Japó s’ha convertit en la destinació somiada. El 2025, el país va polvoritzar tots els rècords amb 42,7 milions de turistes, atrets per una cultura fascinant, el manga i un ien més assequible que mai. Però compte: creuar el món implica molt més que canviar d’idioma.
A Catalunya som gent oberta, agraïda i ens agrada recompensar el bon servei. Tanmateix, hi ha un gest que fem gairebé sense pensar als nostres bars i restaurants i que, al país del sol naixent, et pot fer quedar com una persona profundament grollera.
La trampa de la bona educació catalana
Imagina la situació: acabes de sopar un ramen espectacular a Tòquio. El servei ha estat impecable, ràpid i amable. El teu instint català t’empeny a fer el de sempre: deixar unes monedes sobre la taula o arrodonir el compte. Atura’t immediatament.
Mentre que a casa nostra deixar propina és un senyal de satisfacció i generositat, al Japó és pràcticament un insult directe. Ells tenen un concepte anomenat omotenashi (hospitalitat de tot cor), que implica que el servei excel·lent ja està inclòs en el preu. Intentar donar diners extra se sol interpretar com un gest de superioritat o, pitjor encara, com si pensessis que el negoci no paga prou bé als seus empleats.
No és estrany veure cambrers japonesos sortint corrents del restaurant per perseguir un turista i tornar-li les monedes que s’ha deixat a la taula, pensant que ha estat un descuit. L’escena pot ser realment violenta per a ells.
El silenci és sagrat (i obligatori)
Si et mous pel metro de Tòquio o Osaka, notaràs una cosa que a Barcelona ens semblaria un miracle: el silenci absolut. A Catalunya estem acostumats a parlar per telèfon al tren o a xerrar amb els amics amb un volum considerable. Al Japó, això és la definició de mala educació.
L’etiqueta nipona exigeix no parlar per telèfon i mantenir les converses en un murmuri gairebé imperceptible per no envair l’espai sonor dels altres. El respecte pel col·lectiu passa sempre per davant de la teva comoditat individual.
L’única “oasi” on aquestes regles es relaxen una mica és el Shinkansen o tren bala. Allà sí que és tradició menjar els famosos ekiben (caixes de menjar regionals), però fins i tot en aquest cas, el silenci continua sent la norma d’or.
Menjar pel carrer: el pecat del “take away”
Som la generació del cafè a la mà i de l’entrepà mentre caminem per arribar a temps a la feina. Si intentes fer això en una ciutat japonesa, notaràs les mirades de desaprovació. Menjar en moviment és un gest que s’ha d’evitar.
La norma és clara: si compres menjar en una parada de carrer o en un konbini (botiga de conveniència), t’has d’aturar a menjar-lo allà mateix o portar-lo a casa. Caminar i mastegar alhora es considera poc elegant i brut.
A més, la gestió de la brossa és una qüestió d’honor. No trobaràs papereres pel carrer, però les ciutats estan impecables. El secret? Cada japonès es guarda els seus residus a la bossa i els llença en arribar a casa. La neteja es porta als gens.
Noves regles per al 2026
Davant l’allau de visitants, el Japó ha decidit posar ordre. El Ministeri de Turisme ja ha anunciat un pla contra el turisme massiu que inclou la reducció de trànsit en zones locals i, sobretot, la implementació del permís JESTA el 2028, un sistema d’autorització electrònica per viatjar.
L’objectiu és “equilibrar” la vida dels residents amb el desig dels turistes de conèixer el país. Per això, conèixer aquests petits detalls de protocol no només t’estalviarà un disgust, sinó que et convertirà en un “bon convidat” en un país que adora les formes.
Aquest estiu, quan estiguis al Japó i sentis l’impuls de deixar aquells dos euros de propina, recorda: guarda’ls. El millor agraïment que pots oferir és un lleuger somriure i una inclinació de cap. Això val molt més que qualsevol moneda.
T’imagines aplicar aquest silenci o la prohibició de les propines a Catalunya, o som massa amants del nostre brogit mediterrani?
