El secretari general de Junts per la República (JxR), Agustí Colmines, explica en aquesta entrevista amb ‘El Món’ la proposta d’unitat que l’organització ha fet després de les eleccions del 28-A amb la creació d’un grup parlamentari de partits independentistes al Congrés dels Diputats. Un cop s’ha constatat que la Crida Nacional no aconsegueix l’objectiu de conformar llistes unitàries, aquest corrent d’independents de JxCAT manté la defensa de la “unitat nacional” com a mètode per arribar a la independència. Colomines apunta a dues bandes a l’hora d’identificar els responsables que han fet que les crides a la unitat hagin naufragat: per una banda, el PDeCAT i el corrent de Marta Pascal, a qui acusa de voler ser “el director d’orquestra” del conglomerat de la Crida, i per l’altra, ERC, a qui Colomines retreu que ara lideri “l’independentisme del peix al cove —un oxímoron—” i una estratègia d’ampliació de base qüestionable. Crític amb els fets del 27-O del 2017, Colomines creu que algun dia es farà la DUI, però quan es pugui “sostenir”, avisa. A més a més, aposta per revisar les decisions que es van prendre en el procés: “Hem de revisar tots els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional, que no serveixen per a res; tot el que va fer en [Carles] Viver Pi-Sunyer i la ‘troika’ que l’acompanyava s’ha demostrat que era inútil perquè no farem una transició de la llei a la llei”.
Què és Junts per la República i en aquests moments quins són els seus plantejaments i objectius a curt i mitjà termini?
Junts per la República (JxR) és una organització d’independents que va donar suport a Junts per Catalunya (JxCAT), creada per la necessitat d’estructurar-se, que ha evolucionat i ha incorporat més gent. Amb l’evolució política del país vam pensar que era necessari tenir una organització que no estigués tan condicionada per les lluites electorals. No aspirem a anar a aquesta elecció, a l’altra o a la de més enllà, sinó que el que tenim és un esperit de reflexió per aportar alguns elements per a l’acció política. Ens vam unir persones de diferents sensibilitats, però bàsicament liberals d’esquerres i socialdemòcrates. El punt d’unió és la manera d’entendre l’acció política. Creiem que molts dels debats que hi ha actualment són estèrils.
Per exemple…
Per exemple, si la DUI o no la DUI, si llaços o no llaços. Tot això, en definitiva, desgasta bastant perquè no dóna un full de ruta al conjunt del país. La última polèmica dels llaços, per exemple. Probablement el Govern si, en comptes d’haver-ho fet de manera gairebé resistent i solitària, hagués convocat una assemblea d’electes i s’hagués decidit què és el que s’havia de fer o hagués anat a buscar els alcaldes de l’AMI i haguessin pres una decisió conjunta, hagués donat més consistència a tot això que ara alguns volen reduir al ridícul. Perquè l’unionisme sempre intenta situar l’independentisme en el ridícul polític. I nosaltres el que creiem és que tampoc fa falta donar-li peixet. I la forma de no donar-li’n és tenint una bona estratègia, que després s’ha de convertir en accions.
Quins són els factors que ara mateix dificulten que s’aconsegueixi definir aquesta estratègia?
Que es creen molts organismes. Per exemple, es va crear la Crida i de cop i volta és una mena de mort en vida, que no es mou perquè algú ha decidit que no s’havia de moure. Si propugnes la unitat, el fet d’anar a Madrid conjuntament, que no s’hi va només a negociar millores de pressupostos i infraestructures —perquè això és regionalisme—, que s’hi va, a més a més de fer això, a intentar realment resoldre el conflicte polític…. Perquè sinó, quin sentit té tot això? L’antiga estructura de partits continua sent molt sectària i es crea la Crida amb un intent que siguin les mateixes bases les que trenquin aquest sectarisme i, de cop i volta, això es paralitza. Creiem que és un error.
I segons el seu anàlisi qui ha estat l’artífex d’aquesta paràlisi?
Ah, no ho sé.
Es fa estrany que una corrent dins de la Crida reclami unitat que és allò precisament pel qual s’ha creat la Crida…
Creiem que qui ha oposat més resistència és el PDeCAT, és evident. Però perquè el PDeCAT continua volent ser el que no és, que és el director d’orquestra d’un sector que és molt més ampli que ells. De tota la crisi entre JxCAT i el PDeCAT, la culpable d’entrada i principal és la Marta Pascal, que des del minut u va voler marcar JxCAT i això és evident que és un error.
