Sergi Miquel (PDeCAT): "El problema potser no és tant eixamplar la base sinó demostrar que la base és la que és"

 

Sergi Miquel (Llagostera, 1989) ha estat aquesta darrera legislatura diputat del PDeCAT al Congrés espanyol, posició que confia en poder revalidar després del procés de primàries que el partit fa aquest cap de setmana en motiu de les eleccions generals del 28-A. En aquesta entrevista amb 'El Món', el diputat analitza el moment actual de la política catalana i espanyola, identifica els reptes als quals s'enfronten l'espai posconvergent i les forces independentistes en l'escenari posterior a l'1 d'octubre tenint en compte que en l'horitzó es divisen ara múltiples incerteses. Durant la conversa repeteix en diverses ocasions la paraula "repte", un símptoma que demostra —potser— que té assumit que res serà fàcil.

 

El 2016 s'estrena com a diputat al Congrés dels Diputats. En què ha canviat la seva concepció del què és fer política des de Madrid?

Han estat tres anys singulars, complicats i intensos i hem hagut de fer molts equilibris. Primer fer una denúncia constant del que passava a Catalunya tenint al cap l'eix nacional, que ens ha condicionat moltes coses, i en segon lloc defensar els drets i els interessos més sectorials, que hi han sigut. Segurament un no pren sentit sense l'altre. Des del diferents sectors, sigui el cultural o l'educatiu, et veuen com una interlocució en la mesura que ets eficient, però aquells que són més sensibles al què està passant a Catalunya també necessiten algú que els defensi a Madrid. D'aquesta anys a Madrid m'emporto la capacitat de combinar aquests dos mons, que en algun moment poden semblar incompatibles, però crec que el repte és fer-los compatibles.

 

L'escenari ha canviat molt respecte el 2016. Maniobrar en aquesta doble funció pot ser difícil d'explicar...

En una capa superficial pot semblar incompatible, però quan ho expliques i poses casos concrets es fa gairebé evident que no hi pot haver una altra línia a seguir. Mentre el salari mínim interprofessional el fixi el Congrés dels Diputats i això tingui un impacte claríssim sobre els ciutadans de Catalunya no podem renunciar a participar d'aquest debat. Decidir què ens convé i què no i fer-ho compatible amb la denúncia del procés de regressió de drets i llibertats que viu Catalunya.

 

En la propera etapa la posició del PDeCAT seguirà marcada pel dilema de bloqueig versus participar en la governabilitat de l'Estat?

No crec que l'escenari sigui bloqueig o governabilitat. Crec que cap dels dos és del tot bo. Al final quan algú em diu "no a tot", doncs "no a tot" no. "Sí" al què ens convingui. El "no a tot" de vegades també implica un tret al peu o renúncia que no entenc perquè hem d'assumir. No hem de facilitar la governabilitat a cap partit ni govern espanyol que no reconegui els drets dels ciutadans de Catalunya. El que sí hem de facilitar és que aquelles mesures que millorin el dia a dia dels catalans es puguin tirar endavant. I això és un equilibri que no és fàcil de gestionar, que obliga gairebé a analitzar punt per punt, dia a dia, mesura a mesura i que molt sovint a gestionar contradiccions internes, de partit, de grup i d'espai polític. Però aquest és el repte: no abraçar ni la via del "no a tot" ni la via del facilitar la governabilitat, sinó buscar un equilibri constant en cada mesura, proposta i idea sobre el què ens interessa i què no. En el cas dels pressupostos, es va considerar que no convenia malgrat que implicava una renúncia. Políticament facilitar aquest tràmit parlamentari no es podia assumir. I segurament aquí hi ha mil contradiccions en cadascun de nosaltres, però buscar aquest equilibri constant també és el repte i la feina que s'ha de fer allà. No una cosa maximalista d'eslògan, sinó una política més petita, discreta, i d'anar perfilant coses.

 

Sergi Miquel
Sergi Miquel | JORDI BORRÀS

 

Aquesta visió és compatible amb aquesta tríada que té l'espai posconvergent entre PDeCAT, JxCAT i Crida Nacional? Hi estan tots d'acord?

Ho ha de ser perquè sobretot l'objectiu no és tant diferent. És diferent segurament en la manera com llegim el moment actual i el moment que ha de venir. Però l'objectiu és compartit. Parlaves de l'espai posconvergent...

 

No li agrada l'etiqueta?

