El Canto del Loco va ser un dels grups de rock amb més èxit a Espanya a principis dels 2000. Els seus components van separar-se el 2010, amb Dani Martín engegant una carrera en solitari d’igual manera que va fer David Otero. El compositor va estrenar la setmana passada una producció en la qual repassa la seva trajectòria, la que ha volgut promocionar en una entrevista a El Mundo: “He publicat aquest disc de manera independent, perquè una multinacional em va dir que no ho veia”.
El camí no ha estat fàcil, el que ha reconegut en una conversa molt sincera en la qual ha parlat dels greus problemes que ha travessat: “Jo no volia cantar les cançons en directe per por i per inseguretat. A vegades renegues de tu mateix i ets el teu pitjor enemic. Hi ha un de melancolia i sanació quan penso en el meu pas pel grup. Quan vaig deixar El canto del Loco va ser… vaig necessitar molta teràpia per poder encaixar-ho tot. Havia fundat una cosa tan gran com El Corte Inglés i de sobte em veia obrint un petit forn de pa. Quan passes d’una cosa tan gran a una altra tan personal ho veus molt petit, independent i ple de dificultats. Em veia envoltat de dificultats i vaig haver de treballar molt per entendre que no m’havia de comparar amb ningú, que havia de ser jo mateix”.
“Crec que necessites eines sanes i constructives per mantenir la teva salut mental. Jo em sento compromès amb aquells que tenen dificultats per moure’s o entendre la vida com la resta. La gent amb una capacitat diferent t’ensenya molt. I hom pot entendre que la vida va molt més enllà de la fama i l’aplaudiment. La teva felicitat no pot dependre de si el públic et compra perquè això és molt arriscat”, reflexiona.
Otero confessa, a més a més, que va patir assetjament i que això l’ha marcat: “Era l’any 1997. Jo passava cada dia per endavant d’una cantonada en la qual es reunia un grup de vàndals que em tenia martiritzat, m’escopien i em llançaven pedres. Un dia em van llançar un bloc de gel al cap i em van deixar inconscient. Era un assetjament que mai no explicava… Em vaig deixar el serrell com un mecanisme de defensa per no veure allò que no m’agradava, em permet amagar-me”.
