Primer és la llum que canvia, després l’olor de bosc humit que s’escola entre les pedres vermelloses. Hi ha instants així, en què el paisatge sembla respirar profundament i t’obliga a fer el mateix, com si tot el que vindrà necessités una mirada més lenta. A poc a poc, el camí s’estreny, i els turons es converteixen en parets que abracen el silenci. És llavors quan saps que hi ha alguna cosa amagada, un misteri antic que el territori ha sabut preservar amb una naturalitat desarmant.
Sense pressa, el traçat medieval d’un poble de muntanya apareix com una sorpresa perfectament col·locada. Façanes vermelloses, ombres llargues i carrerons que semblen conduir sempre a un record, a un fragment d’història o a un racó que encara conserva un ressò de vida antiga.
Un tramant que encara parla en veu baixa
El centre històric, protegit com a Bé Cultural d’Interès Nacional, manté la forma dels pobles que un dia van créixer a recer de muralles i mercats. Les places porticades, els porxos que regalen ombra i les façanes de pedra rogenca formen un mosaic que convida a caminar sense rumb.
La plaça Major, ampla i viva, és el punt on tot comença. Cafès a mitja tarda, converses que s’allarguen i un ritme pausat que t’acull de seguida. A un dels costats s’alça l’església de Santa Maria la Major, un temple que combina petjades romàniques, matisos gòtics i detalls renaixentistes en una arquitectura que ha madurat segle rere segle.
La font de la vila, amb la seva forma de globus terràqüi, recorda una d’aquelles anècdotes locals que passen de generació en generació: hi va arribar a rajar cava durant les festes, una escena que avui sembla increïble però que descriu perfectament el caràcter d’aquest poble.
Restes que apareixen a cada passa
Els carrers s’enfilen suaument fins als antics límits del poble, allà on encara es poden veure fragments de muralla i vestigis del que un dia va ser un castell senyorial. De l’antiga fortalesa en resta sobretot l’església de Sant Miquel, amb un absis que mira al cel i unes ruïnes que semblen recordar que el temps sempre té l’última paraula.
També hi ha detalls que cal buscar amb calma: l’arc gòtic del Pons, la creu de terme del segle XIII o la casa més antiga de la vila, que reutilitza pedres de la muralla per sostenir-ne els fonaments. Són rastres petits però eloqüents, proves que la història no s’ha perdut, sinó que continua incrustada en cada façana.
El misteri sota la penya
Fins aquí, el paisatge ja sorprèn. Però el vertader enigma espera fora del poble, quan el camí comença a guanyar alçada i la muntanya s’obre en plec i relleu. És en aquest punt on el viatger intueix que la natura pot ser més espectacular que qualsevol relat.
L’ermita que sembla sostenir la muntanya
A mig camí, i gairebé sense avís, apareix l’indret que converteix aquest lloc en un escenari únic: l’ermita de l’Abellera. Encastada dins una balma, protegida pel penya-segat i suspesa sobre un buit que talla la respiració, sembla que sigui la pròpia muntanya qui la sosté.
La llegenda diu que un pastor hi va trobar una imatge de la Mare de Déu mentre cercava mel. La va endur a casa dues vegades, i dues vegades va tornar misteriosament al mateix lloc. Amb aquest relat, el 1570 s’hi va construir una primera ermita, tot i que ja existien indicis d’un antic temple relacionat amb el religiós Bernat Boïl, que va acompanyar Colom en el seu segon viatge.
Avui, el portal adintellat, el campanar d’espadanya doble i les finestres que deixen entreveure la roca recorden que aquest espai és més que un mirador. És un lloc de silenci, de memòria i de devoció. No és estrany que la Mare de Déu de l’Abellera sigui considerada patrona dels apicultors, amb una corona de cinquanta abelles d’argent creada per l’orfebre Jaume Mercadé.
On la vista s’enfila cap a dalt i cap avall
Des del santuari, el paisatge desplega una panoràmica ampla i profunda: el vall del Brugent, els pobles de Capafonts i Farena, la plana de l’Alt Camp i el relleu llarg de la serra del Montmell. Són imatges que conviden a quedar-s’hi una estona, a respirar a fons i a deixar que el silenci faci la resta.
Un territori ple de rutes i nits estrellades
Completar l’escapada és tan fàcil com seguir els senders que travessen les Muntanyes de Prades. La Baltasana, amb els seus 1.201 metres, ofereix vistes que semblen no acabar mai; els Plans de la Guàrdia amaguen formes rocoses insòlites; i els boscos acoloreixen cada estació amb un caràcter propi.
De nit, el cel pren el protagonisme. La puresa de l’atmosfera i l’absència de llum artificial han convertit la zona en destinació Starlight, un reconeixement que celebra l’observació astronòmica. El Centre Astronòmic de les Muntanyes de Prades organitza activitats, passejades nocturnes i fins i tot sopars sota un firmament que sembla tocar-se amb la punta dels dits.
Potser això és el més sorprenent d’aquest racó del Baix Camp: que combina pedra i cel, llegenda i natura, història i silenci d’una manera que difícilment s’oblida.
La resta depèn del viatger. Només cal deixar-se portar, caminar sense pressa i escoltar el que la muntanya, a vegades, està disposada a explicar.
