Miki Núñez (Terrassa, 1996) és conegut per haver participat en l’última edició d’Operación Triunfo i per haver representat Espanya a Eurovisió també en el darrer certamen que es va celebrar el mes de maig. Fa unes setmanes que ha publicat el seu primer disc, ‘Amuza’ (en esperanto significa ‘diversió’). Concedeix una entrevista amb El Món per parlar del seu àlbum, de com afecta fer-se famós de cop després de participar a un programa de televisió, i de la seva actuació a Eurovisió. “Si hagués pogut escollir, no hi hagués anat”, reconeix; a més de celebrar que la discogràfica li ha permès treballar amb els seus amics de sempre i que “el millor és triomfar amb la gent de tota la vida”.
Fa unes setmanes va tocar a les festes majors de la Mercè de Barcelona. Quin va ser l’últim cop que hi va anar com a públic?
Doncs si no recordo malament, fa dos anys vaig anar als concerts que fan a la platja del Bogatell.
En només dos anys ha passat de ser una persona qualsevol del públic a actuar damunt l’escenari.
És totalment surrealista. Igual de surrealista que tot el que m’ha passat aquest any. Per mi tocar a la Mercè va ser el millor inici de gira possible. Sempre he estat allà com a públic donant-ho tot, i veure que de cop tinc l’oportunitat de tocar les meves pròpies cançons en un escenari com aquell… és indescriptible. Recordo que vaig estar plorant pràcticament a cada cançó.
De veritat?
Sí. No a totes les cançons, però gairebé. És que va ser molt emocionant. És increïble veure com la gent ja s’ha après temes que has publicat fa només una setmana.
Però l’edició anterior d’Operación Triunfo ja havia sigut un èxit de masses. Era previsible que aquell any els participants sortissin del programa amb molts seguidors a la butxaca.
No pas. Sabíem que, precisament, hauríem de treballar encara més perquè ja hi havia setze llocs a la indústria musical ocupats. Ens havíem de fer el nostre forat.
La Mercè era sens dubte el lloc perfecte per presentar el seu disc. Música de festa major sonant a la festa major de la capital de Catalunya.
Sí. Des que tenim 12 anys que els meus amics i jo hem mamat aquest gènere. Els meus referents han estat els Catarres, Txarango, Búhos, La Raíz, i els primers festivals que em venen al cap són el Canet o el Viña. La veritat és que no sé fer una altra cosa. Sé fer això perquè és del que m’he nodrit sempre.
La discogràfica li ha permès treballar amb els seus amics de tota la vida?
La primera cosa que vaig dir quan vaig arribar a la discogràfica va ser que els meus músics havien de ser aquells amb els què havia tocat tota la vida. És a dir, els meus amics de sempre. Em van dir que no hi havia cap problema. Llavors els vaig demanar que em donessin tres mesos de marge per tal que jo pogués tornar amb moltes cançons. Com jo volgués, de la manera que volgués, i amb qui volgués.
De totes maneres, l’àlbum l’ha creat sol o amb l’ajuda dels seus amics?
Amb la seva ajuda.
I quant temps fa que existeixen aquests temes?
Gairebé tots estan composats abans que anés a Eurovisió. El tema més recent potser és ‘Tanto Tiempo’. És de les últimes que vaig composar.
Els que no ens agrada Eurovisió opinem que és un programa freak. Des de dins també és així?
He de dir que per dins és absolutament professional. Hi havia una cosa que ens tenia bocabadats i era la puntualitat i l’organització. Si et deien que et passarien a buscar a les 12 hore si 34 minuts pel camerino, passaven a aquella hora exacta; ni un minut més ni un minut menys.
Va haver polèmica pel fet que aquella edició es va celebrar a Israel. Va rebre crítiques perquè molta gent pensava que hauria d’haver-se negat a participar, però vostè argumentar que estava obligat a participar-hi per contracte. Creu que s’ha sabut justificar? La gent l’ha acabat entenent?
És que no m’havien d’entendre. Estava obligat a anar a cantar. Era potser l’any més delicat d’Eurovisió. Jo hi volia participar, però no en aquell país. Si hagués pogut escollir, no hi hagués anat. Però què havíem de fer? Teníem un contracte signat que deia que havíem de “preservar el caràcter polític del festival fins la seva finalització”. M’ho sé de memòria. Imagini la de vegades que he llegit aquesta frase.
Què pensa que un país com Israel sigui l’amfitrió d’Eurovisió? De fet ho va ser perquè en l’edició anterior va guanyar.
Exacte! Va guanyar. La gent des de casa va escollir que fos Israel qui va guanyar el concurs. Entenc que s’ha de respectar el joc net.
Però creu que és la gent qui escull qui guanya i qui perd? Precisament Eurovisió rep crítiques perquè se’l considera un esdeveniment polític.
Ells ens demanen molta professionalitat i respecte pel nostre contracte, així que jo a ells només els demano que facin el mateix.
Miki Núñez
Abans comentava que no sabia fer cap altra cosa que música de festa major. Com s’imagina la seva música d’aquí uns anys? Sonarà igual, doncs?
Jo crec que sí. M’agradaria provar noves sonoritats, però no canviar de gènere.
I els seus companys opinen de la mateixa manera?
Sí.
La penúltima cançó del disc, Escriurem, està repetida. L’últim tema de l’àlbum és la mateixa cançó, però està versionada al castellà. Es titula ‘Y escribir’. No és el primer músic que fa això, però no obstant és quelcom curiós. Per què ho ha fet?
Jo soc bilingüe i per tant quan composo no em fixo si ho faig en català o castellà. El que passa és que ‘Escriurem’ és la cançó amb més càrrega emocional de tot el disc. És el tema en el què més m’obro i vaig pensar que em venia de gust que tothom la pogués entendre bé. La gent que no és catalana ha de poder entendre el seu significat de pe a pa. I si la gent col·loqués la lletra al Google Translate obtindria una traducció inexacta. D’aquesta manera ja els la tradueixo jo i els explico de què va.
Per què és tan important per vostè aquesta cançó?
Parla sobre l’acadèmia d’Operación Triunfo. I cada frase va dedicada a una persona diferent.
Miki Núñez
Abans de participar al programa de televisió n’havia estat seguidor?
No. Però l’any que vaig participar jo van crear el hashtag #PaseDirecto. Si ho posaves a qualsevol vídeo d’Instagram o Twitter, ells t’escollien i et posaven el primer de la cua de cada ciutat on fan els càstings i no havies d’esperar. Jo vaig ser el primer de Barcelona i per tant el primer de tot Espanya, perquè aquell va ser el primer càsting.
Què ha canviat a la seva vida a nivell emocional?
M’he adonat que he de ser molt més capaç de relativitzar tot el què em passa i de preguntar-me i adonar-me de per què soc on soc i gràcies a qui. I estar sempre envoltat de gent de tota la vida. El millor és triomfar amb la gent de tota la vida.
Qui és aquesta gent? Manté amistats i parella?
Mantinc els millors amics, però ja no estic amb la meva exparella.
I en el grup d’amics ha canviat el seu rol?
I ara! Segueixo emportant-me les mateixes hòsties que abans i em segueixen deixant anar els mateixos mocs. I també ho agraeixo perquè no ho sabria veure d’una altra manera.
