El judici del 6-F contra Mas, Ortega i Rigau no només és un assaig -més que significatiu- de la capacitat de mobilització de l’independentisme, sinó que posarà a prova la cohesió del front polític, institucional i associatiu. S’asseuran al banc dels acusats un president de la Generalitat i dues membres del seu Govern, tots ells del mateix color polític, però la seva defensa social recaurà en la globalitat del front independentista. I és aquí on es demostrarà la maduresa política i la capacitat estratègica del conjunt del bloc independentista i l’actitud real i tangible dels sobiranistes d’esquerra davant les arbitrarietats de l’Estat.
Artur Mas ha estat un president amb una bona imatge pública, almenys entre les bases socials de l’independentisme, però també se li ha atribuït el paper de bèstia negra de la CUP, que el va enviar “a la paperera de la Història” i, sobretot, ha estat l’adversari electoral més combatut per Oriol Junqueras. El líder dels republicans i l’anterior president de la Generalitat van col·lisionar frontalment en diverses ocasions, la més sonada de les quals, per cert, va ser en la pròpia gènesi del 9N.
D’aquí que el 6F sigui vist amb un cert recel -en privat, de moment- per republicans i cupaires, que desconfien d’un Mas a qui no acaben de veure mai en retirada definitiva. Però, en aquest cas, una esquerda partidista equival a fer-li el joc a l’Estat, que intenta, justament, represaliar el Partit Demòcrata per reduir, si això encara és possible, la transversalitat de l’independentisme i limitar-lo a una part -majoritària, si es vol- de la franja que va de l’esquerra a l’extrema esquerra.
