Gorka Urbizu (Navarra, 1977) és el vocalista, guitarrista, compositor i membre fundador de la banda de música rock Berri Txarrak -“Males notícies” en basc-, amb 24 anys d’experiència sobre els escenaris. El navarrès ens parla del novè disc del grup, Infrasoinuak, el concert numero 1.000 de la banda de rock i no amaga el cap en aquesta entrevista amb ‘El Món’ en ser preguntat per la llibertat d’expressió i la immersió lingüística.
Per què Berri Txarrak, si fins al dia d’avui tot han estat bones noticies per vostès?
Coses de l’adolescència. Ja fa 24 anys que va arrencar el grup. En aquell moment ho vam veure com un nom amb força i que mai passaria de moda perquè sempre hi ha males notícies. Era també allò que t’inspirava, crec que quan tens 15 o 16 anys les bandes de veritat el que fan és que pengen la guitarra per cridar contra allò que volen canviar. Bé, no és un nom que m’apassioni però després és la carrera del grup el que li dona sentit. No és el millor nom per sortir fora i fer samarretes, no és un nom molt comercial. Però al final és el que et quedes i m’agrada el sentit.
Com recorden els seus inicis?
Amb molta il·lusió. Crec que l’esperit es manté, òbviament que amb altre edat i altre energia però crec que s’ha mantingut, tot i els canvis de formació, l’esperit aquell de determinació d’intentar-ho, fer coses noves, encarar nous reptes. Som un grup que no ens agrada repetir formula, viure sempre cap endavant.
Amb quin moment d’aquests 24 anys es queden?
Si hagués d’escollir un seria quan vam treure el cinquè disc. Va ser una època màgica. A més, és un disc que ha envellit molt bé.
El seu grup no té un estil concret, però si hagués de dir-ne un, amb quin estil es definiria?
Jo ho poso tot en l’enorme sac amb el nom de Rock and Roll. Entès com una cosa més que un estil. Si hagués de posar etiquetes seria el rock, però sí que és veritat que dins d’aquest estil tenim moltes influències diferents. De la forma que Berri Txarrak entén el rock caben moltes coses. Amb amplitud de mira, no rock clàssic. Rock com una forma d’enfrontar les cançons i els concerts. És una actitud.
Quina diferència hi ha entre el nou disc Infrasoinuak i els anteriors?
La veritat que en aquest disc hi ha un munt de factors que el poden fer millor o més interessant. Hi ha molta gent enganxada al disc i estem molt contents. Hi ha un moment molt delicat que és quan treus nou disc. A més, veníem d’una obra molt especial, del 20è aniversari, amb tres productors diferents i que ens ha obert moltes portes, i ara hi havia molta gent que deia “i ara que?” i la nostra resposta ha sigut una fugida cap endavant. Un viatge emocional. Té molta frescor i té una falsa capa de senzillesa.
I amb quin de tots es queda?
Jo em quedaria amb el cinquè disc, Jaio.Musika.Hill. Va suposar moltes coses. Va ser el disc amb el qual vam obrir la senda internacional de productors, li va seguir una gira mundial -la més boja i llarga que hem fet mai-, ens vam convertir en trio, va ser l’època que vam decidir deixar les nostres feines i dedicar-nos únicament a la música. Va ser tot molt especial.
Han estat als Estats Units, Canadà, Japó, Alemanya o França, entre altres països. A quin destí els faltaria anar i els fa veritable il·lusió?
Ja només per tancar el cercle, ens faltaria tocar a l’Àfrica. Fins ara, per exemple, Oceania no l’havíem visitat però ara acabem de tornar de Nova Zelanda i a sobre pel concert numero 1.000 a Auckland, va ser molt especial. Diu molt, el primer concert el vam fer a casa i el 1.000 als antípodes. Però sobretot, ens va sorprendre la Xina. La primera vegada va ser una mica estrany junt amb grups “cantopop” i famílies. I aquesta vegada hem donat amb la tecla i hem estat en sales de punk-rock amb molt de públic i va ser una gran sorpresa.
