Jorge Javier Vázquez ho té clar: no vol reis com Joan Carles de Borbó i Sofia. Així ho escriu en el seu blog de la revista ‘Lecturas’, on recorda que l’any 92, quan els Jocs Olímpics de Barcelona, “algú va comentar a casa meva que coneixia a un escorta que assegurava haver vist barallar-se a Joan Carles i Sofia a l’aeroport del Prat. Amb molt males maneres, a més, i fent l’efecte que no era una topada aïllada, sinó que directament no se suportaven. Si aquestes coses s’escoltaven en una llar qualsevol de classe mitjana, què no se sabria en les redaccions dels diaris”.
En aquest sentit, es refereix al nou llibre de Pilar Eyre, “Yo, el Rey”, i parla en concret de la reina Sofia: “És una de les grans protagonistes del llibre. I no per a bé, precisament, perquè aquesta imatge angelical que la premsa ha anat construint laboriosament sobre la Reina la destrossa sense compassió Pilar Eyre en la seva última obra. No hi ha lloc per a l’empatia”.
Així, el presentador badaloní, escriu: “Els aduladors de la reina Sofía enaltien la seva paciència, la seva professionalitat i aquesta règia generositat apresa durant generacions per a suportar les infidelitats del marit. Així, el Rei era un simpàtic ‘pichabrava’ i la Reina una pobra infeliç que tot ho aguantava perquè estava profundament enamorada. Però ha vingut Pilar i ha enviat a prendre per sac aquesta imatge tan celestial de Sofía“.
I continua: “Perquè, segons Eyre, la Reina és una dona àvida de poder que no dubta a aguantar les mil i una humiliacions amb la condició de continuar conservant el seu estatus. Antipàtica, altiva, classista i reaccionària són alguns dels qualificatius que distingirien el seu caràcter. No està la vida com per a continuar creient en contes de fades. La societat no tolera més enganys i té tot el dret a saber qui hi ha darrere de cada institució. Sense mitges tintes, sense mitges veritats, sense imatges prefabricades”.
És per tot això, que Jorge Javier conclou: “No vull reis com Joan Carles i Sofía. En un món que està lluitant contra una devastadora pandèmia no hauríem de donar ni acceptar res per si mateix. No hi ha res més anacrònic que una adhesió indestructible. Desconfiem d’aquells que criden: “Que visqui el Rei”, sense solta ni volta. En el fons desitgen que tot segueixi inalterable per continuar manipulant tranquil·lament els tenebrosos fils d’un món fosc i corrupte”.
