Porto. Un petit municipi ubicat, de moment, a Zamora, a Castella i Lleó. És a quatre quilòmetres malcomptats de Galicia. S’hi arriba per una carretera punyetera que té les fites tunejades de reivindicació. És la carretera ZA-102 que neix a l’autovia d’Ourense, l’A62, i té un ferm trinxat però amb un paisatge preciós format per un riu, roures, bedolls i vistes a unes muntanyes d’aire escocès. De fet, la carretera és un element polític de primeríssim ordre a Porto. Fa trenta anys que reclamen la seva millora. Seria el seu Estatut o, si ens remuntem als principis dels temps, el seu “rodalies”. I, de retruc, ha estat el que ha provocat el seu “Arenys de Munt”: un ‘referèndum d’autodeterminació’ celebrat amb normalitat festiva i curiosament més que consentit per Ciutadans, que ostenta l’alcaldia del poble. El resultat va ser concloent, els habitants de Porto, de la comarca As Portelas, volen per aclaparoda majoria independitzar-se de Castella i demanar l’annexió a Galícia. Tota una revolució.
Els habitants d’aquest poble, amb 180 empadronats, se senten gallecs. De fet, parlen el “portexo” -un gallec propi- i no amaguen que se senten gallecs. “Todos tenemos castañeiros en Galiza”, insisteixen els veïns que enraonen desacomplexadament amb El Món. Una condició gairebé identitària que ha augmentat amb el que consideren el menyspreu que els té la Junta de Castella i Lleó que els ha incorporat al Parc Natural de Sanabria i que els confina a viure enclotats per incomplir fa anys i panys la millora de la carretera.
Precisament, la carretera ha estat el gran esperonador de la revolució que viu el poble des de l’estiu i que ha posat en guàrdia l’elit política de Castella-Lleó i, en certa manera, de Galícia. Un grup de d’habitants van posar en marxa la Plataforma 102 -nom prestat de la carretera- deu fer uns dos anys. L’entitat, que ja és associació des de fa uns mesos, es va organitzar per denunciar “l’abandonament” amb que els condemna la gestió de Castella i Lleó hagi qui hi hagi manant. La carretera n’és un exemple. “Fa anys que ens prometen que la reparen, liciten projectes i fins i tot fan marques, però no l’arreglen”, comenta la Sandra, una de les activistes de la Plataforma a El Món.
Tips de l’abandonament de Castella i Lleó, la Plataforma va decidir passar a l’acció tot reivindicant el seu galleguisme. “Vam fer una pluja d’idees i va sortir la idea de fer una consulta popular”, comenta amb esperit un pèl trapella en Ramiro, un perspicaç electricista nascut a Vallecas amb arrels paternes al poble on hi passa gran part de l’any i hi està empadronat. Mentre passegem pel poble acompanyats de les dues “elementes”, dues gosses, en Ramiro detalla la història que els ha portat a “autodeterminar-se”, malgrat que l’alcaldessa, la Guadalupe i que no hi viu, sigui de Ciutadans.
“Estem esperant que vingui l’Audiència Nacional”, comenta irònic quan inevitablement fa la comparativa amb Catalunya. “L’alcaldessa va passar vàries vegades per la mesa electoral i només saludava i reia, ni feia i deixava de fer… i ara ha vist que això va seriosament i no sap com afrontar-ho”, destaca. “És de Ciutadans, treballa a una oficina del Santander de Puebla i el seu oncle ja era alcalde del PP… ja m’entens… ha consentit que organitzèssim la consulta i no hissa les banderes a l’Ajuntament i quan ho fa les posa a l’inrevès”, comenta en Ramiro coneixedor de com embolica la troca la formació d’Albert Rivera amb la Llei de Banderes a Catalunya. L’alcaldessa que no viu al poble es va limitar a dir que el referèndum es va fer per “cridar l’atenció”.
