Quan pensem en la defensa del nostre planeta contra asteroides potencialment perillosos, la imatge que ens ve al cap sol ser la de la NASA, amb missions espectaculars com la DART. La retòrica de Hollywood ens ha acostumat a veure els Estats Units com l’únic escut de la Terra. Però, què passa si un altre actor, amb una discreció gairebé monacal, porta anys treballant en la mateixa línia, afinant tècniques que podrien ser la clau per a la nostra supervivència?
I si et digués que, mentre el món mirava cap a Amèrica, una agència espacial ha estat dissenyant una experiència de defensa planetària en mode sigil? El Japó, amb una missió que ja hauria d’estar jubilada, ha engegat un segon viatge que és un autèntic assaig general per protegir-nos del que pugui venir de l’espai. És un secret a veus que ara destapem.
Parlem de la sonda Hayabusa 2. Aquesta nau japonesa, un cop finalitzada amb èxit la recollida de mostres de l’asteroide Ryugu el desembre del 2020, tenia la seva missió principal complerta. Però l’Agència d’Exploració Aeroespacial del Japó (JAXA) va decidir donar-li una segona vida, transformant-la en una peça clau per a la defensa planetària. Sense grans anuncis, sense la fanfàrria habitual, Hayabusa 2 va posar rumb a nous horitzons, i el que ha aconseguit fins ara és, simplement, imprescindible.
La tecnologia que canvia les regles del joc
El primer objectiu d’aquesta missió estesa va ser l’asteroide Torifune. El 5 de juliol del 2026, Hayabusa 2 s’hi va acostar com mai abans s’havia fet, no per recollir mostres, sinó per realitzar una mesura crucial. Va emprar la tecnologia LiDAR (Light Detection and Ranging), que consisteix a llançar raigs làser sobre la superfície de l’objecte i analitzar la seva reflexió per calcular-ne amb precisió la distància i la mida. Una proesa tècnica que ningú havia assolit abans amb un asteroide a l’espai.
Aquesta precisió és una solució definitiva per un problema crític: en l’immens buit espacial, és terriblement difícil distingir un objecte petit i proper d’un de gran i llunyà.
Poder calcular distàncies amb aquesta exactitud és un canvi de paradigma. Saber amb total certesa si un asteroide suposa un risc real per a la Terra, i quin és el seu veritable potencial d’impacte, és una informació d’un valor incalculable. La capacitat de LiDAR per tallar la boira de la distància i la confusió visual és el que fa d’aquesta fita un avenç tan important per la nostra seguretat.
El proper gran repte: un asteroide sense igual
Després de la seva trobada amb Torifune, on va impactar amb làser en dues ocasions, Hayabusa 2 ja està en camí cap al seu pròxim destí: l’asteroide 1998 KY26. I aquest és un objecte realment peculiar, el que el converteix en un camp d’entrenament perfecte per a futures missions de defensa planetària. El 2024 ja es va descobrir que és molt més petit del que es pensava, amb només 11 metres de diàmetre, i amb una rotació el doble de ràpida del que s’esperava.
Aquest tipus d’asteroides petits i de rotació veloç són, amb diferència, els més difícils de detectar i caracteritzar amb els telescopis terrestres, per molt potents que siguin (fins i tot usant el VLT o el Gran Telescopi de Canarias). La missió d’Hayabusa 2 és crucial perquè permetrà un apropament sense precedents, revelant dades que des de la Terra serien impossibles d’obtenir. Aquesta informació és un tresor per a la investigació en defensa planetària.
La preparació en silenci continua
L’arribada d’Hayabusa 2 a l’asteroide 1998 KY26 està prevista per al juliol del 2031, i un cop allà, la nau japonesa hi romandrà aproximadament un any per estudiar-ne la superfície i el regolita. Fins i tot es podria intentar un nou “touchdown” similar al que va fer a Ryugu, per alliberar pols i intentar recollir mostres. (Sí, nosaltres també al·lucinem amb la longevitat i versatilitat d’aquesta nau).
Mentre la NASA i l’ESA també fan els seus moviments, amb missions com DART o Hera, el Japó, amb el seu estil metòdic i silenciós, està posant les bases per a una defensa planetària més robusta i intel·ligent. No es tracta de fer el màxim soroll, sinó de reunir el màxim de coneixement. I en el fons, aquestes dades són la nostra veritable assegurança per quan el que és ocult es faci visible.
Hayabusa 2 no està pensada per jubilar-se, sinó per seguir treballant, missió rere missió, per protegir el nostre cel. Realment, no és una decisió intel·ligent estar al corrent de qui ens protegeix en segon pla?
