Un dels fenòmens econòmics que ha rebut més atenció per part de l’opinió publica els últims anys ha estat l’auge i col·lapse de les criptomonedes. Quelcom que va començar sent un nínxol d’interès per aficionats a la criptografia, l’anarcocapitalisme i altres criatures d’aquest capitalisme tardà en el que vivim, durant la primera dècada del segle XXI, va acabar convertint-se en un mercat que movia milers de milions de dòlars, amb una presència molt important en l’esfera mediàtica – on celebritats del més alt nivell presentaven campanyes publicitàries i acceptaven sucosos contractes de patrocini – i on regnaven els cants de sirena de que qualsevol es podia fer ric i assolir la desitjada llibertat financera.
Però de la mateixa manera com havia arribat l’abundància i el malbaratament, va arribar l’explosió de la bombolla – com sempre arriba a tots els actius que prometen riqueses amb el mínim esforç, perquè no deixen de ser bombolles inflades per enriquir als que van ser llestos i van arribar els primers. Ara per ara, ja no queda rastre dels temps passats i les criptomonedes s’han vist arraconades al racó de pensar. Tot i això, hi ha un element a destacar respecte a les criptomònades, ja que obre la porta a debats rellevants per la política econòmica i monetària a la nostra societat. La criptomoneda com a tal és un actiu financer altament volàtil que tenia aspiracions de grandesa i convertir-se en moneda de curs legal. Però la tecnologia sobre la que és sedimenta el funcionament de les criptomonedes – el blockchain – té elements interessants.
Així doncs, ens centrarem en una pregunta principal: perquè és un deliri de grandesa que les criptomonedes siguin monedes de curs legal? Per respondre la pregunta, ens podem remuntar un parell d’anys enrere, al setembre de 2021, quan el president d’El Salvador, Nayib Bukele, decidia d’un dia per l’altre que el bitcoin, la criptomoneda més popular, esdevenia moneda de curs legal al país. Les conseqüències no es van veure d’un dia per l’altre, però recentment s’ha publicat un estudi de diversos economistes acadèmics on estudien els efectes d’aquesta decisió.
Per analitzar aquest canvi legislatiu, els autors van realitzar una enquesta a més de 1,800 ciutadans el febrer del 2022 per veure com havia afectat al seu comportament financer, la seva actitud sobre les criptomonedes i si se’n havia incrementat el seu ús. Entre els resultats que troben, cal destacar que al voltant d’un 70% dels salvadorencs tenien constància sobre la criptomoneda que s’havia fet oficial al seu país. Entrant en més detalls, el grup demogràfic on el coneixement sobre la criptomoneda era mes extens era entre homes joves amb estudis superiors i accés a productes financers. Tal i com apunten els autors, un dels arguments més fets servir per vendre l’ús de les criptomonedes és que dona accés i llibertat financera als grups socials més pobres i marginats del sistema financer tradicional, però les dades de l’enquesta desmenteixen aquesta hipòtesis pel cas salvadoreny.
També és destacable saber si els salvadorenys van fer servir les criptomònades o no. Segons els resultats de l’enquesta, només la meitat dels ciutadans entrevistats és van baixar l’aplicació de cartera digital necessària per fer servir la criptomoneda. I a més, el 40% de les descàrregues totals es van realitzar durant setembre de 2021, el mes on s’anuncia la implementació a nivell nacional, i, de manera gairebé sorprenent, no es va realitzar cap descàrrega durant tot l’any 2022. A nivell d’empreses, els autors troben que les dades no són gaire més engrescadores. Només un 20% de tot el teixit empresarial acceptava pagaments en bitcoin i respecte a nivell de negoci només un 4.9% de les vendes total es paguen amb bitcoins.
Finalment, indiquen que només el 20% de tots els enquestats va continuar utilitzant Chivo, la cartera electrònica creada pel govern, després de gastar la seva bonificació inicial (una bonificació de trenta dòlars atorgada per l’executiu per incentivar l’ús de la criptomoneda). Aquest 20%, a més, l’utilitzava principalment per a transaccions en dòlars, i el percentatge de població que la feia servir amb criptomonedes no arribava al 10%.
Com podem veure, els resultats de l’enquesta dibuixen un panorama poc engrescador per a les criptomonedes en el seu possible rol com a moneda de curs legal. Les dades reflecteixen un coneixement relativament baix i una incapacitat d’establir-se com una alternativa viable (així ho indiquen els baixos percentatges de negoci, descàrregues i transferències). Els autors comenten que aquesta incapacitat d’assentament està altament relacionada amb les valoracions de falta de transparència i de privacitats que els ciutadans tenen sobre les criptomonedes. Així doncs, les manies de grandesa que sortien des del món de les criptomonedes han quedat reduïdes ostensiblement. La bombolla va esclatar i les pèrdues es van començar acumular. I els intents de forçar-ne un ús generalitzat van xocar amb una ciutadania que no comprava els cants de sirena d’una cosa que no se’n refiaven. Així, com diu el conte, l’emperador seguia despullat.
