Cada cop més estudis ho recolzen com una eina per pensar millor, recordar més i gestionar emocions. Lluny de ser un símptoma de trastorn, parlar en veu alta pot ser un recurs cognitiu útil.
Des de resoldre un problema fins a calmar-se en un mal dia, verbalitzar pensaments té més avantatges que prejudicis.
Per què parlem sols en veu alta?
El que moltes persones consideren un hàbit estrany, en realitat és un mecanisme comú i útil del cervell. Parlar sol, o més ben dit, verbalitzar pensaments en veu alta, té una funció més profunda que simplement “dir-se coses”. És una manera d’organitzar el pensament, regular emocions i controlar accions.
Aquest comportament apareix des de la infància. Els infants ho fan sense cap filtre: mentre juguen, es donen instruccions, s’animen o s’expliquen el que fan. És el que el psicòleg Lev Vygotsky va anomenar llenguatge egocèntric, una fase normal del desenvolupament que ajuda a interioritzar processos mentals complexos.
A mesura que creixem, aquesta auto-parla no desapareix. Canvia de forma, es torna més silenciosa o discreta, però continua sent part de com pensem i sentim. I en molts adults, especialment en moments de tensió o concentració, continua emergint en veu alta.
El que diu la ciència sobre aquest hàbit
La psicologia cognitiva ha estudiat el fenomen de parlar sol amb resultats sorprenents. No només no és un signe de patologia, sinó que pot ser beneficiós en múltiples aspectes.
Un dels més evidents és la millora en la concentració i el rendiment en tasques complexes. Quan una persona es diu en veu alta els passos del que està fent (“ara connecto això, després pressiono aquí”), el cervell manté el focus i evita errors.
Un altre benefici és la retenció d’informació. Dir alguna cosa en veu alta, com una llista de la compra o un nom que volem recordar, augmenta significativament la probabilitat de recordar-ho. És una tècnica que fins i tot s’ensenya en contextos educatius.
També serveix per organitzar idees o resoldre problemes. Quan una situació és confusa, verbalitzar-la pot ajudar-nos a entendre-la millor, trobar una solució o simplement aclarir què sentim. És com pensar “en veu alta”, literalment.
A més, en moments emocionals intensos, parlar amb un mateix pot funcionar com un mecanisme d’autoregulació. Dir-se frases tranquil·litzadores, explicar el que passa o simplement posar en paraules el que sentim pot ser una forma de contenció.
Fins i tot en la vida quotidiana, aquest tipus de diàleg pot motivar-nos. Molts esportistes, per exemple, utilitzen frases d’autoafirmació (“va”, “puc amb això”) per estimular el rendiment físic. El mateix passa en exàmens, entrevistes o moments d’ansietat.
Quan pot preocupar
Encara que parlar sol és un hàbit normal, hi ha certs casos on podria indicar alguna cosa més profunda. La clau està en la freqüència, el contingut i el context.
Si una persona parla amb si mateixa de manera compulsiva, constant i sense control, o si ho fa amb un to angoixant i negatiu, pot estar afrontant nivells alts d’ansietat o fins i tot un trastorn obsessiu.
Un altre punt d’alerta és si la persona escolta veus que no reconeix com a pròpies. Això no és parlar sol, sinó al·lucinacions auditives, que sí poden estar associades a trastorns psiquiàtrics més complexos com l’esquizofrènia.
També es recomana atenció si aquest hàbit interfereix amb la vida diària, és a dir, si impedeix concentrar-se, afecta les relacions o genera malestar.
En general, si el diàleg intern en veu alta és conscient, voluntari i té un propòsit clar, no hi ha de què preocupar-se. Però si es torna invasiu, confús o angoixant, és recomanable consultar amb un professional.
Més comú del que penses: exemples reals
Tots ho hem fet alguna vegada, encara que no sempre ho admetem. Buscar les claus dient “on són les claus?”, assajar una conversa important mentre caminem per casa, recordar els ingredients d’una recepta parlant en veu alta. Són situacions quotidianes que mostren com de normal és aquesta pràctica.
A les oficines, molts treballadors verbalitzen les seves tasques com a forma de mantenir-se enfocats: “acabo aquest correu i després truco la Marta”. En exàmens o entrevistes, alguns repeteixen mentalment —i a vegades vocalment— possibles respostes o explicacions.
Fins i tot a casa, persones grans que viuen soles poden parlar en veu alta com a forma d’acompanyar-se, planificar el dia o simplement mantenir la ment activa. En aquests casos, més que un signe de solitud, pot ser un recurs per conservar l’autonomia i claredat mental.
La pandèmia i el teletreball van fer encara més visible aquest hàbit. En passar més temps a casa i sense interacció social constant, moltes persones van començar a parlar més amb elles mateixes com a forma d’ordenar les rutines o simplement no sentir-se tan aïllades.
Conclusió: parlar amb tu no és parlar sol
Parlar en veu alta amb un mateix no et converteix en estrany ni inestable. És, en realitat, una eina que la teva ment utilitza per ajudar-te a pensar, recordar, sentir i actuar.
En un món on el silenci interior és cada vegada més difícil de trobar, reconnectar amb un mateix a través de la paraula pot ser un acte d’autocura. I si aquesta cura comença per dir en veu alta el que sents, el que necessites o el que faràs, està bé.
I tu? Parles amb tu mateix quan ningú et sent? Potser és hora de fer-ho amb menys culpa i més consciència.
Comparteix aquest article amb algú que necessita saber que parlar sol no és cap problema.
