La precarietat laboral, la impossibilitat d’accedir a un habitatge i la bona relació amb els pares apareixen com a eixos que expliquen aquest fenomen, segons el psicòleg. La seva anàlisi no es limita a les xifres: incorpora factors emocionals i socials que converteixen Espanya en un cas particular dins d’Europa, on els joves solen emancipar-se diversos anys abans.
La precarietat laboral com a barrera decisiva
Urra assenyala que, encara que s’ha avançat en molts aspectes, la joventut actual viu atrapada en contractes temporals, beques mal pagades i feines inestables. Molts d’aquests treballs no permeten estalviar ni construir un projecte de vida independent. El psicòleg recorda que en altres generacions, malgrat les dificultats, hi havia més possibilitat de consolidar una feina abans dels trenta.
El retard en l’emancipació s’associa directament amb aquesta incertesa. “Un jove que no té seguretat laboral difícilment es plantejarà llogar o hipotecar-se”, resumeix l’expert. La precarietat laboral no només frena la independència econòmica, sinó que afecta també l’autoestima i la confiança d’aquells que veuen com els seus plans s’ajornen indefinidament.
El pes del mercat de l’habitatge en l’emancipació
A la fragilitat laboral s’hi suma el problema de l’habitatge. Urra és taxatiu al respecte: “És impossible llogar o comprar”. Els preus dels lloguers superen amb facilitat el 40 % dels salaris dels joves, cosa que converteix la independència en una quimera. Comprar, per la seva banda, exigeix condicions que només una minoria pot complir.
Les dades acompanyen la seva reflexió: Espanya presenta una de les taxes d’emancipació més tardanes d’Europa, i la principal raó és econòmica. Mentre que en altres països existeixen polítiques públiques més àmplies de suport a l’habitatge, a Espanya la pressió del mercat immobiliari ha deixat la joventut en una situació de clara desavantatge. Urra recorda que aquest problema no només afecta els joves, sinó també les famílies, que han de prolongar el seu paper de suport econòmic molt més del previst.
Cultura familiar i vincles afectius
L’anàlisi del psicòleg no es queda en allò econòmic. També destaca un tret cultural que diferencia Espanya d’altres països europeus: la proximitat emocional entre pares i fills. “Hi ha una relació força bona en general entre fills i pares… encara que després hi hagi xispes”, explica. Aquesta convivència fluida converteix la permanència a la llar en quelcom menys problemàtic, fins i tot còmode, per a totes dues parts.
En societats on la independència és un valor prioritari, com als països nòrdics, resulta impensable que un adult romangui amb els pares més enllà dels 25. A Espanya, en canvi, la convivència prolongada es percep com un fenomen natural, alimentat per la tradició familiar i la solidaritat intergeneracional. Urra insisteix que aquesta proximitat no s’ha de veure sempre com un problema, sinó com un suport en temps d’inestabilitat.
La sobreprotecció i la maduresa tardana
Tot i així, el psicòleg també adverteix dels riscos d’una convivència massa prolongada. Parla d’una “immaduresa col·lectiva” que, en part, neix d’una criança sobreprotectora. Pares i mares que resolen problemes dels seus fills sense donar-los marge per afrontar dificultats poden fomentar una dependència emocional que retarda l’autonomia.
“Molts joves viuen una adolescència estesa”, apunta Urra. Aquesta maduresa tardana no només respon als factors econòmics, sinó també a dinàmiques familiars que faciliten la comoditat. Cuinar, pagar factures o resoldre tràmits administratius són habilitats que alguns joves no desenvolupen perquè l’entorn els ho resol. El psicòleg subratlla que la independència no és únicament econòmica, sinó també vital, i que retardar-la pot tenir conseqüències emocionals a llarg termini.
Un present que domina el futur dels joves
Un altre element que preocupa Urra és el que anomena “presentisme”: una tendència dels joves a viure intensament l’avui sense projectar-se cap al demà. La manca de confiança en el futur, unida a la precarietat i al mercat immobiliari, condueix a què molts es concentrin a gaudir del moment. Viatges puntuals, experiències immediates i oci esdevenen prioritats davant de projectes a llarg termini.
Aquesta manera de viure, encara que comprensible, debilita la planificació personal. Urra adverteix que molts joves senten desesperança i no creuen en un projecte vital sòlid, cosa que reforça el cercle de la dependència familiar. Si el futur sembla inabastable, quedar-se a casa es percep com una solució lògica. El problema apareix quan aquesta solució provisional es transforma en una condició permanent.
Cap a on anem com a societat
El psicòleg planteja una reflexió incòmoda: fins a quin punt la societat espanyola està preparada perquè la joventut trigui cada vegada més a emancipar-se? El fenomen no és anecdòtic, sinó estructural, i té conseqüències directes en la natalitat, el consum i l’estabilitat emocional. Pares que mantenen durant dècades els seus fills, joves que posposen els seus projectes i un país que observa com es retarda la maduresa social.
Urra insisteix que no es tracta de culpar els joves, sinó d’entendre un context on convergeixen precarietat laboral, habitatge inaccessible, vincles familiars sòlids i dinàmiques de sobreprotecció. La seva conclusió és clara: mentre no s’abordin de manera conjunta aquestes variables, l’emancipació continuarà sent un horitzó llunyà per a molts.
La pregunta que queda a l’aire és inevitable: com es construirà el futur d’una societat on la joventut no pot —o no vol— emancipar-se abans dels trenta i escaig?
Comparteix la teva opinió: què en penses d’aquest fenomen? Creus que es tracta d’un problema econòmic, cultural o una barreja de tots dos?
