Jaume Alonso-Cuevillas (Barcelona, 1961) és diputat de Junts i advocat, o advocat i diputat de Junts. Va començar a tenir una gran projecció pública com a membre de l’equip de defensa de Carles Puigdemont i com a lletrat del pare del Xavi, el nen de tres anys mort en l’atemptat del 17-A a la Rambla. Després va fer el salt a la política i ha sigut diputat al Congrés i ara n’és al Parlament, on va començar la legislatura com a secretari segon de la Mesa. Hi va haver de renunciar arran de la polèmica per la seva decisió d’inhibir-se en la votació del vot delegat de Lluís Puig, a l’exili, perquè era client seu. Aquest afer el va deixar com a diputat ras, però ha mantingut un perfil mediàtic alt, que ha tornat a accentuar-se arran del cas Pau Juvillà, on ha tingut un paper clau com a nou president de la comissió de l’estatut del diputat i en l’equip de Laura Borràs. Tot i recordar que manté algunes diferències de criteri amb la presidenta del Parlament, en aquesta entrevista explicita que veu Laura Borràs com a nova líder de Junts quan hi hagi el congrés del partit i es mostra crític amb l’actual rumb de la formació.
Com ha deixat l’independentisme el cas Juvillà?
Ha sigut un fracàs col·lectiu. Com vaig dir fa mesos, i va ser el detonant que va provocar la meva sortida de la Mesa del Parlament, hem de calibrar molt quines batalles lliurem. Tenim un adversari que és l’Estat espanyol que té molta força i que no té cap escrúpol per utilitzar aquesta força de forma legal o il·legal. Per tant, només hem de lliurar les batalles que, les guanyem o no les guanyem, ens donin rèdit polític. En el cas Juvillà se sabia que el jutjarien i que possiblement el condemnarien, i hi havia un grup format per ERC, Junts i la CUP que treballava per buscar-hi una resposta antirepressiva…
I què va fer? No s’han vist els resultats.
No ho sé. Jo hi entro quan es rep el segon requeriment de la JEC. Hi entro com a diputat però amb mentalitat d’advocat. Primer dic a la presidenta [del Parlament] que sigui conscient que aquesta batalla no la podrem guanyar. Entre d’altres coses perquè arribarà un moment que, encara que els polítics estiguin disposats a desobeir i mantenir l’escó de Pau Juvillà, caldran actes materials per part de funcionaris que no s’executaran, perquè ja tenen advertències directes. La jurisprudència que s’ha encunyat en aquests anys de repressió permet a l’Estat apuntar directament cap als funcionaris. Hem viscut escenes de por de funcionaris.
“Els de Junts no van anar prou junts al final del cas Juvillà”
Si sense els funcionaris no es pot arribar segons on, on queda la sobirania del Parlament?
No és que no es pugui desobeir sense els funcionaris. És que no es pot desobeir de manera eficaç. La sobirania del Parlament, des del moment que tenim un Tribunal Constitucional que ens prohibeix debatre del que volem, és evident que està molt minvada. Per tant hem de ser més selectius en les batalles que volem lliurar. Jo aquesta no era partidari de lliurar-la, però si es lliurava havia de tenir algun sentit, que fos el detonant d’un embat a l’Estat. Això requeria que hi hagués un ànim de desobediència de les tres formacions independentistes i probablement també del Govern, que fos la guspira que fes saltar una confrontació amb l’Estat.
La presidenta, en tot moment i contra el meu criteri, va estar disposada a desobeir i a assumir-ne les conseqüències. Però això havia de tenir algun sentit, hi havia d’haver una cadena de desobediències. Que no es cobrissin les baixes dels diputats inhabilitats per repressió, que el Govern es comprometés a desobeir amb la sentència del 25% de castellà. Quan començo a demanar que es concreti tot això, tothom diu que sí però no aconseguim concrecions. El resultat ha sigut molt frustrant. No hem pogut mantenir l’escó i no s’ha aprofitat la batalla. El més greu és que queda clar que no hi ha cap full de ruta compartit, i si volem la independència en un moment o altre haurem de confrontar l’Estat.
Al final, què ha diferenciat el cas Juvillà del cas Torra?
El resultat ha estat el mateix. Però certament s’han fet més coses i s’han fet millor. En el cas Torra, no hi ha va haver un recurs del Parlament davant el Suprem. Però això són tecnicismes que queden tapats pel resultat. El que sí que s’ha vist és que la presidenta ha intentat anar de la mà amb les altres forces independentistes, amb rodes de premsa conjuntes i moltes reunions, cosa no va passar en el cas Torra.
La cohesió inicial entre les forces independentistes es va anar desmuntant…
Més que anar-se desmuntant, és que no hi va haver concrecions.
