El nacionalisme espanyol viu un dilema angoixant. D’una banda, no voldria que es parlés de Catalunya, refugiat en la seva ancestral tendència a no fer front als problemes, ni tan sols els que amenacen la seva subsistència com a ideologia. El cas de Cuba es recorda sempre. D’altra banda, pretén que només es parli de Catalunya, que deixi de parlar-se de la corrupció i la incompetència i la inoperància del govern, quan no del seu fracàs ridícul en la guerra bruta sistemàtica contra l’independentisme català. Dura elecció entre ocultar un perill o magnificar-lo per no mostrar les pròpies vergonyes.
La realitat, que no espera la solució dels dilemes per angoixants que siguin, ja s’ha imposat amb tal contundència que s’ha menjat fins i tot el monstre del llac Ness i altres fantasmes de les rotatives estivals. De manera que en tot l’estiu el tema dominant ha estat Catalunya i, a partir de l’atemptat de la Rambla, l’únic, per la seva magnitud i les seves conseqüències. De sobte, un acte de barbàrie insensata ha posat en relleu una crisi profunda del conjunt del sistema que ha afectat i afecta a la mateixa Prefectura de l’Estat.
Els mitjans, els polítics de torn i molts d’altres, potser de bona fe, han fet extrapolacions a altres països (Anglaterra, Alemanya, França) que han tingut aquest tipus d’amargues experiències amb un terrorisme de tipus amok, donant per descomptat que és un fenomen comú a un determinat tipus de societats, molt semblants. I aquest és l’error. Espanya no s’assembla als règims amb els quals l’elit dominant vol tractar. La ficció que, després de la transició, el país és “normal” i equiparable a les altres democràcies europees és una ficció ideològica a càrrec d’intel·lectuals complaents amb l’oligarquia. Espanya segueix sent la mateixa societat caciquil, endarrerida, corrupta del franquisme i, a causa de l’enfrontament amb Catalunya, també és una societat profundament dividida en un conflicte territorial en el qual l’atemptat ha impactat com un meteorit, causant un desastre més gran del que ja hi havia.
Al marge de les qüestions específiques, de detall, sobre si uns cossos de seguretat han actuat millor o pitjor i les seves relacions internes, ja és irrellevant que aquestes estiguin enverinades per la mala voluntat del govern del PP cap a Catalunya. Un fet és incontrovertible: els Mossos han coronat amb èxit una complicada situació antiterrorista en condicions de debilitament premeditat, fins i tot d’hostilitat. I, d’aquesta manera, l’opinió pública ha tingut coneixement d’una cosa que feia temps que es sospitava, des del descobriment de la “Operació Catalunya” del ministre Fernández Díaz, el sectari de l’Opus que va intentar fer callar un país sencer amb una Llei Mordassa franquista, això és, que l’Estat manté una actitud d’intentar boicotejar contínuament Catalunya en totes les qüestions relatives a la seguretat de la ciutadania.
D’aquí s’ha seguit una conclusió que s’ha imposat per la força dels fets i així ha estat vista per tots els mitjans estrangers: que Catalunya ha sabut gestionar una crisi molt complicada pel seu compte, demostrant de fet la seva capacitat per actuar com a Estat. I aquesta conclusió ha portat una altra, com les cireres: l’Estat, en canvi, absent durant l’episodi, solament s’ha materialitzat per deixar constància de la seva inutilitat i el seu estricte paper de comparsa, tractant d’arrabassar el protagonisme a qui veritablement correspon: la societat catalana, amb les seves forces de seguretat i institucions. I a ningú més.
Allà on Catalunya ha guanyat, l’Estat ha perdut, a l’extrem que queda reduït als moments estrictament protocol·laris i fins i tot en aquests se li qüestiona el dret a organitzar-los, presidir-los, participar en ells. Innecessari afegir que la Casa Real, responsable de la imatge dels Reis, ha engegat una campanya a força de premsa rosa amb fotos dels monarques plorant a llàgrima viva per les desgràcies dels seus súbdits que segurament ha multiplicat la quantitat de republicans al país.
Si de llàgrimes es tracta, contrasten vivament les dels monarques amb les del pare que va perdre al seu fill a Ripoll amb l’imam de la comunitat. Això és sentiment autèntic dels propis afectats. L’altra, l’habitual escenificació en honor dels Reis que, si més no, havien de tenir la decència de controlar-se en públic, per no insultar més a la gent que ha de suportar-los.
Aquest atemptat marca una fita en la història nacional de Catalunya i la reiterada reacció de solidaritat, temprança i solidaritat de la seva població (des de l’expulsió dels nazis en una manifestació a aquesta última prova del nen de Ripoll) la prova que és una comunitat amb un grau alt de civilitat.
Que el resultat hagi estat un debat veritablement odiós en els mitjans, esbiaixat en contra dels independentistes i dels catalans en general ha permès veure com augmenta el nivell d’odi cap al català, a mesura que es fa més versemblant que, davant la incompetència del govern espanyol, se celebri el referèndum l’1 d’octubre i el resultat sigui “sí”.
Aquest és l’estat d’ànim amb el qual el nacionalisme espanyol afronta els quinze dies que queden per a la propera Diada. Un ànim que està molt afectat per l’espectacle que s’ha vist obligat a presenciar amb motiu de la manifestació contra el terrorisme. El desembarcament de la classe política en ple en defensa de la monarquia i la unitat d’Espanya per protestar per un terrorisme que molts els acusen de fomentar era també vist com una provocació.