Però la unitat que reclama JxR també passa perquè el PDeCAT hi sigui…
Clar, evidentment. Però nosaltres no aspirem a ser els directors d’això, però ells es veu que sí. Aspirem a crear una nova manera de fer política i avui dia la nova manera de fer-la és col·laborativa. Ha de ser col·laborativa perquè, si no ho és, no funcionarà. Hi ha dues institucions en el món europeu que estan en crisi i que creen moltes crisis, els estats i els partits. I la raó per la qual provoquen aquesta crisi és perquè són obscurs en les seves decisions, excessivament piramidals i perquè només utilitzen la gent com a cavall de batalla, i quan no els interessa la gent ja no… en diuen populisme d’això. Quan tu dónes molt de protagonisme a la gent surten tots els elitistes, els que creuen en els partits de notables, dient que això és populisme. Home, populisme exactament no. Perquè populisme és donar-li permanentment el poder de decisió a la gent. No estem propugnant això, però el que no podem fer és estar-nos tot el dia dient que el procés sobiranista va de baix a dalt. Si diem això, com ho traduïm des d’un punt de vista orgànic? Amb els partits de tota la vida que fan primàries i només hi van a votar 400 persones? En aquest sentit és infinitament més obert el Jordi Graupera que els partits tradicionals. En el fons en Graupera va acabar portant 10.000 persones a votar-lo, independentment que les primàries que va fer se les va muntar al seu gust. Però molta gent va creure que aquesta era una forma de participar políticament i nosaltres creiem que sí.
Apunta al PDeCAT, però ERC tampoc sembla que se senti atreta per aquesta idea de la unitat que es planteja…
ERC en aquests moments, com diuen ells, pretenen construir un pujolisme ben entès. Que és el que jo en dic l’independentisme del peix al cove, un oxímoron. Perquè no pots ser independentista i voler el peix al cove. Són dos conceptes una mica complicats. I ERC vol això perquè està instal·lada en la lluita que porten des del 1989, que és com desbancar el que ells consideren que és el món de Convergència. I no han entès encara que JxCAT, el que va significar la Crida, és molt més que aquest món. Jo sempre em faig la mateixa pregunta. Estan instal·lats en això, però des del 2016 comparteixen Govern: com pots compartir Govern, que és el lloc on has de debatre els models de societat, i per tant on ideològicament podries tenir més topades, i que l’argument per la ‘no unitat’ sigui la diferència electoral i ideològica? Aquí alguna cosa no quadra. Pots estar en el Govern decidint assumptes de calat i en canvi et negues a la unitat quan es planteja buscar la ruptura amb Espanya i conformar un bloc sobiranista als ulls del món perquè uns són de dretes i els altres d’esquerres. Miri, busqui’s una excusa millor perquè aquesta no és un raó. La raó és que el que vostè vol és el poder, ni que sigui minso, d’aquesta autonomia que tenim en aquests moments.
El problema és trobar l’eix sobre el qual pivoti aquesta unitat…
El problema està en què desapareguin les persones que continuen pensant com el passat. Fins que no arribi una nova generació que entengui que la independència només es pot aconseguir a través de la unitat nacional és absolutament impossible que això funcioni. Perquè la batalla l’estem perdent nosaltres, no ells. Perquè nosaltres hem tombat dos governs espanyols. Aquí els articulistes d’aquest independentisme del peix al cove, alguns dels intel·lectuals que estaven amb el [Artur] Mas que en aquests moments són més d’ERC que els d’ERC, per què ho són? Senzillament perquè aquesta gent el que no estan disposats és als costos de la ruptura, que no vol dir tenir pressa ni fer-ho demà. Sinó saber que hi haurà uns costos. Com els que ja hi ha hagut: judicials, persecució d’alcaldes, professors universitaris com els de la Sindicatura Electoral. Ja ho sabem això. Però és que pretendre trencar un Estat a cost zero…
Aleshores per què diu que la discussió DUI sí o DUI no, no és pertinent?
Perquè és un mal plantejament. Perquè una cosa és els costos i l’altre és el mètode amb el qual has de fer la ruptura. L’altre dia vaig escoltar en un debat que algú deia que no és important que l’independentisme el 28-A tregui 24 diputats dels 47 possibles. Té molta importància perquè, si de cop i volta, constitueixen un bloc sobiranista de 24 diputats a Madrid, que condiciona la política estatal… això no és important? Molt més important que de cop i volta declaris una cosa que no pots sostenir. Que de cop i volta puguis condicionar la política que fa l’Estat, que de cop i volta el món vegi que tens una gran majoria en aquest país… No diuen que volen ampliar les bases? Doncs ampliem-les.