Al contrari, m'agrada. Perquè en la gènesi de Convergència hi havia mil contradiccions, de gent que venia d'espais polítics molt diferents, però que compartia el mateix objectiu. L'Esquerra Democràtica de Trias Fargas tenia una visió i una diagnosi del moment, en Pujol tenia una visió molt concreta del moment, la gent que venia de sectors democratacristians tenia una visió del moment diferent, però compartien un objectiu que era la reconstrucció nacional de Catalunya. Per tant, aprenent a viure amb les contradiccions de cadascun, dels seus espais i en la gestió del dia a dia, entenent que no havia d'impossibilitar el caminar junts cap a l'objectiu final. Crec que ara ens passa una cosa semblant. Compartim un objectiu final, podem discrepar en la diagnosi del moment, en les propostes que hem de fer els propers dies. És un exercici molt semblant al de Jordi Pujol l'any 1978: com gent que avui pensem més o menys diferent, però compartim objectiu, podem posar-nos d'acord per sumar. Em sembla molt oportú l'adjectiu poscovnergent per això perquè crec que és un exercici molt semblant al que es va fer a finals dels setanta.

 

Com es pot harmonitzar doncs la tríada JxCAT, PDeCAT i Crida Nacional?

Amb generositat per part de tots. Acceptant que volem i hem de conviure, el millor és aprofitar les oportunitats que genera reconstruir un espai que en el fons no és tan divers. L'objectiu és comú i ha de ser compartit. No hi ha marge perquè això descarrili ni fracassi. Cal trobar la fórmula perquè el que ens separa avui no ens separi demà, sobretot perquè l'objectiu és compartit.

 

Quin és l'objectiu i què és el que separa?

Objectiu compartit és que Catalunya sigui un país independent a mitjà termini i que aquells que van ser cessats de les seves responsabilitats després de l'1-O puguin recuperar les responsabilitats. En l'immediat és això i en el mitjà termini és la independència de Catalunya: restitució de les institucions i llibertat pel país. Això ens uneix a tots.

 

Sergi Miquel
Sergi Miquel durant l'entrevista amb 'El Món' | JORDI BORRÀS

 

I què els separa?

El que ens separa té més a veure amb la gestió del dia a dia, les coses concretes i la gestió de les contradiccions. Com abordar la tramitació dels pressupostos, per exemple. Aquí hi ha sensibilitats diferents en el rol que hem de tenir a Madrid i genera tensions més o menys. Però són coses del dia a dia i per la meva experiència en altres situacions polítiques també les tenia Convergència aquestes contradiccions. El partit no era una cosa monolítica i això genera sempre unes contradiccions que has d'assumir, que formen part del joc i que tenen tots els partits. Al final hi ha diferents maneres de com abordar la política i el dia a dia de cada partit. El que ens passa a nosaltres passa a tots els partits que tinguin l'aspiració de ser amplis amb la diferència que, de vegades, nosaltres ho fem més públic del que ens tocaria i això ens fa tenir la sensació que sigui diferent. Quan et quedes amb els que pensen com tu et converteixes més aviat en un partit petit. Aquest és el repte: com gestionar les contradiccions d'un espai que vol ser ampli.

 

Quines perspectives de futur veu per al PDeCAT en aquest puzle?

El PDeCAT ha fet un exercici per ampliar-se i per desbordar-se que és JxCAT. És una fórmula que repetim a les eleccions municipals i que em sembla molt interessant perquè desborda els límits del partit, amb perspectiva ideològica però també amb una capacitat d'interacció de gent que no té el partit i per tant això és una oportunitat. Al final, el PDeCAT és un instrument i els instruments sempre són substituïbles per altres, si funcionen millor. Però crec que el PDeCAT avui encara té joc, marge i camp per recórrer com un partit de centre i progressista i no té un rival directe ni a l'eix nacional ni l'ideològic.

 

Quin sentit té la Crida Nacional si neix per defensar la unitat dels independentistes però molts d'ells la rebutgen?

La Crida va néixer amb l'objectiu de buscar una unitat estratègica, que és més fàcil d'aconseguir que una unitat orgànica de partits polítics. És molt més fàcil que els diferents actors polítics es posin d'acord en quin és l'objectiu que no en crear un nou espai polític orgànic per substituir el seu espai polític. És més fàcil posar d'acord la CUP, ERC i el nostre espai en un objectiu que no que els tres creem un altre instrument per fer política des de les institucions. El repte que tenia la Crida era aquest. És evident que no ha seduït, com a mínim, a una part important dels actors polítics independentistes, que són la CUP i ERC. Aquí s'ha quedat limitada a un espai polític molt concret. Després sí que ha seduït a gent com el propi Toni Morral, que ve d'Iniciativa. A títol individual té una capacitat de seducció de perfils molt concrets. El repte que queda obert per a la Crida és defensar que hi hagi un full de ruta compartit, una estratègia que seguim tots els actors polítics. També ha de decidir què vol ser perquè si no aspira a ser un partit polític aleshores els reptes són uns i les maneres de fer són unes altres. Si aspira a ser-ho la cosa és diferent. S'ha d'acabar de veure com es consolida.

 

Amb ERC què es podrà fer?

Almenys seguir remant junts en aquelles coses que considerem que poden acostar el país a la llibertat. En aquelles coses sectorials o ideològiques que ens diferencien reivindicar les diferències legítimes. Perquè l'espai polític independentista és plural i té gent de dretes, d'esquerres, de centre i conservadors. Si decidim anar separats hem de posar en valor aquelles coses que ens uneixen i treballar plegats i reivindicar les diferències ideològiques que tenim. També mirar si això és un valor i com tenir debats ideològics dins del propi espai polític independentista pot sumar a la construcció del que ha de venir.

 

Des de l'entorn d'ERC hi ha qui diu que el PDeCAT busca la unitat com una taula de salvació perquè l'espai posconvergent té manca de lideratges...

Ens vam presentar a les eleccions del 27-S del 2015 amb un cap de llista que es deia Artur Mas, que al gener del 2016 va sortir de l'espai polític institucional. Va aparèixer un relleu per raons polítiques que era Carles Puigdemont, que no pot exercir polítiques actives a les institucions perquè viu a Waterloo. Per tant, sí, estem escapçats, però ERC també està en una situació molt semblant. Tots els partits hem hagut de regenerar els nostres espais polítics de manera precipitada i buscar lideratges on no n'hi havia. Però això és un repte, no una inhabilitació per a fer política. No t'inhabilita, t'obliga a buscar noves fórmules per seguir endavant.

 

 

Com creu que impacta el judici de l'1-O en el món polític a Madrid?

Hi havia certa curiositat pel món no només polític, sinó també per la societat civil, sobre el judici del procés. Hi ha certa estupefacció per la gestió de tot això, per la imatge que estan donant les institucions, la justícia espanyola, sobretot la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat. Les dues mostren certa inconsistència amb els arguments que defensen. Es fa evident per qualsevol persona, sigui o no sigui independentista, visqui a Catalunya o no, que les proves que aporten són d'una inconsistència alarmant i preocupant per unes institucions de l'Estat i que, en teoria, haurien d'estar molt convençudes del que fan. La sensació que donen és que no estan convençudes en absolut del que fan, que moltes de les proves i arguments que posen sobre la taula tenen dificultats per aguantar-los. Aquí ho teníem més assimilat perquè havíem considerat que no hi havia hagut violència i Madrid a mesura que passen els dies es fa més evident la idea de que no s'entén el que està passant.

 

De quina forma afectarà la sentència al rol dels partits independentistes a Madrid?

Haurem de veure com acaba el judici. Malauradament crec que la sentència ja la redacta el rei el dia 3 d'octubre. En aquell discurs el rei ja acusa els dirigents catalans del que se'ls està acusant ara. És una cosa surrealista: el cap d'Estat ja escriu una sentència i la verbalitza el 3-O i el judici té lloc un any després. Sóc certament pessimista en aquesta fase del judici. Tindrà un impacte clar, no només a la política catalana sinó també a l'espanyola i haurem de veure com el procés de digestió de tot això passa al Parlament, com el Govern ho aprofita i com es gestiona. A la política estatal i en el nostre rol a Madrid té un impacte claríssim perquè al final ens obligarà a moure'ns a tots. Als partits independentistes, als no independentistes amb sensibilitat i responsabilitat d'Estat i que creuen que la justícia ha de ser independent i el partit o partits que estiguin governant, sigui qui sigui.

 

El PSOE rebutja el diàleg per la demanda d'un relator. Les eleccions generals poden donar com a resultat un govern de dretes que rebutja el diàleg. La sentència es preveu dura. La unilateralitat és l'única sortida?

Per mi queden dues coses i no són menors. Una és que el PSOE no es fa enrere en el diàleg pel relator. Es fa enrere amb la manifestació que organitzen els partits de dreta i extrema dreta espanyols en contra del relator. El matís és important. Perquè quan tu analitzes i mires el que la majoria dels espanyols volen per resoldre la situació a Catalunya no és el que els tres partits d'extrema dreta defensaven a la plaça Colón, sinó que és diàleg. Per tant, el que ha d'entendre el PSOE és que, malgrat tres partits de dreta i extrema dreta puguin posar 40.000 persones en una plaça, hi ha una majoria d'espanyols que entén que la solució no és aquesta. I si les eleccions del 28-A avalen la tesi del PSOE, que no és la tesi dels altres tres, crec que això obre la porta a que els socialistes siguin més valents del que han estat fins ara. Si això no és així i surt reforçada la via dura de l'extrema dreta espanyola aleshores tenim un nou escenari. El mes d'octubre del 2017 vam aplicar la via unilateral amb una fórmula: una majoria social, una parlamentaria i un Estat en unes condicions concretes. El resultat va ser el que va ser: un 155 que no vam poder aturar, una repressió de l'Estat molt bèstia que ha acabat amb els nostres representants polítics asseguts davant d'un tribunal i altres a l'exili. Si repetim la fórmula amb les mateixes variables és molt possible que el resultat sigui el mateix.

 

I aleshores?

Quin és l'escenari que se'ns obre si el 28 d'abril això canvia? Doncs que la tercera pota, que és l'Estat es trobi en una situació diferent. Això vol dir, amb una situació d'ingovernabilitat, amb un govern d'extrema dreta. Sovint es diu que l'Estat espanyol està en descomposició. Jo no ho tinc gens clar. L'Estat espanyol és un Estat bastant unit i sòlid, en altres coses no, però en la unitat, per exemple, l'Estat ha demostrat ser implacable. El rei, els grans partits i les institucions de l'Estat treballen en línia per preservar el seu bé suprem, que no és la qualitat de vida dels ciutadans, sinó la unitat del país. Aquí tenim un front per atacar i que el 28-A ens pot obrir una porta. El que segur no ens funciona és replicar ara el mateix escenari que teníem l'octubre del 2017. Perquè acabarem igual. Algun dels tres elements de la fórmula ha de ser diferent.

 

Sergi Miquel
Sergi Miquel | JORDI BORRÀS

 

Quin element hauria de ser diferent? Potser que els líders d'una DUI no surtin després dient que era simbòlica?

Intento destriar perquè no és fàcil. No crec que si Catalunya no és independent sigui pels representats polítics que governaven el país l'octubre del 20107, que segurament pagaran amb penes de presó el que van fer. Per tant no crec que l'element sigui la gestió política dels dirigents polítics. Una variable diferent pot ser una majoria social diferent. Si parléssim del 70% —per dir una xifra exagerada— de suport a la independència l'Estat espanyol no podria frenar la situació. Si a les eleccions del Parlament podem acreditar un 55% de vot independentista aleshores segur que alguna cosa canvia. Hi ha hagut només un moment en què hem pogut acreditar més d'un 50%, que és l'1-O. És un referèndum que es va fer sota pressió policial. En el moment que hi ha una policia que s'emporta urnes i les buida hi ha una interferència en un procés democràtic que no li dona totes les garanties, malgrat la voluntat dels que l'organitzaven. Malgrat tots els malgrats del món, quan una policia entra i rebenta una urna en qualsevol país del món aquest referèndum deixa de ser homologable a un referèndum d'autodeterminació amb garanties, sense pressió policial ni violència. L'1-O vam explorar una via que es va trobar amb una violència i repressió que era difícil de preveure, almenys d'aquesta magnitud, i ens va obligar a tots a reconduir la situació en pocs dies i hores.

 

Amb això està dient que l'estratègia d'ampliar la base d'ERC és la correcta?

Hi ha un matís. He dit que algun dels tres elements ha de ser diferent. ERC aposta per un dels dos. És una opció. Segurament si poguéssim acreditar un 60% de vot independentista la pròpia reacció de l'Estat seria diferent. Perquè no hem pogut acreditar mai el 50% en condicions normals, que potser hi és. Però potser el problema no és tan eixamplar la base sinó demostrar que la base és la que és. Perquè no hem pogut celebrar un referèndum normal i el dia que el puguem celebrar aleshores podrem parlar d'això. Estic segur que si a les properes eleccions es pot acreditar un 55% de vot independentista de sobte el tauler de joc canvia completament. Perquè ja tens un certificat conforme hi ha més de la meitat de la gent que aposta per una via concreta. Potser hi és, perquè queda diluït entre el vot dels Comuns i si poguéssim celebrar un referèndum en condicions normals aquest vot, que en unes eleccions al Parlament et quedaria entre els Comuns o entre altres espais polítics, quedaria concentrat en les opcions del referèndum i podries acreditar-ho. Algun dels tres elements ha de ser diferent perquè repetint la fórmula acabarem igual.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?