Eduard Voltas / Mikel Alors

Opinió

Contradiccions

"Els individus i els moviments pacients conviuen millor amb les contradiccions, perquè saben esperar abans de jutjar-se a ells mateixos i als altres"

A Noruega hi fa fred, al Carib calor, i a tot arreu és impossible fer política sense caure contínuament en contradiccions. Per a la gent que es dedica a la política, les contradiccions són més o menys suportables en funció de molts factors. Qui fa política basada principalment en la importància els resultats, acostuma a digerir-les millor que qui en fa basada principalment en la importància dels principis. Les expectatives també hi juguen un paper important: si per arribar al poder has generat expectatives molt altes, les contradiccions es paeixen pitjor que si has estat prudent en les promeses. La paciència és un altre factor rellevant, perquè les contradiccions en un govern o en un parlament comencen el primer dia, no tenen pietat, i en canvi les transformacions triguen molt més a veure’s. Els individus i els moviments pacients conviuen millor amb les contradiccions, perquè saben esperar abans de jutjar-se a ells mateixos i als altres. Els impacients, en canvi, corren el risc que les contradiccions els devorin abans de veure les transformacions. Ai, les contradiccions! Només no són un problema per als cínics.

Doncs bé. Avui, bona part de l’independentisme polític i social és impacient, apel·la permanentment als grans principis, i crea expectatives a curt termini que no sap o no pot complir. Són tres ingredients que garanteixen una pèssima (di)gestió de les contradiccions. El resultat és nerviosisme, mal humor, una certa agressivitat verbal, frustració, cerca de culpables, i sobredosi simbòlica com a tècnica d’evasió de la realitat.  És molt difícil que sobre aquestes bases un moviment conquereixi els seus objectius, ni tan sols que s’hi apropi.

És un bucle, el de la frustració, que només es pot superar assumint les contradiccions des de bon començament, explicant-les clarament als votants, donant-les per descomptades i fent política per superar-les encara que sigui a llarg termini. Explicar per exemple que sí, que l’independentisme és el primer moviment rupturista de la història que gestiona les presons on estan tancats els seus propis presos polítics, i que només hi ha una manera d’evitar-ho: retornar les competències penitenciàries i de justícia a l’estat.  I que ningú ha anat a les eleccions posant això al programa.

Explicar també que sí, que l’independentisme és l’únic moviment rupturista de la història que gestiona la policia que el reprimirà si es salta la llei, perquè els 17.000 membres del cos de mossos d’esquadra no van ser reclutats com a guerrilla d’aliberament nacional, sinó per fer de policia integral d’una comunitat autònoma del Regne d’Espanya. I això vol dir que si un jutge els dóna l’ordre de detenir Pablo Hasel o un CDR, ho faran encara que el conseller d’Interior sigui el Che Guevara. Només hi ha una manera d’evitar-ho: renunciant a tenir una policia judicial, amb la qual cosa no podran detenir un CDR, però tampoc un narcotraficant, un abusador de menors, un terrorista gihadista, un proxeneta o un corrupte. És a dir, deixaran de ser una policia integral i passaran a ser una mena de guàrdia urbana supramunicipal. Tampoc ningú ha anat a les eleccions posant això al programa.

També cal assumir i explicar que la desobediència institucional davant d’ordres judicials injustes o arbitràries potser és moralment correcta, però que si no forma part d’una aposta integral per la desobediència que sigui permanent en el temps i a tots nivells (estem en condicions de fer-ho?), no fa ni pessigolles a l’estat i només serveix per enviar a l’escorxador un polític rere l’altre, descapitalitzant el moviment i deixant-lo cada vegada amb menys capacitat d’acció política. És això, el que es pretén? Un cementiri de polítics enterrats, això sí, sota tones de dignitat?

El lector susceptible potser es preguntarà si tot això vol dir que l’únic camí per a l’independentisme és la rendició i la gestió resignada de l’autonomia, en una mena de retorn als feliços anys de la sociovergència, tan enyorada –curiosament a l’ensems–, per la patronal i pels intel·lectuals de l’esquerreta run-run. No, les contradiccions no es resolen amb resignació, sinó treballant amb rigor, amb paciència, marcant-se objectius assolibles i convertint cada petita victòria parcial o tàctica –ja sigui a les institucions o al carrer– en una font d’acumulació de força i de maduració del moviment.

Amb les eines institucionals de l’autonomia i amb les pròpies dels moviments socials es poden fer moltes coses, moltes, que permetin l’independentisme avançar políticament i debilitar la posició de l’estat. Es pot multiplicar l’acció diplomàtica, en quantitat (delegacions) i qualitat (anàlisi seriosa d’interessos comuns amb els estats clau). Haver superat el 50% permet una nova ofensiva en aquest terreny. Es pot, des del govern i des del carrer, fomentar que la majoria de ciutadans liquidem els nostres impostos al compte corrent de l’Agència Tributària de Catalunya. És perfectament legal, i l’Agència els transferirà a l’estat tal com diu la llei, però en cas d’un nou conflicte com el de 2017 el Govern de Catalunya tindria una força que aleshores no va tenir.  Es pot, des del Parlament i des del Congrés, posar el debat sobre l’autodeterminació al centre, amb iniciatives legislatives diverses que, per molt que acabin en la via morta del TC, permetin mantenir la iniciativa en el debat públic. Es pot fer la revolució a la CCMA perquè la llengua catalana torni a tenir el portaavions audiovisual que una nació que vol un estat ha de tenir obligatòriament. Des dels partits i entitats es pot treballar políticament als barris, socialitzant el republicanisme català i compartint les lluites dels veïns alhora, tornant a parlar per als no convençuts. Es pot organitzar la desobediència civil, partint de la base que no cal fer un aeroport cada setmana i que el món és ple d’exemples de desobediències parcials exitoses (I Catalunya també: els insubmisos al servei militar). I, last but not least, també es pot governar bé i pensant en tothom, fent del bon govern a favor de la majoria una targeta de presentació dels que volen la independència.

La llista de les coses que si es vol es poden fer ara, que són possibles i viables, i que en una legislatura poden fer avançar molt el moviment és quasi interminable. Certament, no n’hi ha cap que tingui l’èpica d’una DUI o l’excitació d’una data marcada en un calendari. I a més, requereixen molt més esforç que fer tuits picant-se el pit com un goril·la. Però no es poden afrontar amb el rigor que requereixen si s’està més angoixat per les contradiccions que no enfocat en acabar guanyant.