El cas és que no es va avançar. ERC i la CUP no van acompanyar Laura Borràs. Però Junts la va acompanyar com esperava?
Junts va fer confiança al que decidís la presidenta del Parlament. Si hi hagués hagut el compromís col·lectiu el problema no hauria vingut de Junts. Però si la pregunta és si tothom a Junts subscrivia aquesta estratègia, la resposta és que probablement no. I probablement a Junts hi ha gent que no li té simpatia a la presidenta Borràs.
Vol dir que no va tenir prou suport del seu partit?
D’alguns més que d’altres. Els de Junts no van anar prou junts.
“Hi ha una batalla pel lideratge dins del nostre espai. L’actual executiva complirà al juliol els dos anys de mandat i dins d’aquest curs s’ha de fer el congrés. S’hi confrontaran formes d’entendre quina ha de ser l’acció política”
L’independentisme ha tocat fons amb aquest cas?
Jo, que vaig sovint a actes i xerrades, mantinc l’optimisme perquè, malgrat que l’independentisme està travessant un moment vall, perquè la gent està desmobilitzada, emprenyada amb els partits, frustrada, ningú ha deixat de ser independentista i el dia que hi hagi un camí clar la gent hi serà. La independència és inevitable i la veurem dins d’aquesta dècada. Però patirem molt, se’ns farà llarg el camí. L’adversari és molt poderós. Necessitem anar junts, com vam fer el Primer d’Octubre, que vam aconseguir posar l’Estat en situació de tensió. Crec que la independència, malauradament, només es podrà fer per confrontació, i en aquests moments el panorama és desolador. Hi ha sis actors. El Consell per la República, en què tinc molta confiança. S’està organitzant i en breu escolliran el president, que tot indica que serà el president Puigdemont. Òmnium i l’ANC estan en períodes electorals i ara mateix no tenen la força que van tenir per empènyer els partits. La CUP té aquesta doble ànima, independentista també antisistema, i és difícil generar consensos amb ells. I ERC i Junts competeixen pel poder i prioritzen els interessos partidistes per davant de l’estratègia de país. ERC opta per la taula de diàleg…
S’hauria de deixar córrer?
No em sembla malament que hi hagi una taula de diàleg si té per objecte que es visualitzi que nosaltres no ens aixequem mai de la taula i que amb Espanya no es pot negociar. Però que no sigui a costa d’aparcar la confrontació. Perquè l’Estat sí que vol confrontar i l’únic programa que té per a Catalunya és aniquilar-nos. Vulguem o no vulguem, haurem d’anar a la confrontació i a explotar les febleses de l’Estat. Amb la taula de diàleg el que fem és que des de fora es visualitzi ja té el conflicte encarrilat. I més si un sector de l’independentisme li aprova els pressupostos a Pedro Sánchez. Junts i ERC no es posen d’acord. Seria ideal la unitat d’acció a Madrid, si això no s’aconsegueix difícilment avançarem. ERC té una ànima independentista i una ànima esquerrana i moltes vegades prioritza la ideologia d’esquerres.
Li queda analitzar Junts, el seu espai polític.
Junts formalment és un partit polític però tenia vocació de ser un moviment d’alliberament nacional, cosa que explica que hi hagi liberals, progressistes i socialdemòcrates, perquè prioritzem la independència. Per tant, ens hem de desacomplexar. A vegades tinc la sensació que per no disgustar els nostres companys de viatge aigualim massa el vi i no avancem. Hem de dir què volem fer i com ho volem fer. I els altres si volen que vinguin i si no que ens hagin de seguir per arrossegament.
Encara que impliqui trencar el Govern?
L’objectiu prioritari no és mantenir l’estabilitat del Govern. Un Govern per fer què? Si és per avançar cap a la independència té un sentit. Si és per seguir fent autonomisme no té gaire sentit. El problema és que a Junts no tenim una posició clara i és el que ens retreu la gent, que no se sap exactament què volem, perquè de vegades sembla que fem seguidisme d’ERC. I quan hi ha un sector de Junts, liderat per Laura Borràs, que vol anar a la confrontació, no té suport. No només no té suport dels altres, sinó tampoc intern.
“De vegades sembla que a Junts fem seguidisme d’ERC”
Fa un moment m’ha dit que en el cas Juvillà ‘a Junts no van anar prou junts’ i ara diu que no hi ha una posició prou clara. Reclama canvis al partit?
