Dimarts passat, a la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, la ministra d’Habitatge havia d’explicar els dos decrets llei que el govern espanyol acabava d’aprovar arran del desnonament de la Maricarmen, la veïna de Madrid ascendida a màrtir per la seva persistència en voler pagar un lloguer de poc més de 200 euros al mes per un pis de 90 m2 al centre de Madrid, abusant del ja de per si laxe sistema de lloguers de renda antiga, de durada indefinida i subrogables. Davant de les preguntes dels periodistes, la ministra va passar una bona estona remenant fulls, va admetre que no tenia a mà l’última versió dels textos i va acabar confessant, amb una sinceritat poc habitual, que “ahora ya tengo un cacao…”. Quan un periodista li va preguntar com definia el decret un fons voltor, en lloc d’aclarir el criteri va optar per qualificar Urbagestión, la propietària del pis, de “pyme buitre, muy carroñera”. Tres dies després, el Congrés va tombar tots dos decrets per 178 vots contra 172. El primer va estar vigent poc més de vint-i-quatre hores; el segon, només unes quantes.
Més enllà de l’anècdota, l’escena retrata la nefasta qualitat política dels darrers anys. Un estat que legisla amb seny estima l’impacte esperat d’una norma abans d’aprovar-la i en mesura l’impacte real un cop és en vigor. De fet, la llei ja ho exigeix: tota norma ha d’anar acompanyada d’una memòria d’anàlisi d’impacte normatiu, és a dir, un document que n’avalua els efectes econòmics, pressupostaris i sobre la competència. Ara bé, és difícil estimar l’impacte d’un text que, segons la mateixa ministra, s’ha estat redactant fins a les últimes hores, i encara ho és més avaluar-ne els resultats quan la norma decau, es trossereja o es reformula abans que cap dada pugui dir res. La conseqüència és una inseguretat jurídica que no afecta només els grans inversors. Si una petita gestora pot ser assenyalada com a voltor des de la sala de premsa de la Moncloa, qualsevol propietari entén que el risc de posar un habitatge al mercat depèn de l’estat d’ànim del regulador. I el risc, com qualsevol altre cost, es paga en forma de menys oferta.
L’Estat tampoc compleix la seva funció bàsica de distribuir els recursos públics amb un mínim de criteri. Segons dades de la IGAE, entre 2008 i 2024, en euros constants, la despesa pública total ha crescut un 27,1%, la de pensions i incapacitat temporal un 70,8%, i la d’habitatge ha caigut un 48,3%. És, amb diferència, la partida més retallada, molt per sobre del transport (-13,2%) o de la cultura (-14,4%). Dit d’una altra manera, en quinze anys en què la despesa total ha crescut més d’una quarta part, la destinada a habitatge s’ha reduït pràcticament a la meitat. Una part del creixement de les pensions respon a la demografia, és cert, però la indexació automàtica a l’IPC i les successives millores són decisions polítiques, i no cal ser gaire malpensat per veure-hi un càlcul electoral: els pensionistes són el bloc de votants més nombrós i més mobilitzat del país. La paradoxa és notable. Un sector públic que ha deixat de finançar habitatge exigeix ara al propietari privat que assumeixi la funció social que ell mateix ha abandonat, i l’assenyala com a voltor quan no ho fa.
Una altra funció bàsica de l’Estat és fer possible que es construeixi. El mateix divendres, mentre al Congrés els fons voltor feien de comodí retòric, vaig dinar amb un amic que fa un any que espera poder-se instal·lar en un pis d’obra nova completament acabat. No li falta cap llicència ni cap paleta; li falta que la xarxa elèctrica tingui capacitat per connectar-hi l’edifici. El seu cas no és cap excepció. Segons un informe de BBVA Research publicat aquest agost, el 88% dels nusos de la xarxa de distribució – és a dir, els punts on es poden connectar nous consums – disposa de menys d’un megawatt de capacitat ferma, insuficient per a qualsevol promoció d’una certa dimensió, i més de 80.000 habitatges previstos depenen que es construeixin noves infraestructures elèctriques. Reforçar la xarxa o aixecar una subestació pot allargar una promoció entre cinc i vuit anys. Convé recordar que la distribució elèctrica és una activitat regulada, en què l’Estat fixa la retribució de la inversió i en limita el volum. No som, doncs, davant d’una fallada de mercat, sinó davant d’una altra peça del mateix trencaclosques públic.
En definitiva, la crisi de l’habitatge no s’explica per la voracitat d’uns quants propietaris, sinó per un Estat que ha deixat de fer tres feines que només ell pot fer: legislar amb avaluació prèvia i posterior, assignar el pressupost amb criteris ponderats i no de calendari electoral, i garantir que les infraestructures bàsiques acompanyin la construcció. Res d’això requereix grans relats ni nous enemics. Requereix criteri, seriositat, data de caducitat per a les normes que no superin la prova i una partida d’habitatge que deixi de ser la variable d’ajust del pressupost. Mentre no sigui així, cada nou decret serà un full més a la pila de la ministra, i el “cacau”, lluny de ser una anècdota de roda de premsa, continuarà essent la manera de governar