La manifestació es va iniciar després de saber-se per boca del president Puigdemont que la Generalitat ja disposa de més de sis mil urnes. El País, que s’ha convertit en un tabloide al servei del govern, del seu partit, en el qual escriuen els habituals “intel·lectuals” a sou de l’oligarquia del sector “moderat”, anomena provocació la revelació de Puigdemont. Per descomptat no anomena així la decisió del govern de fer un desembarcament espanyolista a Barcelona, agafant avions com autobusos aeris amb entrepans per als seus mítings, replets de cortesans sol·lícits, disposats a defensar la unitat d’Espanya, la Monarquia i… el gratis total per als endollats a compte de l’erari. Incidentalment, és d’esperar que algú amb dignitat al Parlament exigeixi la llista completa de qui ha viatjat en aquests tres avions a compte del contribuent… per fer el ridícul monàrquic en una terra republicana.
Tant el Rei com la seva guàrdia pretoriana de cortesans i ‘palmers’ han aguantat esbroncades, xiulades i estelades onejant. Una gloriosa onada d’independentisme que ha enfrontat a tota la classe política espanyola, al Rei, els franquistes del govern i els de l’oposició amb una realitat social aclaparadora que no entenen, no volen veure i si poguessin, destruirien per la força: que Espanya ja no pinta res a Catalunya, que els discursos, l’espanyol i el català, són divergents i fins i tot oposats.
Van intentar falsejar la realitat amb l’habitual demagògia i el concurs d’uns mitjans mercenaris: van demanar que no es polititzés la manifestació amb la secreta aspiració de polititzar-la ells a l’últim moment i de vendre així a l’opinió mundial una imatge falsa de la protesta de Barcelona, tàctica d’enverinament que utilitzen l’ABC, La Razón, El País i altres pamflets de la dreta. Com no ho van aconseguir perquè el nacionalisme espanyol és una magnitud menyspreable a Catalunya ara acusen als independentistes d’haver “dinamitat” (sic, expressió d’El País) la manifestació. En realitat és evident ja que no es pot seguir governant un país en contra de la voluntat del seu poble, per molt que el monarca es faci el ximple (cosa gens difícil per a ell), que els governants menteixin i boicotegin i la guerra bruta i l’oposició simuli voler arreglar una situació en la qual ha pres partit per l’opressió d’una minoria nacional, la catalana, que hauria de recolzar per mera decència intel·lectual.
En resum, la manifestació contra el Rei, el govern franquista, l’oposició submissa i el nacionalisme espanyol és ja el senyal de partida per a la carrera cap al gran moment següent, la Diada amb el seu caràcter especial. Les dels anys anteriors van ser com fites en el procés d’autoconciència dels catalans, gairebé com un aprenentatge, el d’un poble que per fi es veu a si mateix com a tal. Aquestes Diades són censos periòdics de la voluntat nacional catalana, que agafa forces en previsió d’una batalla final. La propera Diada és justament la vespra d’aquesta batalla, que ja està convocada per l’1/10. Per això, els preparatius estan sent especialment intensos.
La Diada ha de mostrar la força lluitant no per l’adhesió dels incondicionals, que es dona per descomptada, sinó pel pronunciament dels indecisos. No n’hi ha prou que superi en quantitat d’assistents a la de l’any passat sinó que cal realitzar-la amb el mateix esperit obert, pacífic i democràtic que aquella, al mateix temps que es transmet la impressió que aquestes mobilitzacions obeeixen a una capacitat d’organització i una prova d’estabilitat política després del referèndum que atregui el vot moderat dels indecisos, en el nom dels quals es lliura aquesta batalla.
És d’esperar tot tipus de maniobres polítiques i recursos més o menys legals del govern central en contra de la realització del referèndum. En conseqüència, no és possible argumentar a fons perquè tot dependrà del grau d’ús de la violència per part de l’Estat (si l’empra) i la capacitat de resistència de la Generalitat i del conjunt de la població. Entre els missatges que interessadament es difonen des dels mitjans de comunicació al servei del govern i els columnistes i analistes mercenaris del poder destaca el de la suposada fatiga de la societat catalana, que porta anys de mobilització i comença a resignar-se davant la possibilitat d’un nou fracàs en les seves expectatives. No tenen ni una sola dada per sostenir-ho i, per tant, és una de les seves habituals mentides amb efectes desmobilitzadors. Però un examen desapassionat de la realitat prova que aquesta té signe contrari. Els catalans apareixen molt més mobilitzats que mai gràcies a la iniciativa de les seves institucions, fins a l’extrem que cal dir-los el que Mirabeau va dir als seus compatriotes francesos en un moment decisiu per a la vida del seu país: Français, encore un effort si vous voulez être lliures; “Catalans: un esforç més si voleu ser lliures”.
A falta d’una altra indicació, és legítim suposar que el referèndum se celebrarà i se celebrarà en condicions i amb garanties que puguin esgrimir-se. Hauran de ser convincents, per no perdre molt temps amb qüestions accessòries. En principi dos poden ser els resultats: triomf del sí i triomf del no. També és possible l’inevitable filibusterisme que es patirà amb les condicions de participació per legitimar els resultats.
Si triomfa el “sí”, no hi ha cap altra opció que negociar la separació en un clima de confiança i col·laboració. Si triomfa el “no”, el Govern s’ha compromès a convocar noves eleccions autonòmiques.
I no hi ha més, ni mai hi va ser. Avui, després de la monumental xiulada al Rei, als seus governants corruptes i a la seva oposició claudicant, que la premsa internacional recull àmpliament, només existeix un camí: la celebració del referèndum d’autodeterminació l’1 d’octubre vinent. D’haver-ho pactat abans i negociat els termes (terminis, pregunta, participació, percentatges), el nacionalisme espanyol hauria pogut guanyar-lo. En no fer-ho i no poder impedir-lo, l’haurà perdut.
I Catalunya haurà guanyat.
