Fer servir perfum cada dia no és tan innocent com sembla. No és només una qüestió de fer bona olor o de sentir-se fresc. No. Darrere de cada polvorització hi ha molt més. Hi ha una història personal, una ferida invisible o una necessitat oculta. La psicologia ho té clar: qui no pot viure sense perfum, té alguna cosa per explicar… encara que no digui ni una paraula.
Posar-se perfum cada dia no és casualitat
I no ho és. Posar-se perfum cada dia té un motiu. Una raó que pot anar des del desig de agradar, fins a la por al rebuig. I això, per a la psicologia, és un camp de mines. Perquè no estem parlant només d’higiene, estem parlant d’identitat. D’autoestima. De trauma.
Sí, trauma. Perquè hi ha qui no suporta la seva olor natural. Hi ha qui va aprendre des de petit que fer mala olor és fracassar. Que l’aroma personal és un defecte que cal tapar costi el que costi. I aquí comença la rutina del perfum. Dia rere dia. Gota rere gota. Fins que es torna una addicció.
El perfum com a escut emocional
És un escut. Literal. Una armadura invisible. El perfum no només cobreix olors, cobreix inseguretats. Cobreix pors. Cobreix complexos que no es veuen, però es senten. Persones que no poden sortir de casa sense perfumar-se… perquè sense perfum se senten nues. Fràgils. Vulnerables.
I això no és cap joc. Això, des de la psicologia, és una dependència emocional. Una forma de camuflatge. Com si el món fos tan hostil que només amb aroma artificial es pogués sobreviure.
Una olor que t’ancora a la infància
Perquè el perfum també és memòria. Compte amb això. L’olfacte és el sentit més emocional de tots. És el més directe. El que arriba sense filtres al cervell. Una sola olor pot fer-te plorar, tremolar o somriure. I qui repeteix una fragància cada dia, a vegades ho fa perquè necessita reviure alguna cosa. O algú. Una època feliç. Una mare absent. Un amor que ja no hi és.
El perfum és nostàlgia embotellada. I això el converteix en un ancoratge emocional. Potent. Molt potent.
I si un dia no et pots perfumar?
Aquí ve el problema. Què passa si un dia no pots fer servir perfum? Si te n’oblides? Si s’acaba? Si estàs en un lloc on no es permet? La resposta és brutal: pànic. Angoixa. Incomoditat. I això significa una cosa: dependència.
Perquè hi ha persones que no se senten elles mateixes sense perfum. No es reconeixen. Com si la seva identitat estigués atrapada en un flascó de vidre. I això, per a la psicologia, és molt, molt perillós.
Fer bona olor no és el mateix que estar bé
Aquí ve la veritat incòmoda: moltes persones que fan bona olor per fora, estan trencades per dins. I el perfum ho tapa tot. Tapa la suor, sí. Però també tapa la inseguretat. L’ansietat. La necessitat constant de validació externa.
El perfum no hauria de ser una necessitat. Hauria de ser un complement. Alguna cosa que suma, no alguna cosa que defineix. Perquè si el perfum es converteix en una obligació diària, estem davant d’una senyal d’alerta. Una senyal que molts ignoren. Però que crida fort.
Pressió social i aroma perfecte: una combinació explosiva
Vivim en una societat obsessionada amb l’olor. Fer bona olor no és una opció, és una imposició. Els anuncis ho diuen: si fas bona olor, triomfes. Si no, desapareixes. I això crea una pressió brutal. Especialment sobre les dones. Que es perfumen al matí, a la tarda i fins i tot abans d’anar a dormir. Com si no es poguessin permetre ni un segon sense fer “bona olor”.
La psicologia ho diu clar: aquesta obsessió per fer bona olor ve carregada de culpa, vergonya i por. Por a ser jutjat. Por a ser rebutjat. Por a no encaixar.
I si deixéssim de perfumar-nos?
La gran pregunta. I si un dia diguéssim prou? I si deixéssim d’amagar-nos darrere de l’aroma? I si acceptéssim la nostra olor real, la nostra essència, sense filtres?
Potser descobriríem que no passa res. Que seguim sent els mateixos. Que valem igual. Que el perfum pot agradar-nos, sí, però no definir-nos.
Perquè el perfum no ha de ser una màscara. Ni una presó. Ni un disfressa. El perfum ha de ser una elecció. Lliure. Conscient. Feliç.
Conclusió que fa molta olor
Fer servir perfum cada dia no és dolent. Però si no pots viure sense ell, potser hi ha alguna cosa que revisar. Perquè fer bona olor no pot ser més important que sentir-se bé. Perquè hi ha aromes que curen, però també hi ha aromes que amaguen.
I tu… fas servir perfum per plaer o per por?
