La dreta i l’extrema dreta espanyoles –valga la redundància– i la presumpta esquerra també o més espanyola han portat una qüestió fragilíssima per als contribuents al dilema reduccionista. La dreta i l’extrema dreta i la presumpta esquerra espanyoles ho redueixen tot a la caricatura i a la trinxera.
D’un costat, el govern de Pedro Sánchez i la fidel infanteria que li dona suport parlamentari proclamen que el sistema de pensions a Espanya és segur i estable, que no corre perill ni ara ni més endavant. Que les pensions continuaran pujant amb l’IPC com a referència i que els déus progressistes –n’hi ha?– els han posats a ells com a garantia d’èxit. Com més sucre, més dolç.
De l’altre, els portaveus econòmics i encorbatats de VOX repliquen que el sistema ja s’ha col·lapsat i que l’única manera d’assegurar unes pensions dignes a Espanya és introduir-hi fons de pensions privats. Fons amics, no cal dir-ho. El PP calla. No siga que encara prenga mal. Feijóo no bada boca. Només ho fa per esbudellar Sánchez. Els populars ara són reactius i abrasius. I poca cosa més.
El problema de la proposta de VOX és que fins ara tot els serveis públics que ha anat privatitzant el PP en paradisos socials com la comunitat de Madrid o el País Valencià ho han estat per a gran glòria i més profit dels amics de la mateixa colla. Amb bigot o sense. El Partit Popular acumula tants casos de corrupció amb l’excusa de sanejar els serveis públics, que els ha convertit en serveis de benefici privat. La sanitat madrilenya –com abans la valenciana– és una bassa de garses.
El problema de la divisa de Sánchez és que és mentida, perquè tots els indicadors i tots els analistes amb un mínim de vergonya insisteixen que el sistema de pensions a Espanya s’enfila cap al col·lapse. No cal ser un xat per arribar a conclusions òbvies. D’un costat, la vida dels jubilats cada vegada s’allarga més. El nombre de pensionistes s’ha disparat i continua creixent ràpidament. Coses del baby boom. La taxa de natalitat a Espanya és com la de l’illa McDonald. De l’altre, els sous dels treballadors que el mantenen cada vegada és més baix. No fem trampa: no el salari mínim interprofessional, el salari mitjà.
La factura mensual de les pensions ja supera els 14.500 milions d’euros mensuals. Calen les dues mans per a comptar els informes d’entitats internacionals solvents que adverteixen que aquest cost, amb les pujades que es derivaran del les precarietats del mercat laboral futur, es podria enfilar al 16’5 per cent del PIB i generar un dèficit estructural inassumible per a qualsevol govern.
El sistema de jubilació espanyol és de repartiment contributiu. Això vol dir que cada treballador i les seues empreses no fan cada mes aportacions a un fons que després els serà tornat, sinó que financen directament les jubilacions del moment. La bona marxa de l’economia ara no garanteix alegries futures. Però queda clar que en el moment que els jubilats futurs no perceben les quantitats que ells consideren justes després de tants anys cotitzats tot saltarà pels aires.
Si el govern de Pedro Sánchez ha renunciat a la intel·ligència natural, podria fer servir l’artificial per a projectar en el futur jubilatori immediat totes les dades laborals i demogràfiques que té. Insistir que tot va bé i que tot anirà millor és una clara mostra d’irresponsabilitat política. Però, en política, serà per irresponsabilitat…? Si ells en tenen una, nosaltres en tenim dues.
Pensions espanyoles? O col·lapse o corrupció. Quina ganga per al futur immediat.