“Som gallecs, i ens sentim gallecs”, referma aquest jove simpàtic i amb ganes de gresca. “La Junta passa de nosaltres”, abona. En aquest sentit, critica la decisió d’incorporar el poble i el seu grandiós terme municipal, 22.000 hectàrees, al Parc Natural. “Ens ha perjudicat perquè la inversió se l’emporten al sud, al llac de la Puebla, a nosaltres ens limiten la nostra vida, costums i economia”, remarca en Ramiro que posa en valor l’equilibri que en aquests paratges han mantigut les explotacions rurals i els habitants.
“Que ens integrin al Parc Natural només ha servit per protegir els grèbols i que les cases es restaurin en pedra i no amb el ‘feismo gallego'”, ironitza. Per la resta, en Ramiro considera que el Parc limita el creixement de la zona i retreu que els serveis sempre arriben tard. “Ens foten les truïtes i les ambulàncies arriben tard, és un desastre”, sentencia. Caigudes de la llum, incomunicació a l’hivern o la caiguda de la cobertura telefònica o la manca de manteniment dels camins rurals se sumen al memorial de greuges.
Tampoc té gens clar l’entrada al Parc en Luciano, un zagal montanyenc i obert, que coneix cada racó del paratge. En Luciano creu que no hi ha cap avantatge en mantenir-se al Parc Natural gestionat per la Junta. Per això, defensa la consulta i opina que possiblement sota domini gallec estarien més ben considerats, fins i tot, a nivell turístic. Al seu parer, i és un tipus que posa noms a tots els arbres, el Parc limita el coneixemt de la zona als turistes i als senderistes que els costa Déu i ajuda arribar a aquest racó de món.
En Ramiro pensa com l’Àngel, un ramader reconvertit a constructor que viu en una espectacular casa de color ocre a tocar del camí del riu. L’Àngel, la seva dona i la seva mare aprofiten el vespre per “falar” una estona recolzats en un mur de pedra seca. “Saps què passa? Que som gallecs… Zamora queda lluny i Galicia és aquí, tothom té un pis a Galicia”, explica l’Àngel. “Hi anem, fins i tot, a buscar bolets”, subratlla. L’Àngel, que es toca el bigoti i s’encasta la gorra contínuament, afirma que ara hi ha unes 300 vaques al poble però que n’hi havien hagut set mil aprofitant les pastures. “És carn gallega”, diu picant l’ullet. L’Àngel va votar a la consulta i va votar marxar cap a Galícia. “Sé que és difícil això, però s’ha de dir, que se n’assabentin”, conclou. De fet, l’Àngel havia tingut habitacions per allotjar els pastors transhumans -hi passaven uns vint mil caps de bestiar que provenien de la Ruta de la Plata- i una botiga de queviures que ja ha tancat per la competència de la venda ambulant.
Qui no ha tancat la botiga són els pares de l’alcaldessa. Uns ferms opositors a la ‘consulta sobiranista’ que regenten una estranyíssima botiga. L’únic establiment, a part d’un bar magnífic, del poble. La botiga en principi és un estanc, però també és una ferreteria, hi despatxen queviures i fins i tot hi venen taüts. S’oposen tant a la consulta que ni saluden als seus promotors quan s’entrebanquen pels carrerons bucòlics del poble. A d’altres veïns, com en Xosé, la consulta els fa nosa perquè suposa “fer canvis” i sospiten que canviar d’administració autonòmica tampoc aportarà cap canvi substancial.
Bona part de la gent gran veu amb recel una virtual independència. De fet, les àvies que esperen la visita del metge al consultori que s’estan com les “lagartinyes” aprofitant el sol d’alta muntanya, no els emociona gaire la idea. “Ara tenim metge tres cops per setmana”, recorden. Però admeten que els torna boges el programa “Land Rober Tunai Show”, l’exitós espai de la televisió gallega dels divendres a la nit. “Sovint penso que per fer la revolució amb tot el poble s’hauria de desintonitzar la televisió gallega, aleshores sí que la faríem grossa”, proposa un veí de la plataforma.