En el cas Juvillà, mentre s’estava gestant es va donar tota la confiança a la presidenta Borràs i els que col·laboràvem amb ella. Després no tothom ha tancat files. El secretari general [Jordi Sànchez], en una entrevista aquesta setmana a Catalunya Ràdio, va dir una frase que em va semblar una esmena a la totalitat, perquè va dir que ‘els fets no han acompanyat les paraules’, quan s’ha arribat tan lluny com s’ha pogut arribar. Crec que aquí també hi ha una batalla pel lideratge dins del nostre espai. L’actual executiva complirà al juliol els dos anys de mandat i dins d’aquest curs s’ha de fer el congrés. S’hi confrontaran formes d’entendre quina ha de ser l’acció política. Serà el moment de clarificar quina estratègia proposa cada candidat a secretari general i/o a president o presidenta, si el president Puigdemont acaba centrant-se en el Consell per la República.
Està dient que veu Laura Borràs fent aquest pas?
Laura Borràs és la persona amb més carisma i seguiment en l’espai de Junts, com es va demostrar en les primàries per a eleccions al Parlament. I he compartit molts actes amb ella i el nivell d’acceptació i popularitat que té entre les bases no hi ha ningú altre a Junts que se li acosti. El lideratge de Laura Borràs és indiscutit dins del partit, per la militància i els simpatitzants. Una altra cosa és si a alguns això no els agrada.
Quina factura li pot passar la convulsió del cas Juvillà?
És evident que alguna factura li passarà perquè les coses no han sortit com es volia que sortissin. Però és una factura injusta. Perquè ella estava disposada a desobeir, a mantenir la desobediència i a assumir-ne les conseqüències. Fins i tot les conseqüències penals. Com ha fet sempre. Ja té altres moments que poden ser objecte d’imputació penal, com quan va mantenir el vot del diputat Lluís Puig, que va provocar recursos de diversos partits. Les coses no han sortit bé i tothom ha aprofitat les circumstàncies per anar contra ella com a peça de caça major. Ho han aprofitat tots els unionistes, per descomptat, però també la resta d’independentistes, ja que és el nostre principal actiu electoral i com més afeblida estigui més opcions tenen els possibles adversaris electorals. I dins de la nostra formació segur que també hi ha qui vol aprofitar per desgastar-la.
De tota manera Laura Borràs té un altre front obert, que és la causa judicial que té oberta pel cas de la Institució de les Lletres Catalanes. Com a jurista, veu possibilitats que l’arxivin?
Sí, per descomptat. Si no es digués Laura Borràs no hi hauria causa. No hi ha un fraccionament de contractes, i si hi fos no seria un delicte, seria una irregularitat administrativa, no penal. Però és que no hi ha fraccionament de contractes perquè els diversos encàrrecs són per a diverses pàgines web amb objectes diferents. De fet, la causa avança molt lentament i s’acaba de prorrogar la instrucció. Si haguessin trobat material per obrir judici oral ja s’hauria fet. Per tant, espero que pugui sortir-ne ben parada.
Fa quatre anys que hi ha causes judicials contra independentistes en què els representants i l’entorn dels acusats asseguren que no se sostenen. I els condemnen igualment. Vostè mateix ha qualificat d’aberració el cas Juvillà.
La justícia espanyola no sempre actua amb imparcialitat quan es tracta d’anar contra els dissidents polítics, especialment amb els independentistes. Però el jutge instructor que porta aquest cas mereix tot el meu respecte i consideració. És un bon jurista i crec que actuarà amb objectivitat, segur que no actuarà acarnissadament. I sigui com sigui, això no la inhabilitaria per ser presidenta o secretària general de Junts, per ser líder del patit. De fet, l’actual secretari general està inhabilitat per la sentència del Procés.
Ho deia perquè l’ha esmentat com a principal actiu electoral.
Això ho deia en el sentit que dins de Junts és la persona que més ha connectat amb la nostra militància. Pel carisma i perquè el seu discurs és el més acceptat i seguit per una majoria de la militància. Amb matisos. Perquè jo estic molt a prop de Laura Borràs però amb discrepàncies que no he amagat mai i li he dit públicament i privada.
“El lideratge de Laura Borràs és indiscutit dins del partit, per la militància i els simpatitzants. Una altra cosa és si a alguns això no els agrada”
Quins són els requisits per a la desobediència final, la confrontació que esmentava abans?
Per ser independents necessitem, primer de tot, ser una majoria social, i això ja ho som. Un 52% de vots en les últimes eleccions al Parlament. Això pot pujar o baixar una mica segons la participació, però està clar que és una majoria sòlida i estable.
No és massa justa?
Els estudis demoscòpics situen aquesta majoria en entre un 55% i un 60% de la societat catalana. Com que els partits donem l’espectacle que donem, molta gent va a votar arrufant el nas en les eleccions ordinàries o es queda a casa. En un referèndum el resultat seria millor. Per tant, una majoria sòlida i estable ja ho som. També ens cal prestigi, credibilitat i simpatia a nivell internacional, cosa que tenim cada dia més perquè és correlativa al desprestigi que l’Estat espanyol ja es cuida de tenir.