Han treballat amb Steve Albini, Ross Robinson, Bill Stevenson o Ed Rose. També van guanyar l’International Music Award 2010 i van estar entre els sis discos més venuts, sent la primera vegada d’un grup en llengua basca.
Ho veig de forma natural o ho intento. L’anglès i el castellà són les llengües hegemòniques, el costant bombardeig, el 95% del que sona a la ràdio és en aquests idiomes. M’agradaria que hi hagués més diversitat en els mitjans perquè cada llengua és una forma diferent de música. Li trec mèrit perquè nosaltres quan va sortir la banda ja hi havia una escena de cantants bascos, els nostres referents eren bandes que cantaven basc. Nosaltres hem trencat el gel i fet camí i tant de bo per darrere vinguin més grups que cantin en la seva llengua. Sembla mentida, però el fet d’anar per tot el món cantant en la teva llengua és una aportació a la normalització de la llengua molt més important que qualsevol altre esforç institucional.
I què en pensen sobre l’actual debat en relació a la immersió lingüística a Catalunya?
Jo crec que allà estem pitjor. El basc ni tan sols és oficial en tota Navarra. Pel que fa a l’ús estem en percentatges molt més baixos i crec que a vegades el model català és un bon exemple. Hi ha molt que fer encara en l’àmbit institucional i educatiu. Estem millor que fa 40 anys òbviament, però hi ha un munt de problemes per resoldre. És complicat.
Als seus treballs destaquen lletres amb missatges que busquen qüestionar o reivindicar alguna cosa. Tenen por que els passi alguna cosa similar al que han viscut companys com Valtonyc o Hasel?
Tens un altaveu bastant important i, tal i com estan les coses actualment, fer una lletra que no digui res… Bé, que cadascú faci el que vulgui. El rock és per passar-ho bé però aprecio més les cançons que diuen alguna cosa o tenen més d’una lectura. En el nostre cas, mai hi ha hagut autocensura. Hi ha hagut una involució. Em fa mandra parlar d’això perquè em fot ràbia. El que em fa ràbia és aquest punt paternalista de quan algú censura alguna cosa, una vegada més és agafar l’oient com algú que no pensa o que no té criteri suficient per valorar la cançó. Aquest paternalisme de dir-te el que et permeto escoltar o no em sembla tot l’oposat al que hauria de ser. Altre de les conclusions que trec és que avui dia és el rap el que està posant en qüestió les coses, és un símptoma de què el rock és un infrasò, està allà però no molesta ni res. S’ha domesticat massa i potser hauríem de fer una reflexió. Al final la música és el reflex de què passa al seu voltant. Des d’aquí solidaritzar-nos amb tots els artistes que estan passant això en aquests moments.
Han tingut mai cap problema per les seves lletres?
Sí. Mai hi ha hagut res judicial ni res, però bé, ens han suspès concerts. La nostra època més dura en aquest sentit va ser l’any 2003 o 2004 amb el disc Libre, aquella època que hi va haver la “caça de bruixes” contra Soziedad Alkoholika i va haver-hi un atac al rock basc en general que ens va tocar a tots.
Què en pensen vostès de tota la situació actual a Catalunya?
La seguim amb interès. Hem passat per diverses etapes, des d’admiració a qui sap… Sempre hi ha hagut una unió entre els nostres pobles. El que queda en evidència és que no està succeint el que a Mariano Rajoy li agradaria, encara que ho ha intentat. Al final l’Estat l’únic que demostra és una debilitat per fer front als problemes territorials que té que són polítics i que s’haurien d’arreglar amb política i no escapar. Quantes vegades hem sentit a dir que sense violència tot és possible i està clar que no? Aquí he vist violència només per part de gent uniformada, sigui de policia o de jutge, i els que estan a la presó són els que intenten fer política. Em sembla que és un fracàs absolut per part del govern espanyol.
