Trump i (com sempre) la qüestió catalana

"Un poble que vol ser lliure ha de ser audaç i valent, sabent adaptar-se al que marquen i avancen els nous temps"

En qüestions de política internacional el Vaticà acostuma a posar seny davant de tanta falsedat, immaduresa i desconeixement arreu. La teoria il·lustrada del progrés continu sembla que, almenys al nivell intel·lectual, pateix de peatges i descarrilaments que limiten la seva efectivitat en aquest convuls segle XXI. Recentment el Sant Pare a propòsit de l’arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA ha dit el que hom, a hores d’ara, només pot atrevir-se a dir: “no cridem el mal temps, deixem-lo fer i després ja jutjarem”. Sentit comú en estat pur, i que no es donin, emperò, en Duran i els seus acòlits per al·ludits, que el seu de sentit és de l’oportunitat, res a veure amb el comú i massa, amb la qüestió catalana, amb els Comuns. D’ambdós tindrem ocasió aviat de “comentar”.

 

A diferència del Summe Pontífex de l’Església universal, els mitjans de comunicació progressistes, i amb sorprenent virulència els de casa nostra, han ja condemnat als inferns el nou inquilí de la Casa Blanca. No és que aquests mitjans no tinguin elements que puguin ser censurables envers el magnat americà, però sorprèn les diferents vares de mesurar els fets, les coses i els personatges. La Hillary gran amiga, ella i també el seu em diuen que marit Bill, de les grans corporacions nord-americanes i internacionals era millor candidata que l’ara menystingut i insultat Trump? La corrupció és millor o, menys dolenta, que un grapat de barroeres frases dites populistes, masclistes o proteccionistes? Els treballadors americans blancs han estat molt estúpids votant Trump i no haver apostat per l’antiga senadora de Nova York i nascuda a Illinois? De fet, més estúpid en els seus propòsits que la Clinton ha estat Obama, la veritat incòmoda és que ell, i els que li riuen les gracietes o l’entabanen políticament, són els que han parit, creat, magnificat i fet reeixir el fenomen Trump! La incoherència, tard o d’hora, es paga i l’Obama, n’ha fet gran gala d’ella durant el seu mandat, fins al punt de no seguir els seus principis originals que, no oblidem, el duren a ser el primer president negre del país. Aquesta incoherència, i vés a saber si certs interessos, l’ha acabat portant a aclamar públicament algú que hom sap menysté privadament, la Sra, Hillary Rodham i per interès polític Clinton. No debades, molta de l’artilleria utilitzada per Trump contra la Clinton, tirin si us plau d’hemeroteques, era textualment copiada de la usada vuit anys enrere pel Sr. Barack Obama. Si Obama tingués principis hagués defensat Sanders o altrament un candidat alternatiu a l’establishment de Wall Street i les grans multinacionals que res tingués a veure amb la Sra. Clinton. Han estat tan ximples, com alguns creuen, els White Blue Collars? I don’t think so... Massa europeus pontifiquen dels EUA quan no han sortit d’un petit barri de Nova York, Boston o Washington, i això els que han viatjat en aquell gran país.

 

Avui per avui, desconec el que la nova administració Trump pensa o farà en relació a Catalunya. Si que tinc certs elements de judici per pensar el que podria haver fet la “presidenta” Clinton i la seva administració. El seu sots-secretari en el departament d’estat James Steinberg que sonava com a futur Conseller de Seguretat Nacional ja amb Obama, en repetides ocasions, va mostrar un descuidat menyspreu per la “qüestió catalana”. Que continuï donant classes a Siracusa és una bona notícia per Catalunya i el món. Hi ha grans acadèmics, desconec si ell ho és, que no estan dotats per la política, i d’altres que si. El que sí reconec és que si Trump com ha anunciat vol reformar o destruir tantes coses que no li semblen útils, tal vegada tingui una aproximació diferent al de l’anterior administració envers Catalunya. Òbviament des de Catalunya, hem de fer les passes endavant que corresponen com un país que vol superar l’actual estat mental independentista carrincló a una nova fase de canvi de sobirania i creació d’un estat català independent. La feina és nostra i el reconeixement extern, però ens l’hem de guanyar nosaltres, és clar. També, és clar, no hem pas de descartar que Trump sigui un altre bluf o que el sistema, a dreta i esquerra, el sedueixi, el compri, l’extorqueixi, li faci una oferta irrebutjable o l’enviï a fer punyetes o en català barrut a la paperera de la història.

 

Un poble que vol ser lliure ha de ser audaç i valent, sabent adaptar-se al que marquen i avancen els nous temps. El món gira, canvia, es mou, per bo i dolent i, nosaltres com sempre una autonomia d’un propòsit fallit com és Espanya? Els americans, com a poble valent que són trien una alternativa que podria ser errònia o exitosa (és a dir no es conformen i s’arrisquen); els pobles mesells critiquen però sí es conformen, pateixen pel què altres diran, bramen baixant els braços i després es consolen dient que no era possible canviar l’estat de les coses. Potser a la Generalitat no val un Trump, però a Catalunya li cal una Amèrica. 




