Totes sentim que les circumstàncies ens forgen, que allò que vivim ens transforma fins a l’arrel. Però què passa quan una generació sencera, forçada per una història brutal, desenvolupa un autèntic superpoder emocional? Parlem d’aquells nascuts entre el 1945 i el 1965, la coneguda generació del baby boom, que va créixer en un context que va esculpir una resiliència gairebé inaudita.
La psicologia, amb la seva mirada penetrant, ha desgranat un secret: aquesta generació va adquirir una capacitat única per gestionar les seves emocions, tolerar la incertesa i discernir quins problemes mereixen realment la seva energia. Una habilitat que no va ser un do genètic, sinó una adaptació profunda, el fruit d’una supervivència en temps convulsos.
El seu avantatge no va néixer del no-res. Parlem d’infants que van arribar al món just després de la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. La seva infància va estar marcada per l’escassetat, la reconstrucció de tot un continent, una incertesa econòmica que feia tremolar els fonaments de cada llar i un futur que ningú gosava predir. Aquell escenari va ser la seva escola, un entrenament constant en l’art de l’adaptació.
Les limitacions reals que van haver d’afrontar els van obligar, des de ben petits, a conviure amb la frustració, a resoldre problemes amb enginy i a valorar només allò que era veritablement imprescindible. Van aprendre a estalviar energia emocional, a no malbaratar-la en conflictes secundaris o preocupacions fútils. Era una qüestió de pragmatisme i de pura supervivència.
L’origen d’un escut emocional
Aquest fenomen té una base científica, un pilar que la psicòloga Laura Carstensen de la Universitat de Stanford va anomenar la teoria de la selectivitat socioemocional. Aquesta teoria, autèntica clau de volta, explica com les persones, quan perceben que el seu temps o les seves circumstàncies són limitades, reordenen les seves prioritats. Concentren els seus esforços en allò que realment els aporta benestar: els vincles pròxims, les experiències significatives i els objectius amb valor personal autèntic.
La nostra capacitat de reaccionar davant l’adversitat no és un simple caràcter, és una habilitat adquirida. És una eina de supervivència que, encara que ens sembli d’una altra època, ens pot ensenyar molt.
En el cas d’aquests baby boomers, aquesta percepció no va sorgir d’una reflexió filosòfica sobre la vida, sinó d’una realitat crua. Conservar l’energia emocional no era una opció, sinó una necessitat pràctica diària. Aquesta exposició a dificultats moderades durant la infància i l’adolescència va propiciar l’aparició de l’anomenada resiliència adaptativa, sempre que hi hagués suport al seu voltant, és clar.
La resiliència no és ignorar les emocions, ni fer veure que no passen coses. És desenvolupar les eines internes per mantenir l’equilibri, fins i tot quan el terra tremola i les circumstàncies canvien de forma inesperada. Els experts subratllen que el context històric d’aquesta generació va ser una catapulta per a habilitats com la gestió de l’estrès, la presa de decisions sota pressió i una perspectiva molt ajustada del que realment importava.
El preu ocult d’una virtut
Però, com tot avantatge, aquesta capacitat també va tenir un cost emocional, un peatge que moltes persones van pagar sense adonar-se’n. El mateix context que els va fer forts davant l’adversitat, també va provocar que normalitzessin el patiment. Van créixer evitant expressar el que sentien, sovint per la simple raó que no hi havia espai per a la queixa quan la supervivència era el repte principal.
Aquesta actitud, gairebé un mecanisme de defensa, va fer que molts d’ells desenvolupessin dificultats per identificar les seves pròpies emocions. Van mostrar una resistència notable a demanar ajuda psicològica, considerant-la potser un signe de debilitat o un luxe innecessari. A més, tendien a minimitzar el malestar dels altres, comparant-lo amb les dificultats “reals” que ells mateixos havien viscut. (Sí, nosaltres també hem sentit allò de “en els meus temps, les coses eren pitjors”).
Aquesta expressió, tan repetida, reflecteix precisament un mecanisme psicològic de relativització. Una estratègia que pot ajudar a mantenir la perspectiva en moments crítics, però que també pot dificultar enormement l’empatia en determinades situacions. Ens recorda que fins i tot el millor dels escuts pot tenir una cara fosca, un error que cal reconèixer.
La resiliència: un truc sense data de caducitat
La gran notícia, l’autèntica solució universal, és que la resiliència no és una característica lligada a cap data de naixement. No depèn d’haver viscut una guerra o una postguerra. És una capacitat que es pot desenvolupar a qualsevol edat, una eina que podem afilar en el nostre dia a dia per afrontar els reptes del present i del futur, que no són pocs.
Les generacions actuals, que hem crescut en entorns més segurs i previsibles (amb els seus propis desafiaments, és clar), també podem enfortir la nostra regulació emocional. Com? Aprenent a tolerar petites dosis d’incomoditat, retardant la gratificació immediata, acceptant la frustració com una part ineludible de l’aprenentatge i enfrontant-nos de forma gradual a nous reptes.
La psicologia no ens diu que aquells nascuts entre 1945 i 1965 siguin emocionalment superiors, ni que el patiment viscut fos desitjable. El que planteja és que haver travessat una etapa històrica marcada per la incertesa va deixar una empremta comuna, una lliçó de vida gravada a foc. I aquesta lliçó és un avantatge que totes podem incorporar.
Al final, entendre com el passat va modelar una generació ens dona pistes sobre com podem construir el nostre propi present emocional. Estem preparades per aprendre dels que van venir abans i forjar la nostra pròpia resiliència?
