Juana Acosta ha estat una cara recorrent en les sèries espanyoles, especialment des que entrés a formar part de la plantilla d’Hospital Central. Aquest cap de setmana ha acudit al programa de Nuria Roca a La Sexta per promocionar la seva nova feina, en la que torna a apropar-se a la dansa. De petita va arribar a ser tota una promesa en aquest àmbit, el que fa que l’ompli d’orgull haver recuperat aquesta faceta en una pel·lícula. De la conversa, però, el que més ha destacat ha estat el relat que ha compartit sobre el seu drama familiar. L’actriu mai no havia parlat amb tanta sinceritat sobre les dues pèrdues que més han marcat la seva vida, l’assassinat del pare i el suïcidi posterior del seu germà.
Ha explicat que només tenia 16 anys quan, en sortir de classe de dansa, va rebre una trucada colpidora: “Em van dir que havien assassinat al meu pare i, d’alguna manera, el trauma es va incrustar en la dansa”. Aquesta última feina ha servit una mica de teràpia per a l’intèrpret: “Ha estat un procés dur, catàrtic, maco i alliberador”. Reconeix que mai no ha pogut superar aquesta mort tràgica, però que s’ha vist obligada a acceptar-la per poder continuar amb la seva vida. El principal problema, que mai no va saber-se el responsable del crim del pare: “Va haver-hi tantes versions i era una època tan complexa a Colòmbia… va acabar sent un crim impune“.
15 anys després, la vida familiar de Juana Acosta tornava a patir una gran pèrdua. Un dels seus germans va treure’s la vida després de viure uns anys molt dolents: “No va aconseguir perdonar i no va poder fer el camí de l’acceptació. Va acabar suïcidant-se… I per això crec que és important parlar del perdó, sobretot en societats tan polaritzades en les que la gent està furiosa i tan rabiosa”.
Uns successos molt tràgics que l’han fet reflexionar: “Tot té a veure amb la manera en la que es talla el cercle de la violència. És una mica instintiu respondre a la violència amb més violència, una cosa que ha passat durant molt de temps en la meva Colòmbia natal o aquí amb ETA. Vivim en països que han sentit la violència a prop, però aquesta no és la solució”.
