Aquest 6 de febrer ha canviat la percepció del context polític a Catalunya. S’acaba la fase de l’anomenat “procés” i comença la del xoc de legitimitats, amb l’Estat espanyol desplegant les primeres mesures repressives al més alt nivell. Aquesta novetat troba l’independentisme català, com ha quedat demostrat, amb plena capacitat de mobilització i una dinàmica unitarista que sempre s’acaba sobreposant -ni que sigui per reacció a l’Estat- a les tàctiques disgregadores.
I alguna cosa ha canviat a Madrid perquè aquest 6-F ha estat notícia principal a les portades de tots els diaris, la majoria amb seguiment minut a minut del que anava passant pels carrers de Barcelona. Alguns, com El Mundo, ja dediquen espai a explicar quins són els mecanismes de suspensió de l’autonomia catalana i, en general, les tertúlies s’han dedicat, a fons, a deslegitimar els arguments de l’independentisme català. Més enllà, la premsa europea també ha considerat el 6-F com un esdeveniment prou important com per merèixer un lloc destacat a les portades.
Però la fase de xoc de legitimitats durarà poc. En alguns mesos serà substituïda pel conflicte de legalitats, un cop el Parlament articuli l’entramat legal que donarà suport al referèndum i l’eventual independència. Flux i reflux. Ara ha mogut fitxa l’Estat, era el seu torn. Però la partida també es juga des de Barcelona.
