Viure bé
El lloc amb la major longevitat del món: què mengen cada dia per viure més de 100 anys

Existeix un lloc on viure més de 100 anys sigui gairebé normal? Sí, existeix. Encara que soni increïble, hi ha racons del món on arribar al segle de vida no és una raresa sinó part de la rutina diària. Són les anomenades zones blaves, territoris on la proporció de centenaris és tan alta que els experts fa anys que estudien el seu “secret”.

El país o la regió on més gent viu més de 100 anys s’ha convertit en el gran misteri de la longevitat. Un enigma que desperta curiositat i una certa enveja: què fan ells que no fem nosaltres? Quina és la recepta màgica per arribar a molt grans però amb salut?

La resposta és sorprenent per la seva senzillesa i alhora demolidora: no hi ha pastilles miraculoses, no hi ha cirurgies anti-edat. Només hi ha hàbits. Hàbits quotidians, aparentment humils, però poderosíssims.

Zones blaves: els territoris del segle de vida

El terme zones blaves va néixer d’una investigació de National Geographic i s’utilitza per designar cinc regions del món on la gent viu de forma excepcionalment llarga i saludable:

  • Okinawa (Japó)
  • Sardenya (Itàlia)
  • Ikaria (Grècia)
  • Nicoya (Costa Rica)
  • Loma Linda (Califòrnia, EUA)

No són llocs màgics, però gairebé. Allà, la xifra de persones més grans de 100 anys és tan alta que provoca sorpresa. No parlem de casos aïllats, sinó d’un fenomen col·lectiu, gairebé cultural.

I encara que estan separats per oceans i costums, comparteixen claus molt semblants. Com si la recepta de la longevitat es repetís, encara que cada poble l’adapti als seus ingredients locals.

Menjar per viure (més de 100 anys)

El primer que salta a la vista és la dieta. Què mengen cada dia? El sorprenent és que mengen coses simples, gairebé humils, però carregades de nutrients.

  • Predomini d’aliments vegetals: verdures, llegums, fruita fresca, cereals integrals.
  • Consum molt baix de carns vermelles o processades.
  • Làctics fermentats o formatges locals en petites quantitats (a Sardenya i Ikaria).
  • Peix fresc de manera ocasional a les illes.
  • Oli d’oliva com a font de greix saludable.
  • Fruits secs i llavors.
  • Herbes locals i espècies amb propietats antiinflamatòries.

La base de la seva dieta és vegetal. No és una moda vegana, sinó pura tradició. Plats senzills, cuinats a casa, amb ingredients frescos i de temporada.

A Okinawa, per exemple, la dieta està plena de moniato morat, tofu, algues i arròs. A Ikaria, abunden els guisats de llegums amb oli d’oliva. A Nicoya, el plat estrella és el gallo pinto amb blat de moro i fesols. I a Sardenya, el pa integral i el formatge pecorino s’acompanyen d’un got (o dos) de vi negre.

Sembla poc glamurós, però funciona. La seva dieta no només alimenta: protegeix. Baixa en calories buides, carregada de fibra, antioxidants i greixos saludables.

Activitat física: res de gimnàs, tot de vida

I l’exercici? Oblida’t de rutines impossibles o del gimnàs de moda. A les zones blaves, l’activitat física és natural, integrada en el dia a dia.

  • Caminar llargues distàncies.
  • Cuidar horts.
  • Fer tasques domèstiques.
  • Pastorejar cabres o recollir llenya.

Res d’extrem. Res de programat. Només moure’s perquè la vida així ho exigeix. És un recordatori brutal que el sedentarisme ens està matant en silenci.

El poder del grup: viure per alguna cosa

Un altre factor clau: la connexió social. No és un detall menor.

  • Famílies grans i cohesionades.
  • Comunitats petites on tothom es coneix.
  • Rituals religiosos o espirituals que donen sentit i redueixen l’estrès.

A Ikaria es diu que ningú se sent sol. A Okinawa, existeix el moai, un grup d’amics de per vida que s’ajuden fins al final. A Loma Linda, la religió adventista reforça la solidaritat i promou la salut.

La solitud mata. A aquestes regions, no hi té lloc.

Propòsit vital: l’”ikigai” i companyia

A Okinawa l’anomenen ikigai: la raó per llevar-se al matí. Un propòsit clar i personal que impulsa a seguir, encara que el cos envelleixi.

A altres zones blaves hi ha equivalents: cuidar els nets, mantenir l’hort, participar en la comunitat. Coses senzilles, però amb un significat profund.

Podem copiar la seva fórmula?

Aquí ve el gran dilema: podem fer el mateix?

  • Sí, podem menjar més vegetals, menys ultraprocessats, cuinar a casa.
  • Sí, podem caminar més, fugir del sofà, fer tasques a peu.
  • Sí, podem cuidar els nostres vincles, trucar més a la família, cultivar amistats.
  • Sí, podem buscar un propòsit més enllà dels diners o l’èxit.

Però també no: no és fàcil canviar un estil de vida sencer. No és còmode. No és immediat.

Tot i així, l’evidència és clara (NIH, National Geographic): aquests hàbits no només allarguen la vida, sinó que la milloren. Redueixen el risc de malalties cardiovasculars, càncer, diabetis, deteriorament cognitiu.

És una recepta tan antiga com oblidada: menja bé, mou-te més, estima fort, viu amb propòsit.

El llegat de les zones blaves

Potser mai viurem a Okinawa o Sardenya. Però podem aprendre d’ells. De la seva senzillesa gairebé brutal. Del seu rebuig a l’excés. De la seva defensa de la comunitat.

Al final, el veritable “secret” del país on més gent viu més de 100 anys és que no hi ha secret. Hi ha costum. Hi ha cultura. Hi ha respecte pel cos i la ment.

Un recordatori incòmode però necessari: la nostra longevitat està a les nostres mans.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa