L’independentisme ha donat aquest 11 de setembre un cop cívic a l’estratègia de repressió que l’Estat espanyol ha desplegat contra el moviment després del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017. Al voltant d’un milió de persones —segons dades de la Guàrdia Urbana de Barcelona— han omplert l’Avinguda Diagonal de punta a punta en un ambient festiu, familiar i reivindicatiu. La manifestació, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), ha deixat en evidència el relat de la justícia espanyola, interessada en presentar la mobilització independentista com una causa que s’ha llençat pel camí de la violència. La Delegació del Govern espanyol a Catalunya, que l’any passat va xifrar la participació en 350.000 manifestants, aquest any ha decidit no comunicar dades de participació.
Tot i així, les imatges de la mobilització ofereixen una demostració incontestable, i difícilment defugible, que l’independentisme, lluny de diluir-se com un terròs de sucre, ha trobat el seu punt de cohesió per reclamar la independència de Catalunya. L’èxit de convocatòria que han demostrat les organitzacions independentistes un cop més és una prova diàfana sobre el poder que el moviment té al carrer i enforteix els discurs dels líders independentistes que sempre han apel·lat al civisme i el pacifisme, en contraposició als brots violents d’algun sector de l’unionisme.
Espanya, malparada
La manifestació ha deixat notablement malparada la imatge de l’Estat espanyol per les denúncies vessades per alguns dels participants internacionals, els advocats Aamer Anwar i Ben Emmerson. Ha estat l’encarregat d’obrir foc contra l’Estat l’advocat de Clara Ponsatí, que en anglès ha afirmat que “el general Franco estaria orgullós de l’Espanya contemporània, que actua més com una dictadura feixista”. Awnar ha insistit que el dictador espanyol s’enorgulliria del paper que han fet “Rajoy, els jutges i ara aquest anomenat socialista Pedro Sánchez”. L’advocat escocès ha regalat un missatge d’optimisme als manifestants: “Després de més de 300 anys d’opressió, Espanya no podrà aixafar les aspiracions de Catalunya per recuperar la seva independència”.
Al discurs optimista s’hi ha afegit Ben Emmerson, que lidera la defensa dels presos polítics davant de l’ONU. L’advocat s’ha atrevit a pronosticar que “Catalunya serà una República l’any que ve” i ha aventurat que l’ONU dictaminarà aviat que Espanya “ha vulnerat els drets polítics dels presos polítics i de tots vosaltres que els vau votar”. Per Emmerson, “el govern de Sánchez sap que l’única esperança que té per un acord negociat és alliberar avui mateix els presos polítics”.
En nom dels presos polítics
Els presos polítics i la demanda d’alliberament immediat han estat també el centre del discurs encès i contundent que ha fet el vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri. Mauri, que ha parlat en nom de Jordi Cuixart, ha assenyalat que la prioritat de Cuixart i la dels presos polítics “no és sortir de la presó, és lluitar per un país on ningú pugui acabar a la presó per defensar de forma pacífics els seus ideals, aquesta és la seva lluita”.
Els parlaments han servit també perquè afloressin crítiques polítiques, com les que ha fet la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie. “No us demanem impossibles, us demanem rigor i honestedat”, ha dit la presidenta de l’Assemblea, fent una defensa de l’1 d’octubre i dels resultats del 21-D, com a victòries suficients per tirar pel dret i implementar la República. Mirant al passat, Paluzie ha dit que després de proclamar-se la República aquesta no es va saber defensar, “però el 21-D vam tornar a guanyar a les urnes i ara ens trobem en una cruïlla”.
“Què necessitem més per fer efectiva la República? En l’1-O trobarem la resposta”, ha dit Paluzie, que ha tancat la manifestació posant en evidència la cara i al creu de la situació política actual: “Amb la vulneració de drets l’Estat ens està fent mal, però també està reforçant la nostra causa”.
