Hi ha moments a la vida en què el soroll de la ciutat es torna ensordidor i l’ànima demana un canvi d’escenari radical. Això és exactament el que li ha passat a Loquillo, l’etern icona del rock espanyol, que ha decidit fer un cop de volant a la seva existència per refugiar-se al cor del País Basc.
Després de dècades sent la cara de la Barcelona més canalla i cosmopolita, l’artista va confessar sentir que la ciutat comtal l’asfixiava. “O escapava o m’enfonsava”, va arribar a declarar amb una honestedat brutal. La seva fugida no va ser un impuls passatger; va ser una recerca de llum que el va portar primer a Sant Sebastià i, finalment, a un enclavament on el temps sembla haver-se aturat entre muralles i vinyes.
Laguardia: El búnquer de pedra on neix el nou rock
El lloc triat pel cantant per establir la seva llar definitiva no és una destinació qualsevol. Es tracta de Laguardia, una vila amurallada a la Rioja Alabesa que és, possiblement, un dels pobles més bonics d’Espanya. Amb poc més de 1.400 habitants, aquest racó màgic ofereix una cosa que els diners no poden comprar: silenci i profunditat.
Aquest poble no és només una postal romàntica per als turistes. Fundat al segle X sota el nom de “La Guarda de Navarra”, va néixer com una fortalesa estratègica per protegir el regne de les invasions. Avui, aquestes mateixes muralles centenàries protegeixen la intimitat d’un Loquillo que assegura haver trobat aquí una “nova força” per seguir creant.
Passejar pels seus carrers empedrats és fer un viatge de deu segles al passat. El nucli històric es manté pràcticament intacte, conservant les seves cinc portes originals i una arquitectura que barreja el romànic tardà amb l’esplendor del renaixement. (Nosaltres també voldríem que les muses ens visitessin en un entorn així).
El misteri sota el terra: Una ciutat oculta
Però el que realment fa que Laguardia sigui el refugi perfecte per a una estrella del rock no és el que es veu a simple vista, sinó el que s’amaga sota els peus dels seus veïns. Literalment, el poble és un formatge suís de pedra.
Sota el terra de la vila existeix una xarxa fascinant de cellers i calats. Són túnels i galeries excavats fa segles que recorren tot el subsol del nucli antic. Aquestes coves mantenen una temperatura i humitat constants, ideals per al repòs del vi, però també creen una atmosfera de misteri i recolliment única al món.
És en aquest ecosistema, on la tradició del vi es fusiona amb l’avantguarda, on l’artista va decidir casar-se el 2024 amb Susana Koska. Junts han convertit aquest enclavament alabès en el seu quarter general, lluny dels focs i l’asfalt, demostrant que la verdadera sofisticació resideix avui en la desconnexió total.
Natura salvatge i pau espiritual
La inspiració de Loquillo no només ve del vi i la pedra. L’entorn natural de Laguardia és un espectacle per als sentits. A pocs minuts del centre es troba el Biotop Protegit de les Llacunes de Laguardia, una zona humida d’importància internacional on el rocker pot perdre’s entre ocells migratoris i flora aquàtica.
Imagina la d’escena: el “rei del rock” caminant entre vinyes que canvien de color amb les estacions, sota la imponent mirada de la Serra de Cantàbria. Aquest paisatge, que barreja la duresa de la muntanya amb la suau puresa de la vall, és el que li ha retornat la “profunditat” necessària per als seus nous projectes musicals.
Fins i tot el ritme de la vida quotidiana aquí és diferent. Cada vegada que les campanes de l’Ajuntament repiquen, el famós rellotge d’autòmats de la plaça major treu a ballar les seves figures tradicionals. És un recordatori constant que, a Laguardia, la pressa és un concepte prohibit.
Laguardia és la prova que, a vegades, la millor manera de tirar endavant és tornar a l’arrel. Loquillo buscava un lloc que li retornés la llum, i l’ha trobat en aquest racó d’Àlaba on la història es beu a glops i el silenci és el millor amplificador.
Saber que un artista del seu calibre ha triat la pau rural davant del caos urbà ens fa reflexionar: estem tots buscant el nostre propi “Laguardia” personal?
La pròxima vegada que escoltis un dels seus himnes, recorda que probablement aquelles notes van néixer entre les muralles d’un poble que es nega a oblidar qui va ser. T’atreviries tu també a deixar-ho tot per un refugi així?