Però no ho volen fer per la dreta…
Enlloc del món la independència es fa contra les classes altes del país. Sinó és una revolució social zapatista i sandinista i nosaltres no defensem aquest model. Nosaltres defensem el mateix que hem dit sempre. Aquest país ha d’anar evolucionant d’un independentisme que era de la ultraesquerra minoritari a un independentisme que és de classes mitjanes i centrista, però hem d’incorporar a classes altes que estiguin a favor nostre i vegin el rèdit de tot això. No fem prou amb Bon Preu, que tothom celebra que sigui el gran independentista. No fem prou amb Mediapro, que són uns altres. Necessitem que algun banc i grans corporacions estiguin a favor nostre. I això porta també a plantejar unes polítiques que no siguin necessàriament antisistema. Perquè a més a més ERC no amplia el seu marge per aquesta banda sinó que l’amplia per persones que no creuen en la independència. Tenim un problema. Quan diu ampliar la base sempre diu el mateix, sempre s’amplia amb el Nuet. I el Nuet ni és independentista ni ho serà mai, o amb Elisenda Alamany. Una cosa és ser sobiranista i una altra independentista, que són coses diferents. Sobiranista aquí ho és fins i tot Pujol, però ell —com ha confessat— no ha estat mai independentista.
Ser més o menys en un parlament què resol? Si es va buscar la independència amb un majoria parlamentària a Catalunya i no s’ha aconseguit… Si s’actua dins una cotilla constitucional sagrada, tant se val ser 24 com 50…
No tant se val. El que és impossible és posar-nos nosaltres mateixos els límits. El que hem frustrat és l’expectativa del dia que vam dir que ho faríem en 18 mesos. Això sí que és un error monumental. Però aquest error monumental saps quan el vam cometre? El dia que la CUP no va voler aprovar uns pressupostos. Aquell dia vam començar a posar límits i a dir-nos que ho faríem amb no sé quant de temps. Això no es fa amb no sé quant de temps, això és una feina molt llarga, que necessita temps, majories parlamentàries i socials, ajuts internacionals, la internacionalització, no en clau de propaganda sinó en clau de lligar-ho amb una preocupació generada a la UE. El que nosaltres no podem fer, que és una cosa molt pròpia del catalanisme, és creure’ns que som una excepció en el món. No som una excepció, tenim els mateixos problemes que tenen tots ells, però en el nostre cas es focalitza en tres aspectes: un dèficit fiscal permanent, un dèficit de sobirania evident per abordar els grans problemes i s’ha demostrat que vivim en un Estat que li importa res saltar-se els estàndards democràtics. Només amb aquestes coses podem anar a Europa empenyent. Sóc dels que creu que no passa res si de cop i volta ara assolíssim un estadi superior d’autogovern. Això no ens faria renunciar a la independència perquè sabem que el que hauria passat és que els hauríem arrencat un queixal, però no de gust, sinó senzillament perquè el tenien corcat. I nosaltres el que volem és construir un país diferent. Volem un país, d’entrada, que s’ajusti als estàndards democràtics, cosa que no passa. Entre altres moltes raons, perquè són històriques, perquè els individus del règim anterior, que el 1975 tenien 21 anys, avui són jutges, fiscals, policies, banquers, i tenen la mateixa mentalitat que tenien quan hi havia la dictadura. Perquè no vam fer la ruptura. I els costos de la no ruptura els estem pagant avui.
Aquesta unitat de grup parlamentari que defensen en el manifest que han divulgat després del 28-A és una idea que creu que tindrà bona acollida?
No.
Així van fer un manifest sabent que ningú compraria la idea?
Sí. Però no per això no ho hem de dir. Perquè a la gent li hem de fer entendre i demostrar que com a mínim una part de gent estem per això. Que no ho podem aconseguir perquè avui som minoritaris, doncs què hi farem? Però el pitjor és no dir-li a algú “aquella podria ser la solució”.
