La nostra fascinació pel cosmos té un nou capítol. Ara mateix, a milions de quilòmetres, una nau espacial s’enfronta al seu repte més gran.
Una odissea de dècades està arribant al seu moment crucial, amb decisions que definiran la nostra comprensió de l’univers més proper. El que hi ha en joc és colossal.
Per què és tan important aquest moment? Perquè el que està a punt d’ocórrer és la culminació de vuit anys de viatge, una missió dissenyada per respondre preguntes que ens obsessionen des de sempre.
Parlem de la gènesi dels planetes, de camps magnètics que desafien la lògica i de si hi ha gel on menys ens ho esperaríem. Tot això penja d’un fil, més a prop del Sol que mai.
La BepiColombo: el compte enrere ha començat
El protagonista és la missió BepiColombo. Aquesta joia de l’enginyeria, fruit de la col·laboració entre l’Agència Espacial Europea (ESA) i la japonesa JAXA, ha viatjat vuit anys per arribar fins aquí.
El moment de la veritat és el 3 de setembre. Aquell dia, el Mòdul de Transferència (MTM), que l’ha impulsat sense descans durant tota la trajectòria, es desprendrà.
Això no és un simple procediment; és el primer pas d’una sèrie d’operacions d’alt risc que duraran mesos. La nau no “arribarà” a Mercuri de cop, sinó que ho farà progressivament.
La veritable adrenalina comença ara. Aquesta és la fase més delicada de totes, on la precisió és més que vital: és l’única opció.
Llançada l’octubre de 2018, la BepiColombo ha necessitat nou sobrevols planetaris per guanyar velocitat i posicionar-se. Un a la Terra, dos a Venus i sis al mateix Mercuri. (Sí, nou! Una autèntica proesa de navegació i càlcul orbital).
Ara, després de la separació del MTM, els dos satèl·lits científics —l’Orbitador Planetari de Mercuri (MPO) de l’ESA i l’Orbitador Magnetosfèric de Mercuri (Mio) de JAXA— continuaran acoblats. Serà l’MPO qui els impulsarà amb els seus propulsors.
Però aquí ve la tensió: molts d’aquests subsistemes, com la propulsió de l’MPO, mai s’han provat en condicions de vol real. (El nostre cor se’ns encongeix només de pensar-hi, però confiïm en els equips).
Si tot surt bé, al novembre d’aquest mateix any, entraran en òrbita de Mercuri. La missió, liderada per Ignacio Tanco de l’ESA, sap que aquest és el punt crític.
Al desembre, els orbitadors se separaran finalment: l’MPO alliberarà el Mio a la seva òrbita polar el·líptica, després desplegarà el para-sol de Mio (MOSIF) i continuarà fins a arribar a l’òrbita definitiva al març de 2027. La missió científica començarà a l’abril.
El laboratori extrem: desvetllant els misteris de Mercuri
Aquesta missió és monumental. Vol desxifrar els misteris més profunds de Mercuri: el seu origen i evolució, la seva estructura i composició interna. (És increïblement dens per la seva mida, i ningú sap per què! Aquí hi ha un secret esperant ser revelat).
Estudiarà el seu camp magnètic i “la gran bombolla invisible” que es forma quan frena el vent solar, la seva magnetosfera. Això és clau per entendre com es protegeixen els planetes.
També esbrinarà si hi ha gel als cràters dels seus pols o si el planeta és un lloc actiu i viu, o un de mort, com la Lluna. (Imagineu la revolució si hi troben aigua gelada!).
En paral·lel, els instruments de l’MPO i el Mio “tastaran” els gasos de l’exosfera del planeta. Una capa gasosa extremadament fina que l’envolta. Busquen identificar-los i veure com canvien.
I no només això: BepiColombo provarà la Teoria de la Relativitat General d’Einstein. En ser el planeta més proper al Sol, es troba en un camp gravitatori sumament intens, el que el converteix en el laboratori perfecte per estudiar els efectes de la gravetat. (Una oportunitat única per a la física moderna).
Tot això, a 63 milions de quilòmetres de Mercuri, on la intensitat solar és deu vegades superior a la de la Terra i les temperatures superen els 450 °C. (Un infern, literalment. La nau ha de suportar condicions extremes).
Més enllà del que ja sabem
No és el primer cop que mirem Mercuri. Les naus de la NASA Mariner 10 (el 1973) i Messenger (el 2004) ja ens van donar molta informació sobre el planeta. Dades que van canviar la nostra visió.
Però BepiColombo va un pas més enllà. Porta instruments “potentíssims” que permetran descobrir “una quantitat ingent de coses que no sabem”, ha explicat Geraint Jones, responsable de la missió científica. Les noves generacions d’equips fan la diferència.
Estem a punt de rebre dades que els nostres avis només podien somiar. (I les nostres pantalles ho mostraran en temps real, si tot va bé. La història s’escriu davant nostre).
L’alarma de l’espai: cada segon compta
Aquesta missió és ambiciosa fins al moll de l’os. Santa Martínez, directora de la missió, ha subratllat que els equips d’ESA i JAXA estan preparats per a qualsevol contratemps. “Tenim capacitat de reacció”, ha dit. Però la tensió és innegable.
Ignacio Tanco, cap d’Operacions de Missions, ja ho ha advertit: “BepiColombo no arribarà a Mercuri en un moment concret, sinó que ho farà durant diversos mesos d’intenses operacions d’alt risc“. No hi ha marge per a l’error.
Cada dia, cada maniobra, és crucial. Si alguna cosa falla, dècades de treball, milions d’euros i anys de dedicació es podrien perdre en un instant. (El nostre cor batega fort per ells, per tots els científics i enginyers darrere d’aquesta gesta).
La separació imminent del mòdul de transferència és el tret de sortida d’una cursa contra rellotge a temperatures infernals. Un desafiament titánic per a la tecnologia i la resistència humana.
Així que la pròxima vegada que mireu al cel, recordeu que allà fora, l’enginy humà s’està jugant el tot pel tot per desvetllar els secrets més guardats del nostre veí més proper. Heu llegit això i ara sou part d’aquesta història còsmica. La ciència avança, i nosaltres, amb ella. Quines sorpreses ens tindrà Mercuri?
