Les accions pugen quan s’espera que les empreses tindran beneficis, o quan s’espera que estaran sotmeses a un impost de societat menor, o quan els tipus d’interès cauen i fan que una quantitat de diners en el futur tingui més valor avui. “Aquestes tres forces han fet pujar els preus de les accions durant l’administració de Trump. La comoditat dels mercats amb Biden suggereix que els inversos creuen que el primer i el tercer factor seran més forts que la presumpta apujada d’impostos sota Biden” que serà, en tot cas, moderada i centrada en els guanys de capital dels inversors i no en l’impost de societats. La borsa no és tota l’economia, com sap tothom, però no és una cosa menor en un país on molta gent té les pensions i els estalvis invertits. 

La nostàlgia de la normalitat

Joe Biden és un home que sap passar per normal, tot i que no en té res, de normal. Representa una normalitat perduda, una manera de fer que Trump ha esborrat. Una centralitat que no és només ideològica, sinó de conducta, de maneres, de caràcter. Si llegiu els articles de l’elit de l’esquerra moderada, hi notareu un to nostàlgic. No hi ha una visió sobre el futur, sinó una reivindicació del business as usual. Encaixa amb una frase totalment reveladora de Biden en un acte amb contribuents rics de la seva campanya: “Res no canviarà fonamentalment”. La seva carrera i la seva promesa és l’encarnació del sistema polític nord-americà, lleugerament evolucionat, equalitzat als gustos actuals de la gran majoria central del país. Ha demanat disculpes pels errors del passat i ha fet les promeses més progressistes que se li recorden, però no és l’avantguarda de res, sinó el càlcul, la moderació. Per aquest motiu quan el NYTimes intenta fer un podcast sobre les seves polítiques concretes, té tantes dificultats que ha d’apel·lar a la seva sensibilitat i a la promesa de no ser Trump.

Cal recordar que Obama el va triar de vicepresident justament perquè li oferia el que ell no tenia: totes les relacions polítiques i personals amb tota mena de polítics de tota mena d’ideologies. El més racista dels congressistes li agafaria el telèfon. Al capdavall, Biden havia abandonat per segon cop l’aspiració de ser el candidat demòcrata el 2008, quan va ser-ho Obama, justament per haver dit que Obama era el primer negre “mainstream“, “articulat” i “net” que es presentava a les eleccions presidencials. Un comentari que, en context, és més ben intencionat que no sembla, però que ensenya la vida d’un home que parla com es parlava fa dècades, que parla com es parla en llocs on guanya Trump, i que parla com deuen parlar al Senat a porta tancada, tota aquella colla d’homes blancs de la vella escola, fins que Obama va fer el forat. Si Biden era la manera que tenia Obama de comprar-se una entrada al cor del sistema, Obama ha estat la prova definitiva de la sensibilitat i la capacitat d’adaptació de Biden. Al capdavall, és l’home blanc vell que va voler ser el subordinat d’un home jove negre. La suma d’aquestes qualitats no el fa esmolat en cap front, però el fa acceptable en tots. 

És possible que aquesta sigui la clau de volta de Joe Biden en aquestes eleccions. Tot allò que no és. No és ni Donald Trump, ni Hillary Clinton, ni Bernie Sanders. No és un radical que vulgui refer-ho tot, com Sanders. No és una dona, ni encara menys una dona tan odiada com Clinton. I sobretot, no és Trump. És cert que la pandèmia ha accelerat els problemes de Trump, però també és cert que Trump va guanyar les eleccions perquè va endur-se alguns estats claus per pocs milers de vots, mentre Clinton el superava en vot popular en més de tres milions de paperetes. La superioritat de Trump era fràgil i malgrat el seu èxit econòmic fins al març d’aquest any i de l’absència de conflictes armats a l’exterior, els signes que l’electorat nord-americà n’estava tip, de la intensitat emocional i de la cultura de la crisi política com a mètode de govern, eren clars. Biden ha aconseguit convertir les eleccions en un plebiscit contra el president

El moment històric ha fet que les seves virtuts brillessin i les seves servituds fossin un actiu. Fins i tot seu tarannà avorrit és un avantatge. Però sobretot, ha acabat fent valer aquesta empatia que va aparèixer a l’imaginari al 1972 i que ha trobat el seu pols durant la pandèmia que ha matat 200.000 estadounidencs. Durant el darrer debat electoral, mentre Trump explicava, amb força brillantor, que estàvem aprenent a viure amb el virus i que no podíem tenir l’economia tancada, Biden va respondre-li que estàvem morint amb el virus. Mai una posició tan cendrosa havia esta tan atractiva. Va mirar a càmera i va repetir un tema que fa mesos que toca: les cadires buides a les taules dels menjadors de les famílies que han perdut algú. En qualsevol altre polític seria pornogràfic, i potser en ell també ho és, però també és creïble, perquè ell és l’home-que-ha-patit

Ho va dir de manera més crua durant la convenció que el va triar com a candidat a l’estiu, amb una cita que tanca el cercle del 1973. El dolor que hi expressa incorpora totes les tragèdies de la seva vida. Hi inclou també la mort del seu fill gran, en Beau, la nineta dels seus ulls, el seu successor, “la versió millorada de mi mateix”, de càncer cerebral, el 2015: just quan Uncle Joe es preparava per ser el candidat presidencial en unes eleccions que molts creuen que hagués guanyat contra Trump. Hi inclou la drogoaddicció del seu fill petit, epicentre de presumptes escàndols de corrupció. Hi inclou totes i cadascuna de les imatges que sobreviuen a l’inconscient del públic nord-americà, en cadascuna de les tragèdies a què Obama el va enviar d’ambaixador del dolor. Inclou la capacitat de fer servir l’empatia per ser invencible, inconmovible per les pressions d’un dels càrrecs més complicats del planeta: “Conec aquest dolor. Sé que un forat negre i profund s’obre en el teu pit i et xucla. Sé com de desagradable, i cruel, i injusta pot ser la vida de vegades. Però he après dues coses. Potser les persones que més estimes han deixat aquest món, però no han abandonat el teu cor. Sempre seran amb tu, sempre els sentiràs. I sé que les coses aniran millor.”

Per això tampoc no ha funcionat l’altre malnom de Biden, Sleepy Joe, que vol fer referència a la seva longevitat. Que està vell, com si estigués mig adormit, mig mort, senil. No ha servit perquè els vells voten i perquè els errors, lapsus, injustícies, hybris, i insuficiències de Biden, han trobat el seu centre de gravetat ara que és vell, ara que sembla un vell aristòcrata de l’imperi, un home que és com si el sistema s’hagués fet carn viva.

Nou comentari