Amb el sarró ple despropòsits i un fort sentiment gallec, el mes d’agost van organitzar la consulta. Una taula, una urna i paperetes. La pregunta era gairebé com la del 9N, en forma, és clar. ¿Estarieu a favor de disgregar-vos de Castella i Lleó? i a continuació una altra pregunta: Estaries disposat a abandonar el Parc Natural?”. L’èxit va aclaparar als més optimistes dels organitzadors, com diu la Sole, una simpatíquissima dona que regenta el Bar El Ravel, que obren quan volen, tanquen quan els ve de gust, fan el millor cafè amb orujo i serveixen el millor xoriç amb cervesa fresca de l’univers. Un total de 232 persones, no hi havia cens concret, van emetre el seu vot. Tampoc demanaven DNI perquè “al poble es coneixen tots i ja vigilàvem que no votessin dos cops, i també deixàvem votar els estiguejants i els fills no empadronats”. “Amb la que es va embolicar a Catalunya només faltava fer un cens”, recorda algun dels impulsors.
Dels votants 207 vots van votar a favor de disgregar-se de Castella i Lleó, 19 en contra i sis en blanc. Sobre el seu futur al Parc Natural, 193 van votar a favor d’abandonar-lo, 28 en contra i 11 en blanc. Els resultats, doncs, concloents i sense que hi hagi hagut una acció ni administrativa ni judicial per haver trencat la sobirania o la llei. A Porto, de moment, no hi ha presos polítics però si força empatia amb la situació de Catalunya.
Al poble hi viu gran part de l’any en Florindo, un jubilat que va emigrar a Barcelona i que té casa a la Rambla Prim de la capital catalana. Xerraire i descansat reivindica la consulta i no deixa de presumir que a Catalunya ja van un pas per endavant. En ‘Perquins’, un home afable, de veu rovellada i de pell ennegrida pel sol, tot i defensar la marxa de Castella i Lleó creu que perdrien en Sanitat. Va treballar a la Val d’Aran i també coneix les diferències entre els aranesos i els catalans. En Perquins però està molt cremat per la política del Parc Natural i de com toquen els pebrots amb la caçera. “No es poden caçar ni un parell de perdius”, es lamenta.
En Miguel, un pastor jubilat, rialler i pacient, remarca la identitat de la zona i el seu dret a autodeterminar-se. Com a guia del seu argumentari, aporta el Quixot. Sí, se l’ha llegit i ben llegit. Està convençut que Miguel de Cervantes basa la primera part de les aventures de l’Hidalgo a Sanabria, tot recordant la importància que tenia per la ramaderia transumant la zona. “Fixa’t que parla de pastors que toquen el ravel”, comenta amb els ulls ben oberts mentre mostra una mena de violí rudimentari penjat en una paret. El Ravel, que dóna nom al bar del poble, és un instrument molt propi dels pastors de Porto fins al punt que el darrer artesà va morir fa menys d’un any i era el pare de la Sole del bar. En Miguel creu fins i tot que Saavedra és el nom de Sanabria forçat per la conversió dels moriscos. En Miguel està convençut que el Quixot aporta més raons a reclamar el caràcter propi de Porto.
El resultat de la consulta els ha animat a continuar la lluita i a entrar amb més profunditat al debat. Ha estat propietat de l’Orde de Santiago, ha estat sota domini de Valladolid, ha estat i continua essent de costum i cultura gallec, i ara és zamorana. Veurem per quan de temps. Al capdavall, a Porto sempre li ha anat la batalla i la reivindicació. Era un dels fortins de les primeres resistències armades a Franco, la Federació de Guerrilles de Lleó i Galícia. Els vells del poble xiuxiuegen al minvant del capvespre que entre l’esglèsia i un modern menjador social hi van enterrar dos militants executats al bosc per la Guàrdia Civil. Alguns diuen que les famílies van desenterrar els seus morts i altres que hi continuen. No sé sap. El que sí se sap és que a Porto hi perviuen les ganes de lluita, això sí, a la gallega.