Comentaris
cert
La candidata del sistema globalista i de Wall Street era la sra Clinton, i no pas Trump. Si els nordamericans han votat Trump és perquè la crisi del 2007-2008 no s'ha superat, malgrat el que digui la propaganda oficial (i el mateix a Europa), i perquè la desindustrialització, les desigualtats i l'empobriment de nous sectors socials són avui una realitat que no es pot ignorar.
XX
Quin gran article! Em sento alleujat i reconfortat de veure que es publiquen articles com aquest, enmig de tanta demagògia i mediocritat.
JRRiudoms
Respecte a l'acció del Vaticà en quant a política exterior, jo no diría seny. És qüestió d'iteressos. Ja va ser així amb el pacte amb Mussolinni (i altres dictadors, entre elss en Franco). La política exterior contemporania del Vaticà ha estat el foment de guerres (Ruanda i els Balcans) o la persecussió als protestants a diferents llocs del món (Mèxic, Perú, etc.). Respecte al que diu sobre el sr. Trump, li agraeixo la flaire d'aire fresc enmig de tanta demagogia i prejudicis. Atentament
Gent
Trump és un bàrbar amb mil defectes, però potser cal un personatge així per enfrontar-se a les multinacionals. Els rics s'enriqueixen més i més a costa d'unes classes mitjanes cada dia més pobres. Fàbriques cap a la Xina, enginyeria financera i paradisos fiscals. Merkel i la UE defensen aquest model en interès del capitalistes nord-europeus. Trump defensa que les fàbriques tornin a occident. Jo prefereixo Trump. I tu?
Algú ho havia de dir
el president americà no hagués guanyat només amb el vot del home blanc amb pocs estudis.......com ens volen fer creure.
Si vols que creguin amb tu
i el teu projecte, primer hi has de creure tu. No si val a ser poruc i després fer de ploramiques quant et quedes sense gairebé pensió, sanitat o una escola decent.
Nuria de Mexic
A vegades m`espanta llegir com molts catalans adoren els Estats Units. que un gran imperi i com a tal ha fet tota mena de barrabassades, amb el cuento de l`evangeli de la democràcia. Dit aixó, hi ha ciutadans d`aquest imperi que son macanuts, extraordinaris, grans persones. I jo crec que aquests son els que ara s`han adonat que han d`acabar amb el bipartidisme, om a Espanya.
Ramon
Què té de dolent, el bipartidisme, Núria? Per regla general, les democràcies més exemplars funcionen amb bipartidisme. Què hi tens, contra el bipartidisme? Jo signo ara mateix que el nostre parlament sobirà sigui bipartidista. O d'un bipartidisme imperfecte, és a dir, alguna eventual crossa, tampoc mai no gaires.
Comparteixo l'article 100%
Per fi algú no segueix el corifeu de lloros dels mitjans de comunicació.
Nuria de Mexic
El problwema no es el bipartidisme sino a qui serveix: el bipartidisme serveix als capitals, que volen estabilitat. Els paisos amb una societat sana i ben informada tenen una gran varietat de formes de pensament i d`opcions politiques. Ja veiem el que ha sigut el partidisme a Espanya, o ara a Mèxic i a Colombia o als Estats Units. El bipartidisme crea castes de politics que es reparteixen el poder: ara tu i ara jo. . No tinguem por a la diversitat d`idees, us asseguro que no son cap malatia.
Ramon
La realitat desmenteix les teves afirmacions, Núria. Llevat que no entenguem el mateix per "societats sanes i ben informades". Jo ara quan siguem lliures i toqui discutir-ho preferiré que tinguem una llei electoral que afavoreixi el bipartidisme. Més i tot que com l'afavoreix la llei electoral espanyola: preferiré un sistema de doble volta.
Ramon
A més, Núria, si passem a tenir un sistema amb dues visions polítiques que debatin en termes d'igualtat entre elles ja tindrem més pluralitat que la que tenim ara a Catalunya, que és un Gran Parc Monotemàtic Progre. Amb bipartidisme real en la línia de com són quasi totes les democràcies, programes com el d'ahir nit a TV3 serien impensables. Actualment tenim per preceptiu el que en les democràcies normals és optatiu (l'intervencionisme) i per optatiu el que tenen per preceptiu (el patriotisme).
Narcís ( ni els 100 dies li donen de marge?) ( ni valoren no cobri els 400.000 $ com president així res l'assessor/ gendre?) ( no n'hi té de mèrit un empresari parli contracorrent que la resta?) ( per ventura, els ‘ progres ‘ no eren contra ‘ globalització ‘?)
Només agrair la personalitat de l'autor que no pas ' fer com tothom ' .. o falsos demòcrates i/ o farsants de l'amor samarità amagant interessos bastards que no pas de cap llibertat i justícia social! PD: qui fa ofensiva dia rere dia des dels mitjans .. qui munta manifestacions pertot .. qui àdhuc fum aldarulls, pitjor, bretolades .. de ben segur, si Hillary hagués guanyat, aquestes mobilitzacions ni d'altres no hi serien, així doncs, qui són els no demòcrates?

envia el comentari