El desnonament de Maricarmen a Madrid ha contingut tots els elements dramàtics que l’han convertit en un punt d’inflexió. D’inflexió, no de ruptura. Les imatges del trasllat de la llogatera en llitera van sacsejar les consciències. Totes, fins arribar a l’ONU, tret de la de la presidenta de la comunitat autònoma, que deu tenir un cafè amb llet en lloc de cerebel.
Després del drama i de la polseguera que se n’ha derivat, l’empresa propietària de l’immoble, Urbagestión, ha arribat a un acord amb la llogatera desnonada. Amb les mateixes condicions que abans. A bona hora. Si Maricarmen visquera als Estats Units, els seus advocats haurien exigit a la llogadora una habitació amb vistes als Alps.
Urbagestión es dedica a “augmentar el valor d’edificis després de comprar-los, buidar-los de llogaters i fer-hi reformes”. Una activitat tan bèstia com qualsevol altra entre les bèsties. Si els senyors que controlen aquesta empresa pretesament immobiliària arriben a imaginar-se per un segon les conseqüències de l’acció judicial que ells mateixos van moure, ben segur que s’haurien estalviat el serial. Un serial que tindrà conseqüències –encara sense determinar– per a totes les empreses del sector i els particulars propietaris de pisos en lloguer.
En els temps de tant de CEO, tant de SEO, tant de Chief Communications Officer i tanta mandolina desafinada, no s’entén que una empresa que es dedica a trasbalsar consciències, per molt petita siga, no tinga detectors de risc social. Senyors d’Urbagestión, on n’amollen, n’empomen, i ja veurem com se’n surten vostès.
El drama personal de Maricarmen i la mobilització de gent escaldada econòmicament o motivada políticament ha forçat Pedro Sánchez a fer una de les filigranes habituals. Si Sánchez no guanya les pròximes eleccions, el gremi de funambulistes l’hauria de mantenir sense pagar-ne la quota d’associat.
Una vegada més –i en van dues–, el president del govern espanyol ha assajat la doble finta. Dos decrets lleis aprovats alhora i en temps de descompte per mirar d’acontentar els seus socis de govern i que no li facen encara més agre el retorn al curs. El govern va aprovar ahir, doncs, dos decrets Maricarmen que després hauran de passar les baquetes del Congrés.
El primer determina una pròrroga de dos anys dels contractes de lloguer que acaben abans del 31 de desembre de 2028; una ampliació de la protecció contra els desnonaments fins el 2030, que impedeix expulsar famílies que no tinguen cap altra alternativa, i la prohibició de la compra d’habitatges als fons voltors fins el 2028. Veurem com se les empesca el govern de l’estat per definir davant el Constitucional què és un vultúrid i què una merla.
Aquest primer decret està pensat per discutir-lo en el tràmit parlamentari amb el PNB i amb Junts, que l’han rebut amb cara prèsbita i que han respost que no prendran cap decisió fins que no se’n miren “la lletra petita”. Que vigilen les ulleres. Les lletres petites de Pedro Sánchez escupen.
El segon decret aborda la renovació automàtica dels contractes del lloguer. Els arrendadors estaran obligats a acceptar-la mantenint-ne les condicions. Aquest decret atendria poc o molt, amb el permís de la lletra petita, a la demanda de Sumar i dels sindicats per establir els denominats lloguers de renda antiga o de per vida. Això serà molt més difícil de negociar amb els altres grups parlamentaris, però sembla que ha aquietat les sòcies de Sumar.
Des del començament de la legislatura Pedro Sánchez arrossega una pena de majories parlamentàries impracticables. És ben difícil combinar els interessos de Junts –els immobiliaris i els altres– amb els de Sumar. I encara més amb els dels quatre diputats de Podem. El president del govern espanyol ha fet mans i mànigues per sortir-se’n, però l’agra realitat li ha trencat la bancada quasi sempre.
La lletra petita i la gran de Sánchez poden deixar aquesta vegada els dos decrets sobre lloguers en l’estacada. Encara salvaran el coll els senyors d’Urbagestión. Si la tropa que empara el PSOE al Congrés no és capaç d’entendre’s, l’hàbil Pedro Sánchez hauria d’explicar ben explicat si val la pena tornar-se a presentar a les pròximes eleccions. En lletra gran, per favor