Això no ha quedat neutralitzat amb els indults?
Ha minvat una mica. Però és que Espanya n’ha fet de molt grosses. Per exemple, quan no volien permetre que els eurodiputats prenguessin possessió si no passaven per Madrid a jurar la Constitució espanyola. Van fer el ridícul. Com passa amb les pressions quan es discutia el suplicatori o amb els declaracions que fa el presentant de la política exterior de la UE, Josep Borrell, que li haurem de fer un monument el dia que siguem independents perquè haurà fet molt a favor de la causa. L’informe del Consell d’Europa és demolidor. La sentència del cas Lluís Puig diu que no l’extradeixen perquè no té garanties d’un judici just. El desprestigi d’Espanya en l’àmbit internacional és gran.
Però això no es tradueix en suport a la reclamació d’autodeterminació.
És evident que cap tribunal [europeu] ens donarà la independència. Però cal la credibilitat que tot això ens està donant. I després caldrà un detonant. No sé quin serà. Potser és la crisi econòmica, perquè el dia que Espanya no pugui pagar el deute, o ni tan sols els interessos del deute, potser la troika intervé Espanya i l’obliguen a acceptar un referèndum i el resultat. Quan la troika va intervenir Itàlia va obligar a canviar el primer ministre. La independència històricament s’ha assolit de dues maneres. Una és per unilateralitat, per la força, amb un grup, una guerrilla, un exèrcit que es fa fort en un territori i la proclama. Nosaltres no tenim ni la força ni el tarannà per fer una revolució armada. I pel que fa a la bilateralitat, n’hi ha casos a la història, per parlem d’Espanya, oblidem-nos-en.
I aleshores?
Hem d’intentar una solució multilateral, que passa per crear les condicions perquè hi hagi uns tercers que obliguin l’Estat a solucionar aquest conflicte acceptant la celebració d’un referèndum i acatant-ne els resultat. Hi haurà algun moment en què hi haurà una confrontació que tindrà costos.
Quina mena de costos?
En l’escenari més immaculat, que seria que obliguin l’Estat a acceptar un referèndum, segurament a l’hora de negociar ens tocaria assumir més deute del que ens tocaria. Però quedar-se a Espanya és més car, no només pels dèficits d’inversió sinó per tota una legislació que ens va en contra i no ens permet treure partit del nostre model productiu, que és molt diferent del model oligopòlic i d’amiguets de la llotja del Bernabéu.
I com es creen les condicions perquè es produeixi aquesta pressió europea sobre l’Estat?
Doncs aprovant els pressupostos espanyols és evident que no. És evident que hem de posar l’Estat en una situació límit. Les sentències i resolucions com la del Consell d’Europa ens ajuden i ens donen credibilitat. Però segurament caldran més coses.
Però aleshores no parlem de desobediència sinó d’altres coses…
Però poden incloure la desobediència. El que passa és que la desobediència ha de ser col·lectiva i no necessàriament institucional, potser ha de ser una desobediència ciutadana. El que no pot ser és donar pals de cec sense una estratègia. Des del Consell per la República, des dels partits independentistes, des de les entitats, des d’on sigui, cal una direcció estratègica i tenir clar com ho farem. Hi ha diverses fórmules i no em correspon a mi posar-les sobre la taula, perquè no tinc cap representativitat ni cap pes dintre de la meva formació política, i seria una irresponsabilitat que una de les formacions plantegés la seva fórmula quan ha de ser fruit d’una negociació amb les altres forces. Haurem de veure què fem. Aturem el país? Estem disposats a fer-ho? Si a Europa tenen la sensació que el conflicte està encarrilat mai veurà necessitat d’intervenir. Alguna cosa haurem de fer.
Diu que no li correspon posar sobre la taula la fórmula perquè no té representativitat dins del seu partit. Estaria disposat a fer un pas endavant per tenir-ne quan hi hagi el congrés?
No em correspon perquè soc només un diputat del grup parlamentari i no formo part de la direcció executiva. Però tinc veu i opinió i l’expresso, perquè tampoc soc un militant de base. I crec que Junts ha de tenir clar quina és la seva proposta per poder negociar amb les altres formacions. Això s’ha de fer dins del partit. Jo mai m’havia plantejat fer política, ni havia militat enlloc. Em van venir a buscar com a advocat per l’equip de defensa del president Puigdemont. I a la indignació com a ciutadà hi vaig afegir la indignació com a jurista de veure com s’estaven atropellant els drets i retorçant el dret com a instrument de repressió. Això és el que em fa ser diputat, amb costos professionals i personals. Està clar que és per un compromís amb el país. Per tant estic disposat al que calgui.
