TV3 va nèixer el 1983, com la gran plataforma per ajudar a la normalització lingüistica i cultural del país. Però sempre ha estat un instrument que ha generat batalla política. Si avui dia, l’ariet de la televisió pública de Catalunya és la formació anticatalanista Ciutadans, en el seu dia ho va ser el PSC.
Els socialistes sempre ja des del minut zero van malfiar d’un instrument que consideraven que Jordi Pujol bastia a la seva mida i que veien com un instrument polític de primera magnitud en mans de CiU. La primera crítica fou sobre el seu principal objectiu: normalitzar el català en defensar que també havia d’emetre en castellà. Posteriorment va venir les acusacions de manca de pluralisme polític i molt després la ja famosa història de la “crosta nacionalista”. La història de la política contra TV3 ve de lluny.
Obiols: TV3 ha d’emetre en castellà
La primera andanada contra Tv3 i Catalunya Ràdio va començar ‘oficialment’ un 12 d’octubre de 1983, tot just un mes després de posar-se en marxa la cadena. El llavors candidat del PSC a presidir la Generalitat, Raimon Obiols, en un acte de solidaritat amb Xile convocat pels socialistes a Cornellà del Llobregat, va defensar juntament amb l’aleshores diputat a Madrid, Salvador Clotas, que “calia fer part de la programació de Tv3 i Catalunya Ràdio en castellà, perquè molts catalans el parlen i Catalunya ha d’estar unida”. Una crítica que anava més enllà i acusava a la política d’immersió lingüística de “propiciar la desigualtat i desunió dels catalans”. Unes declaracions que ja van aixecar polseguera i les crítiques tant de CiU com d’ERC.
“El show de Truman”
Superades aquestes primeres crítiques el funcionament de Tv3 i Catalunya Ràdio afiançava el seu paper, però un repàs als diaris de sessions de la Comissió de Control Parlamentari de la llavors Corporació Catalana de Ràdio i Televisió acrediten la insistència del PSC i en menor mesura del PP i d’ICV-EUiA en acusar els mitjans públics de “falta de pluralisme”. Com exemple, l’acusació de “deriva sectària” dels serveis informatius de TV3 que el diputat socialista, Joan Ferran, va fer en una de les sessions de control que més es recorden al Parlament, el 20 de novembre de 1998.
La metàfora que va utilitzar Ferran -diputat especialitzat en burxar la tele catalana- encara ressona: “pensem que Tv3 està en camí de convertir-se en una televisió capaç de fer allò que retrata la pel·lícula El show de Truman”. El PSC carregava els neulers contra el que considerava les “omissions centrades en la figura de Pasqual Maragall”, “l’agudització partidista” i la “tendència esbiaxada de la informació política catalana”. Eren queixen molt més contundents i continuades que les que sovint també feia ERC sobre la poca presència dels líders republicans.
“El caviar de Duran”
Possiblement un dels moments més icònics de la protesta política contra TV3 va ser la pinça que PSC i ICV van forjar aprofitant les eternes queixes de Josep Antoni Duran i Lleida sobre la poca presència d’Unió Democràtica a la televisió pública. A la primavera de 1999, el socialista Joaquim Nadal i l’ecosocialista Jordi Guillot, van presentar tota una bateria de mesures parlamentàries per collar TV3 sobre la “falta de pluralisme de TV3” que exemplificava les queixes d’Unió. “No es pot afrontar un període electoral amb aquesta deslegitimació de TV3 des de tots els partits”, sentenciava Jordi Guillot.
En canvi, el PPC es va desmarcar de les queixes de Duran no sense ironia. Concretament va ser el llavors líder dels populars a la cambra, Josep Curto, va retreure a Duran queixar-se de vici. “Mentre els partits de l’oposició es queixen de no menjar, Duran es queixa de no menjar caviar”, va argüir Curto a les protestes de Duran. de sortir poc a TV3.
Maragall hi torna amb el castellà
A mida que s’acostava l’any 2000 la pressió sobre els mitjans públics augmentava. Un dels punts més referents fou poc abans de les eleccions al Parlament de 1999, que Pasqual Maragall va guanyar en vots. Precisament, fou el candidat socialista qui va obrir de nou la la polèmica de la presència del castellà als mitjans públics. En una entrevista al programa “El matí de Catalunya Ràdio” del 8 de setembre, el llavors líder socialista va suggerir a Antoni Bassas que “TV3 hauria d’emetre també en castellà” perquè el 70% de la televisió que es veu a Catalunya és en castellà”.