Amb la discussió sobre les llistes del PDeCAT i la Crida el seu corrent va quedar com el que aposta pel “no a tot” i bloquejar Madrid…
El que érem era partidaris que la Crida es presentés independentment de si el PDeCAT i ERC es presentaven. Perquè creiem que la unitat popular és el que desbordaria els partits. Nosaltres no anem a bloquejar, nosaltres al que anem és a fer un programa rupturista i, si en un moment determinat has de bloquejar alguna cosa, la bloqueges. Però el que tu no pots fer és anar a Madrid a reforçar la majoria del PSOE. Perdoni, aquest no és el nostre objectiu. Primer perquè això és una mentalitat espanyola. Jo no vaig a recolzar el PSOE, vaig a intentar trencar amb el PSOE, amb el PP, Vox i ‘el Cristo que lo fundó’. Aleshores, dependrà del moment, podràs fer una cosa o l’altra. Però Espanya no em pot estar condicionant tota la vida.
Potser el PDeCAT creu que amb un PSOE reforçat aquell diàleg que es va iniciar es pot reiniciar…
La política espanyola és un accident amb el qual he de conviure perquè la nostra lluita està en aquest context i per tant no puc fer veure que no existeix. Però no pot ser que sigui el que guiï la meva acció política. La meva acció política és la recerca de la independència de Catalunya. I això fa que hagi d’actuar en molts fronts. Això és el que també ens diferencia de la CUP, per això ells ara s’han dividit. Mentre estiguem a Espanya hem d’actuar a Espanya. No podem fer veure que no hi som. Hem d’actuar a Espanya com a comparses o com una oposició ferotge a les coses que fan. Bloquejarem quan es tracti de bloquejar i facilitarem coses quan es tracti del contrari. Intentarem crear crisis quan calgui perquè sinó aleshores, què som? Perquè sinó som el que va ser sempre en [Jordi] Pujol. Que un dia va anar amb el PSOE i un altre amb el PP simplement per aconseguir beneficis per a l’autonomia. Això és un altre projecte, són dos projectes diferents. No critico el pujolisme perquè no s’havia plantejat mai la independència. Feia una política i com a tal ara tots el que el lloen ara el criticaven en el seu moment perquè deien que aquesta política de peix al cove havia creat anticossos a Espanya i en canvi ara creuen que això és la panacea mundial. Per què? Perquè el que no els interessa és fer la independència. El que volen aturar és la independència. Aleshores per ells tornar enrere és un mal menor. Nosaltres diem que el pas ja l’hem fet i no tornarem enrere. Perquè d’això sí que n’estem convençuts. Potser els polítics no estan a l’alçada de les circumstàncies, potser els lideratges no són tan forts com nosaltres creiem que haurien de ser, però el que és segur és que del 48% no baixarem. Perquè el canvi de xip és molt més profund, la distància que hi ha ja no és la del català emprenyat, és la del català decebut amb Espanya. En el moment en què es trobin els lideratges i les organitzacions adequades per liderar el futur això funcionarà.
El fet que no es trobi estratègia, que es maregi la perdiu, que no se sàpiga ben bé per on sortir ni quina és la solució a l’embolic… pot generar que la gent es cansi i es resigni?
Pot passar que hi hagi abstenció, sí, però això no treu el que acabo de dir. Jo em puc abstenir perquè estic insatisfet amb totes les opcions electorals. Però això fa que deixi de ser independentista? El que em decep són les opcions electorals. Sort hem tingut que s’ha presentat el Front Republicà perquè com a mínim serà una vàlvula d’escapament per a molts emprenyats que no saben a qui votar. Serà perjudicial des d’un punt de vista de matemàtica electoral. Això és més clar que l’aigua, però mira. Dins de la ‘no unitat’, prefereixo que existeixi aquesta opció a que no existeixi.
JxR acabarà sent un partit…
Sí, perquè nosaltres no som com la Crida. La Crida és un artefacte efímer. Perquè si no és efímer aleshores tenim un problema.
Efímer? Però si es va fundar dient que duraria fins a que s’establís una república… D’això fa uns mesos. Ara, quin és el seu futur?
Sincerament no ho sé. No estic al Govern de la Crida i per tant no puc atorgar-me cap informació que no tinc. La única cosa que veig és que s’ha creat un artefacte i en aquests moments no funciona. Els que volem fer política i estàvem a la Crida la única cosa que podem dir-los és que vinguin a JxR, que nosaltres sí farem política. I aquest és el sentit de l’oferta que hem fet. Entre altres raons perquè tenim voluntat de permanència, amb república o sense. Ens volem configurar com a partit progressista, feminista, ecologista, que creu en la col·laboració público-privada, en l’Estat social i just… per tant, això és un projecte polític i ens dedicarem a desenvolupar aquest programa.
