El think tank Funcas va publicar la setmana passada un estudi on estimava que es produiria la destrucció bruta d’entre 1,7 i 2,3 milions de llocs de treball a Espanya en el decenni 2025-2035 a causa de la intel·ligència artificial, amb un escenari pessimista que superaria els 3,5 milions de feines eliminades i una creació de noves ocupacions que, en el millor dels casos, no arriba als 1,6 milions. La dada que més hauria de cridar l’atenció, però, no és la magnitud de les xifres: és que, fins i tot en l’escenari optimista, que assumeix una adopció tecnològica lenta i adaptació laboral fluïda, el balanç net és negatiu: cent mil llocs de treball perduts en el millor dels casos. Dos milions en el pitjor.
La reacció de sindicats i administracions ha seguit el patró habitual: sorpresa, preocupació, crida a “actuar sense demora” i demanda de polítiques actives d’ocupació. Sorprèn en no tractar-se d’un fenomen sobtat ni imprevisible. ChatGPT va arribar al gran públic el novembre de 2022. Abans, el 2013, l’estudi d’Osborne i Frey a Oxford ja estimava que prop del 47% dels treballs als Estats Units eren susceptibles d’automatització en les dues dècades següents. El 2016, el World Economic Forum parlava de la “quarta revolució industrial” davant de tothom qui volgués escoltar. El percentatge d’empreses espanyoles que utilitzen IA ha passat del 12,4% el 2023 al 21,1% en el primer trimestre del 2025. Per tot plegat, no podem parlar d’un cigne negre: és una transformació que s’ha produït davant de tots nosaltres al llarg d’anys.
Aquesta situació ens recorda, de nou, com una part significativa dels actors institucionals (tant les organitzacions sindicals com les administracions públiques) operen amb un desfasament estructural respecte de la realitat econòmica que ens envolta. Els principals sindicats continuen organitzant el seu poder de negociació al voltant de categories laborals que ja existien a la dècada dels vuitanta. Les administracions dissenyen polítiques actives d’ocupació (formació ocupacional, orientació professional, incentius a la contractació) amb lògiques concebudes per a una economia de serveis de baixa qualificació, no per a un mercat laboral en el qual l’exposició a la IA no es concentra en els treballs manuals, sinó en les ocupacions de major nivell educatiu.
Espanya arriba a aquesta cruïlla tecnològica en un moment que fins fa poc semblava de fortalesa: 22,5 milions d’ocupats al tancament de 2025, la taxa d’atur per sota del 10% per primera vegada des de 2008. Era, en teoria, la finestra d’oportunitat per anticipar la transició. Però la realitat no ha esperat que acabéssim de llegir l’informe de Funcas: la primera EPA de 2026, publicada aquesta mateixa setmana, denota que s’han destruït 170.300 llocs de treball en un sol trimestre, el major retrocés en 13 anys sense comptar la pandèmia, i ha tornat a situar Espanya com el país de la UE amb la taxa d’atur més alta d’Europa, amb el 10,8%. No és només un mal trimestre: és el recordatori que el mercat laboral espanyol arrossega un problema estructural que cap expansió cíclica ha resolt. Portugal presenta una taxa del 5,8%, Itàlia del 5,3%, Irlanda del 4,6%. Mentre els veïns fan els deures, nosaltres seguim discutint si la Setmana Santa ha desvirtuat les dades. En aquest context, la irrupció de la IA no és una amenaça futura que cal gestionar amb calma: és una pressió addicional sobre un sistema que ja flaqueja sense ella.
No resulta reconfortant recordar qui lidera les organitzacions cridades a defensar els treballadors en aquesta complexa transició. Pepe Álvarez porta al capdavant de la UGT des de 2000; Unai Sordo, de CCOO des de 2017. Cap dels dos tenen una vida laboral gaire afalagadora, i han crescut en una cultura de negociació col·lectiva nascuda per respondre als reptes del segle XX. És un problema sistèmic: la actual vaga de mestres a Catalunya, com tantes altres mobilitzacions recents, gira essencialment al voltant de dos eixos: treballar menys i cobrar més. Jornades de 35 hores, més dies de lliure disposició, reducció de ràtios. Arguments legítims en abstracte, però que dibuixen un mapa del món on el principal enemic del treballador és l’hora extra, no l’obsolescència. On la solució és la reducció de la jornada, no la reconversió del perfil professional. En un moment en què la pregunta rellevant és com preparar milions de persones per a ocupacions que avui no existeixen, en un termini que s’escurça cada any, aquesta visió és poc sofisticada en el millor dels casos i activament contraproduent en el pitjor. Els reptes col·lectius que tenim al davant exigeixen institucions capaços d’anticipar, adaptar-se i liderar el canvi. Els qui lideren el món del treball, de moment, segueixen atrapats per la sorpresa.