“Aquelles declaracions van esverar el galliner polític en plena precampanya electoral”, recorda Bassas en conversa amb El Món. “Per una banda, el sector catalanista del PSC no van entendre les declaracions de Maragall i el sector més PSOE les van trobar poc agosarades”, detalla i “ja van aprofitar per treure el mantra de la manca de pluralitat”. “De fet, la polèmica va anar més enllà i un grup del PSC i de Ciutadans pel Canvi van protestar amb cartells davant la ràdio durant l’emissió del programa,una protesta a l’americana”, recorda Bassas. Una protesta que fins i tot va arribar a TV3 on els treballadors de la televisió es trobaven pasquins als vehicles amb els que els hi retreia la poca pluralitat de la programació.
Per altra banda, el llavors líder d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira va carregar contra la idea dels socialistes i va qualificar les declaracions de Maragall com un “regal electoral” que posava els republicans com “l’únic espai d’esquerra nacional catalana”.
Alberto Fernández i el castellà a TV3
Precisament van ser a les eleccions de 1999 que el candidat del PPC, Alberto Fernández Díaz va utilitzar per primera vegada el castellà en el debat electoral. Una decisió que va generar les felicitacions de la direcció del PP estatal, en concret del llavors tot poderós Javier Arenas. En aquest sentit, va avançar a la mateixa Tv3 que començaria a utilitzar amb normalitat el castellà a la cambra catalana.
La crosta
Tot i que el debat sobre quotes de castellà va anar apareixent en el temps ben entrat ja en el nou segle, va quedar tapat per un debat més acarnissat en arribar l’era del tripartit. Fou l’episodi conegut com la “crosta nacionalista”. Un vell ariet dels mitjans públics catalans, el diputat i portaveu adjunt al Parlament del PSC, Joan Ferran, va apostar per “arrencar la crosta nacionalista de TV3 i Catalunya Ràdio” perquè els mitjans públics era “despietada amb el Govern”.
El diputat socialista considerava que tenien una “forta inèrcia” de l’era Pujol i reclamava que “s’abstinguessin de fer proselitisme sobiranista”. Ferran exigia un “reconsiderar una determinada cosmovisió del país i de món que s’ha de rediscutir, si nó és que volem ser una ràdio i una televisió pública d’un grup, d’una franja i no una ràdio nacional de veritat”. Paral·lelament, un altra pes pesant del PSC, l’exalcalde de Mataró i al 2007 diputat al Congrés proposava privatitzar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que titllava de “criatura pujoliana”.
La tesi del PSC també venia alimentada per un document de 1993 aparegut el 2003 als arxius de la Generalitat que comentava les suposades tendències polítiques d’alguns professionals de TV3 i Catalunya Ràdio. Un document que va aixecar una espesa polvareda i del que va haver de respondre mediàticament, David Madí, la mà dreta d’estratègia política d’Artur Mas.
Les paraules de Ferran, però, van provocar un allau de reaccions a favor i en contra. El PPC va aplaudir les reflexions. va celebrar que “s’avinguès a la tesi que els populars feia temps que defensaven”. I Cs, la formació que s’estava al grup mixt i encara jove del Parlament va fer costat a Ferran.
Era lògica la connivència, perquè Ciutadans va glossar la consigna de “TV3 toma tres” quan va obtenir representació parlamentària de 3 diputats després de queixar-se durant tota la campanya que no havien tingut temps ni espai informatiu. Fet lògic donat que no tenien representació parlamentària anterior que els permetès entrar en els blocs. El Col·legi de Periodistes va sortir en defensa dels mitjans públics així com gairebé la resta de partits i va criticar durament les paraules del portaveu socialista. Ferran va utilitzar el concepte de la “crosta” per, finalment, escriure una novel·la.
El relleu
Acabat el tripartit i amb l’entrada de Ciutadans, el PSC va perdre protagonisme en les estirades d’orelles a TV3 i Catalunya Ràdio. Un relleu que va prendre forma en les eleccions de 2012, en les que Cs obté 9 diputats, amb Albert Rivera al capdavant. En aquella legislatura, la desena, la diputada encarregada de fiscalitzar els mitjans públics és l’alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlón, que es queixa de l’estelada a la jaqueta de Miquel Calçada al programa de prime-time “Afers Exteriors” o dels tertulians que van al programa 23/24, el novedós espai d’analisi política a les nits del 3/24.
Les eleccions de 2015 canvien prou el panorama. Ciutadans obté 25 escons i el diputat encarregat de controlar els mitjans públics, Fernando de Páramo, pren del tot el relleu al PSC. De Páramo avisa al començar la legislatura que fiscalitzaran la televisió pública i l’escomesa és aclaparadora. És a partir d’aquesta legislatura que Cs ha fet un dels seus leitmoive la reorientació de TV3. I en canvi, el PSC s’ha apuntat el tanto d’evitar la intervenció directa dels mitjans a través del 155. Hisenda ha intentat fer la resta.