Per tant JxR vindria a ser un PDeCAT esporgat?
No, perquè no som de dretes, cosa que passa amb el PDeCAT. Ells són la dreta, nosaltres no i ni ho pretenem ser. Som liberals d’esquerres i socialdemòcrates. Ells es volen configurar com un partit de dretes, cosa que a mi em sembla molt bé.
Un país ha de tenir tot…
Clar, evidentment. I més val aquesta dreta que no una altra. Perquè aquesta dreta és civilitzada, no?
A Barcelona confluiran amb JxCAT…
A Barcelona ens hem apuntat amb aquells que estaven disposats a confluir, en aquest cas JxCAT. Partíem de la mateixa branca… Ens semblava que era bo, a banda, que van acceptar una sèrie de condicions. Ens sentíem satisfets. En el cas dels altres pobles, cas per cas ajudarem a gent diferent.
I a les europees Puigdemont…
A les europees donem suport al president Puigdemont perquè a ulls de tot el món és la icona de la nostra lluita. El president Puigdemont, pugui o no pugui recollir l’acta, aquest mateix conflicte ajudarà a la seva internacionalització, perquè està lliure per sort d’ell i per desgràcia dels altres. Per tant, l’acció política que pot fer en aquest cas és molt important i per això li donem suport. Ens hagués agradat que fos també una candidatura unitària, no hi ha cap mena de dubte. Perquè partim d’aquesta idea: mentre no aconseguim l’objectiu hem de buscar la unitat fins i tot electoral. Si els del Quebec creen una cosa que es diu Bloc Sobiranista per anar a les eleccions d’Ottawa no sé per què nosaltres no ho hem de fer quan estem en una situació molt més crítica que ells. Senzillament perquè potser no estem a l’alçada de la història?
Tornant a la DUI. Va ser la única oportunitat de trencar la cotilla. Com contempla JxR la DUI encara que ja hagi dit abans que considera que és un debat estèril…
La DUI la farem, evidentment que la farem un dia, però el dia que la puguem sostenir. El 27-O jo estava en contra del que es va fer. Ho he dit i escrit. Els d’ERC no només van fer això, sinó que van empènyer tothom contra el penya-segat, per molt que ara diguin, que se n’oblidin. Perquè no la podíem sostenir. Es va fer una cosa que és la que hem de revisar. Hem de revisar tots els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional, que no serveixen per a res. Tot el que va fer en [Carles] Viver Pi-Sunyer i la ‘troika’ que l’acompanyava s’ha demostrat que era inútil. Perquè nosaltres no farem una transició de la llei a la llei, això està més que clar.
Els dubtes s’han esvaït. Ara ja sabem com hagués acabat. Trapero ha dit que hagués detingut Puigdemont i el Govern…
Ja ho sabíem, si els va advertir…. El que no puc entendre és que algú faci escarafalls d’una cosa que servidor sabia, perquè ho sabia abans del 27, i aquesta va ser la causa per la qual, quan en Puigdemont em va preguntar, li vaig dir que jo no ho faria. Perquè si aquest senyor el que farà és detenir-te, què anem a fer?
Llavors es tractava de passar la pilota al carrer…
Exacte.
El ‘pollastre’ al carrer que alguns de la CUP havien reclamat…
Sí, però com que nosaltres vam decidir que no… i ho vaig dir i els unionistes ho van interpretar malament…. Com que vam decidir que no volíem morts vam haver d’esperar. I jo, com que no els vull perquè no els vull, prefereixo trigar més temps, però assegurar el tret. Nosaltres hem aconseguit una cosa raríssima i és passar en deu anys del 15 al 48%. Si amb deu anys hem aconseguit això, amb deu anys més aconseguirem això altre. Ara, si ho volem per demà, no. Ja no ho prometem. Sinó aleshores et surten tots els conservadors del món, que n’està ple, i dins el món nacionalista ni t’explico, que et diran que això és independentisme màgic. Però no, l’independentisme màgic és el seu, que és aquest que diu això de l’independentisme de peix al cove. Això no hi ha Déu que ho entengui. No pots ser aliat mai de l’Estat que et vol fotre. Circumstancialment pots pactar amb l’Estat algunes coses, però ser-ne aliat… jo diria que és un oxímoron.
