La Polla Records, un dels grups de punk més coneguts de l’escena musical de l’Estat, tornen als escenaris després de setze anys de silenci i coincidint amb el quarantè aniversari de la banda, fundada a Agurain (Araba) el 1979. Anunciat com un retorn puntual però sense que haver descartat del tot la possibilitat de fer més concerts després d’aquesta nova gira, de moment faran dotze concerts -quatre a l’estat espanyol i vuit a Amèrica Llatina- i editaran un disc, “Ni descanso ni paz”, que estarà format per temes regravats dels primers àlbums del grup i un tema nou. La gira, per a la qual comptaran amb El Drogas -la banda de l’excantant de Barricada- com a teloners, passarà pel Palau Sant Jordi de Barcelona el proper 26 d’octubre i les entrades sortiran a la venda el proper dimecres 20 de març. Pel que fa al disc, tot i que sortirà el proper 10 de març, el tema inèdit -i amb videoclip- ja està disponible.
Així, es confirma el retorn, suposadament breu, d’una de les primeres bandes del que, uns anys més tard, va ser etiquetat com a “rock radical basc”, denominació comercial que alguns van adoptar per a la constel·lació de grups que van sorgir a tot Euskal Herria durant les darreries dels anys setanta i la primera meitat dels vuitanta i, entre les quals, hi havia formacions tan diferents entre elles com Eskorbuto, Vulpes, Kortatu, RIP o Cicatriz. La formació original, amb Evaristo (cantant), Fernandito (bateria), Maleguin (baix) i Sumé i Txarly (guitarres) van passar uns anys tocant a bars i garatges d’Agurain i els pobles propers fins que, el 1983, van publicar el seu primer EP, “¿Y ahora qué?”, al segell Oihuka, que a dia d’avui continua sent el principal difusor de les bandes basques de rock d’aquells anys. Les seves lletres deixaven clara la seva postura política. A diferència de la formació més recordada de l’època, Kortatu, La Polla Records tenia una línia més típicament punk, contrària no només al feixisme, el capitalisme i l’autoritarisme sinó, també, al nacionalisme de qualsevol signe.
Un any després, el 1984, va veure la llum el seu primer LP, “Salve”. A aquest disc el van seguir “Revolución” (1985) i “No somos nada” (1987), amb un títol i una portada que es van convertir en icones del moviment punk a tot l’Estat i que, encara a dia d’avui, es poden veure estampats a les samarretes de joves a qui encara faltaven anys per néixer en el moment de la publicació del disc. Enmig d’aquests dos darrers àlbums, La Polla Records va visitar Barcelona per actuar al Nicaragua Rock el maig de 1986, acompanyant Kortatu, Electroputos, Cicatriz, Ultimos de Cuba i L’Odi Social, que feia menys d’un mes que havien tret un dels grans discos del punk dels anys vuitanta catalans: Que pagui Pujol.
A “No somos nada” el va seguir “Donde se habla” (1988), el directe “En directo”, del mateix any, “Ellos dicen mierda, nosotros amén” i “Los jubilados” (1990), “Negro” (1992), Hoy es el futuro (1993)… Després de gairebé vint-i-cinc anys de carrera, i poc després de la mort de Fernandito, a finals de 2002, La Polla Records va abandonar els escenaris deixant, encara, un darrer disc: “El último de la Polla” (2003). Després d’aquesta dècada i mitja de silenci, però, uns anys en els quals han aparegut noves fornades de fans que mai no han tingut l’oportunitat de veure’ls en directe -el més proper, probablement, era un concert de Gatillazo, la banda d’Evaristo-, La Polla torna als escenaris, qui sap si per darrera vegada, per tornar a plantar cara en un món molt diferent del de 1979 i, també, del que els envoltava la darrera vegada que van tocar. Els problemes poden ser els mateixos o uns altres però a ells, sembla, els és igual. “Cuando la muerte es mejor que la vida, salen las ratas de la alcantarilla. Cuando la desesperación estalla, llega la hora de la venganza”.
