És un sabor que evoca infància, tradició i orgull. El gofio no només nodreix: emociona. Però fora de Canàries, la seva essència esdevé gairebé indescriptible.
Com explicar amb paraules el que només s’entén des de l’experiència? El gofio, aquesta pols torrada i mòlta que acompanya generacions a les Illes Canàries, no és només menjar. És identitat, és història, és llar. I això és precisament el que el converteix en un desafiament cultural quan s’intenta donar-lo a conèixer més enllà de l’arxipèlag.
D’esmorzar familiar a símbol de resistència
En qualsevol casa canària, el gofio ha estat present des que hi ha memòria. Barrejat amb llet, amb potatges, amassat a mà o servit com a postres, cada família guarda la seva manera de consumir-lo, com si fos un ritual íntim. La seva història, però, va més enllà de la cuina.
Originari de temps prehispànics, els aborígens ja molien cereals per produir una farina que no requeria cocció. Durant segles, el gofio es va convertir en l’aliment de resistència davant la pobresa o l’escassetat. El va portar el canari emigrant a Veneçuela, a Cuba, a Amèrica sencera. I el va tornar en la seva memòria, com una relíquia emocional.
Britty, una defensora del gofio sense paraules
Per a Britty Ojeda, una jove canària que treballa en difusió cultural, explicar què és el gofio és una tasca complicada, fins i tot dolorosa:
“Quan et pregunten què és el gofio, t’adones de com és de difícil explicar-ho si no ho has viscut”.
La frase condensa el que molts canaris senten: que el gofio és molt més que la seva definició tècnica de “farina de cereal torrada”. És una barreja de records d’avis, d’esmorzars compartits, de remeis casolans i berenars senzills.
Un superaliment ancestral en l’era moderna
En temps en què el mercat busca constantment nous “superaliments”, el gofio ja compleix tots els requisits:
- Alt valor nutricional
- Ric en fibra i proteïnes
- Baix en sucres i greixos
- Sense additius
I, tot i així, continua sent un producte amb identitat local, gairebé desconegut a la península o fora d’Espanya.
Molts nutricionistes el consideren un aliat perfecte per a la dieta mediterrània, ideal tant per a esportistes com per a qui busca una alimentació més natural. Però cap etiqueta comercial no aconsegueix captar el seu veritable poder: l’emocional.
Per què és tan difícil de traduir?
El gofio no encaixa en cap categoria estàndard. No és exactament farina. Tampoc cereal, ni postres, ni menjar ràpid. És totes aquestes coses i cap a la vegada. El seu sabor torrat i textura única desconcerten als no iniciats.
En portar-lo fora de Canàries, molts illencs descobreixen que els seus amics no saben què fer-ne. “Es cuina? Es beu? S’unta?”, pregunten. I aquí comença la veritable prova: traduir no només un sabor, sinó una manera de viure.
Conservar-lo és un acte d’amor
Avui, el gofio continua bategant a fleques locals, a cuines familiars, a festivals folklòrics i esmorzars escolars. El seu preu assequible i les seves propietats saludables el mantenen viu, però són la memòria col·lectiva i l’amor pel que és propi els que l’han mantingut intacte al llarg dels segles.
No es tracta només d’ensenyar què és el gofio, sinó d’explicar la seva història, de compartir com ens fa sentir. Perquè el gofio no s’explica: es viu.
El llegat que es menja amb les mans… i amb l’ànima
En un món globalitzat, el gofio resisteix sense necessitat de reinventar-se. N’hi ha prou de tastar-lo per sentir que formes part d’alguna cosa més gran, d’una cultura que va saber sobreviure gràcies a la seva gent i a les seves costums.
Has tastat mai el gofio? Quin sabor et connecta amb la teva terra?
Comparteix aquesta història, comenta la teva experiència i celebra les arrels que ens alimenten.
