En una entrevista recent, la model va confessar que durant anys no va poder permetre’s més que arròs blanc a cada àpat. Aquesta imatge contrasta amb la figura icònica que va conquerir les passarel·les de Milà, París i Nova York. El seu relat és el d’una adolescent que somiava amb la moda mentre sobrevisqué amb el mínim. La història d’Esther Cañadas no és només la d’una carrera brillant, sinó també la d’un recorregut ple de cicatrius invisibles, resiliència i una capacitat extraordinària de seguir endavant.
La model que somiava amb passarel·les des d’un plat d’arròs
Esther Cañadas va néixer a Albacete el 1977. Va créixer en un entorn senzill i als quinze anys va prendre una decisió valenta: deixar enrere la seva ciutat natal per buscar oportunitats a Barcelona. Era tot just una adolescent quan va començar a obrir-se camí en un món on la competència era ferotge i les oportunitats escasses.
En aquell període inicial, els ingressos amb prou feines li permetien sobreviure. Va ser aleshores quan l’arròs blanc es va convertir en la seva dieta diària. “Esmorzava, dinava i sopava arròs blanc”, va relatar amb cruesa, recordant que no hi havia diners per a una altra cosa. Aquell aliment barat i senzill representava, alhora, carència i obstinació.
Mentre altres noies de la seva edat gaudien d’una vida més estable, ella s’enfrontava a la incertesa de cada mes. Tanmateix, lluny de rendir-se, Cañadas veia en cada plat d’arròs una inversió invisible: l’aposta per assolir un somni més gran. Aquella disciplina va marcar l’inici d’un camí que molt aviat donaria un gir inesperat.
El salt internacional i la consolidació en la moda
L’oportunitat va arribar quan va ser seleccionada per participar a Supermodel of the World. Aquest trampolí la va portar de Barcelona a Nova York i, poc després, a París i Milà. En qüestió de mesos, la jove que amb prou feines sobrevisqué amb arròs blanc desfilava per a les firmes més exclusives del planeta.
El seu rostre es va convertir en un dels més reconeixibles de la moda dels noranta. Donna Karan la va escollir com a musa i va ser imatge de DKNY, protagonitzant campanyes que van donar la volta al món. La fragilitat dels seus inicis va quedar enrere, substituïda per la imatge d’una dona forta, elegant i enigmàtica.
En només uns anys, Cañadas va passar de signar contractes precaris a protagonitzar portades i campanyes internacionals. Aquella transformació radical semblava confirmar que el sacrifici havia valgut la pena. Tot i això, la vida encara li tenia reservats desafiaments molt més complexos.
Una malaltia que va canviar el seu rumb
Quan semblava que res no podia aturar-la, un diagnòstic inesperat va marcar un punt d’inflexió. A Cañadas li van detectar vasculitis, una malaltia autoimmune que afecta els vasos sanguinis i provoca símptomes debilitants com fatiga crònica i problemes de salut persistents.
Aquesta condició la va obligar a retirar-se de les passarel·les i a centrar-se en la seva recuperació. Durant més d’una dècada, va estar pràcticament desapareguda del focus mediàtic. La malaltia no només la va allunyar dels desfilades, sinó que també li va plantejar un repte emocional: adaptar-se a una vida on la salut es convertia en prioritat.
En aquell període també va arribar un dels moments més importants de la seva vida personal: el naixement de la seva filla Galia el 2014. Convertir-se en mare li va donar noves forces, encara que els tractaments mèdics i el desgast físic continuaven sent part del seu dia a dia.
El que semblava ser el final de la seva carrera, en realitat, es va convertir en un parèntesi. La model que havia après a resistir amb arròs blanc va trobar en aquella etapa la lliçó més dura: la resiliència davant allò que no s’escull.
Retorn amb força i noves perspectives
Després d’anys de silenci, Cañadas va tornar a les passarel·les amb la mateixa força amb què havia irromput als noranta. El seu retorn no va ser només professional, també va ser emocional. Cada desfilada recent és una reivindicació que la bellesa pot anar acompanyada d’història, de cicatrius i de lluita.
Ha participat en desfilades de prestigi, com la de Carolina Herrera a la Plaça Major de Madrid, mostrant que la seva presència continua sent magnètica. Més enllà de la moda, la seva història s’ha convertit en inspiració per a noves generacions de models i per a qui travessa dificultats.
Avui, amb 48 anys, parla amb serenor d’aquella època d’arròs blanc i escassetat. Lluny de renegar-ne, la reivindica com una part essencial de la seva identitat. “Van ser anys de sacrifici, d’esforç… alguna cosa dins teu et diu que continuïs”, ha confessat en entrevistes recents.
El que per a molts seria un record amarg, per a ella és símbol de resistència. Cada gra d’arròs es va convertir en metàfora d’una decisió vital: seguir endavant encara que no hi hagués certeses d’èxit.
L’arròs com a símbol de perseverança
La història d’Esther Cañadas no és només la d’una model icònica, sinó la d’una dona que va convertir l’escassetat en fortalesa. L’arròs blanc que durant anys va ser el seu únic menjar va acabar sent el recordatori que la grandesa sovint es construeix sobre sacrificis invisibles.
Avui, quan mira enrere, reconeix que res no va ser fàcil, però també que cada pas va ser necessari. De la precarietat adolescent al diagnòstic d’una malaltia debilitant, de la maternitat en temps d’incertesa al retorn triomfal, la seva vida és una lliçó de resistència.
I potser per això el seu relat ressona tant: perquè tots, en algun moment, hem tingut un “plat d’arròs blanc” a les nostres vides. Un símbol de limitació que, amb esforç i esperança, pot transformar-se en motor de futur.
Què series capaç de sacrificar per assolir un somni? La història d’Esther convida a reflexionar sobre aquesta pregunta i a compartir-la, perquè en cada sacrifici hi ha una llavor de resiliència esperant a florir.
