Viure amb una sensació constant de saturació emocional és un dels grans mals de la nostra època. De vegades sembla que l’estrès diari ens supera completament, però la clau per a superar-ho pot estar en un gest tan senzill com cordar-se unes sabatilles i sortir al carrer. Què passa quan la teva feina consisteix a cobrir guerres, terratrèmols i tragèdies humanes a primera línia? La resposta no és tancar-se ni tornar-se insensible, sinó trobar una via d’escapament capaç de regenerar el cos i la ment. (nosaltres també hem après que el moviment ho canvia tot).
La reconeguda periodista Almudena Ariza, de 63 anys, ha trobat en la física del moviment el seu millor aliat per a protegir-se emocionalment de l’impacte d’escenaris extremadament durs. Després de dècades d’una trajectòria professional impecable com a corresponsal en zones de conflicte per als informatius de TVE, la reportera s’ha convertit en un autèntic referent de benestar integral. El seu secret no és cap tractament exclusiu ni cap fórmula oculta, sinó una disciplina que va abraçar de manera tardana però absoluta: el running.
Autodefinida sense complexos com una runner tardana, la periodista ha demostrat que mai és tard per a canviar de vida i desafiar els propis límits físics. Després d’haver completat diverses maratons de màxima exigència, inclosa la mítica prova de Nova York, la seva relació amb l’esport va néixer precisament mentre cobria la cursa com a informadora. En veure l’energia i la transformació dels corredors des de l’altra banda del micròfon, va decidir que havia de viure aquella experiència en pell pròpia. Va ser un punt de gir definitiu que la va portar a afirmat que córrer una marató és una cosa que cal viure perquè et marca per sempre.
Per a una professional que ha hagut de narrar episodis de dolor intens en indrets on la crisi és constant, com a Gaza, la necessitat de protecció emocional és una qüestió de supervivència diària. L’activitat física s’ha convertit en la seva eina principal per a alliberar l’estrès acumulat i compensar el desgast psicològic inevitable d’aquesta feina. A més de la carrera contínua, la reportera utilitza el ball com una mena de medicina personal, un contrapunt d’alegria necessari per a mantenir l’equilibri intern quan la realitat exterior es torna massa fosca.
El moviment físic no és només un entrenament per al cos; és un escut protector que permet gestionar l’impacte emocional més dur i recuperar l’esperança quan la realitat es complica.
La decisió d’abandonar el confort per la vocació
La trajectòria d’Ariza destaca per haver pres decisions valentes en moments crucials de la seva carrera professional. Deixar un lloc de confort com a presentadora d’informatius en un plató de televisió per anar a explicar les coses directament des del lloc dels fets va ser un pas clau. La periodista ha explicat en diverses ocasions que va haver d’entendre que allò que socialment es considera un èxit no té per què coincidir amb el que realment et fa feliç. Estar on passaven les coses i veure-ho amb els seus propis ulls era la seva autèntica prioritat.
Malgrat estar exposada de manera contínua a situacions desoladores, la seva visió de la humanitat s’ha mantingut increïblement positiva. La reportera ha confessat que en els moments més desgraciats sempre és possible trobar llum gràcies a la gent bona que ajuda i ofereix el seu temps als altres de manera desinteressada. Aquesta perspectiva li permet tornar dels escenaris més complexos amb una sensació de reforç personal i una profunda esperança en la capacitat humana de superar les adversitats.
Aquest compromís total amb la informació va ser reconegut al gener de 2025 amb el prestigiós Premi Iris a la Millor Reportera, atorgat per l’Acadèmia de la Televisió. En aquell moment, la periodista es trobava treballant a Jerusalem, per la qual cosa va ser la seva filla, Paula Carbajo, qui va recollir el guardó en el seu nom. Durant la gala, la seva filla va compartir un discurs molt emotiu on recordava com les trucades d’urgència per un terratrèmol o un tsunami obligaven la seva mare a fer les maletes immediatament, una vocació sacrificada que amb els anys va entendre que era el que li donava la vida i el seu propòsit.
Trobar el teu propòsit de vida exigeix aprendre a diferenciar entre l’èxit aparent i la feina que realment et fa feliç, adaptant la teva rutina per a no perdre mai l’equilibri.
Maternitat, conciliació i gestió de les prioritats
La gestió de la vida familiar en un entorn professional tan absorbent sol generar debats complexos, però la reportera sempre s’ha mostrat molt clara respecte a les seves opcions vitals. Es va casar als 25 anys i va tenir el seu primer fill, Adrián, als 28, mentre que la seva filla va néixer quan ella en tenia 32. L’experta en informació ha destacat en diverses entrevistes que ser mare mai la va aturar a l’hora de treballar i viatjar a zones de conflicte, explicant amb naturalitat que els seus fills es quedaven a cura del seu pare en una dinàmica de corresponsabilitat familiar plena.
Mantenir el vincle familiar actiu ha sigut una prioritat constant, aconseguint parlar amb els seus fills almenys una vegada al dia sense importar la distància ni la gravetat de la situació que estigués cobrint. Aquesta capacitat d’organització demostra que és possible mantenir una carrera professional d’alt nivell sense renunciar a la vida personal, sempre que existeixi una xarxa de suport sòlida i una determinació clara. (I quina gran lliçó de vida és aquesta per a totes nosaltres).
L’esport com a eina d’estalvi emocional i salut integral
El cas d’Almudena Ariza és un exemple clar de com l’activitat física pot transformar la salut mental i física a partir dels 60 anys. L’hàbit de córrer no només millora la resistència cardiovascular, sinó que actua com un mecanisme directe de solució contra l’ansietat i la saturació mental. Incorporar petits hàbits de moviment intens a la nostra rutina diària és la millor decisió per a prevenir el desgast emocional i protegir el nostre organisme a llarg termini.
La història d’aquesta periodista ens recorda que no cal començar des de joves per a gaudir dels beneficits de l’esport d’alta resistència. L’important és fer el primer pas, trobar una activitat que ens connecti amb nosaltres mateixes i convertir-la en un espai innegociable de cura personal. No hi ha excuses d’edat ni de temps quan la nostra salut mental està en joc.
Prendre el control del nostre benestar és una decisió urgent que no hauríem de postergar per a demà. Aprendre a gestionar l’estrès abans que ens passe factura és la millor inversió que podem fer en la nostra qualitat de vida. I tu, quin és el teu mètode definitiu per a desconnectar del soroll diari i alliberar la ment?
