L’emergència climàtica té el terrible potencial de canviar-ho tot. Els episodis meteorològics extrems –des d’onades de calor inaudites fins a tempestes, grans ratxes de vent o fred intens– amenacen de reformular unes relacions socials construïdes, especialment als climes temperats, al voltant d’un temps relativament estable. En un context d’adaptació global a la nova realitat ecològica, els treballadors –especialment els que ocupen llocs de treball molt físics, així com aquells que desenvolupen la seva tasca a l’exterior– han d’afegir una nova amenaça a la seva ja malmesa seguretat laboral. Els riscos es multipliquen quan el món crema: com constata la responsable de salut laboral de Comissions Obreres a Catalunya Mònica Pérez, hi ha feines “de molta intensitat física que a 40 graus no es poden fer“. Les organitzacions sindicals busquen, sovint xocant amb un mur patronal, redefinir la regulació en matèria de seguretat per adaptar-la a aquests fenòmens.
Després d’un tràgic estiu del 2022, sobrecarregat amb sinistralitat laboral causada per la intensa calor, el govern espanyol va instaurar el passat mes de març un nou decret, el 04/2022, per fer front als nous riscos laborals derivats de la calor extrema. Des dels sindicats celebren aquesta nova regla amb la boca petita. Des de Comissions Obreres apunten que la norma “aclareix que les empreses han de posar mesures de seguretat d’acord amb una avaluació de riscos”; si bé no ha canviat “massa” la realitat laboral dels treballadors potencialment afectats. La secretària de política sindical d’UGT, Nuria Gilgado, apunta que la incidència de la norma comença a canviar certes pràctiques, si bé especialment “allà on hi ha delegat o delegada sindical”. “Ens preocupa què passa on no n’hi ha, perquè no és fàcil controla que s’adoptin les mesures idònies” per adaptar la jornada laboral als efectes de les temperatures extremes.
Les demandes sindicals impliquen, principalment, renovacions organitzatives que prioritzin “la salut de les persones”. En aquells entorns especialment afectats per la calor extrema -tot i que també per altres episodis meteorològics que puguin posar en perill els treballadors en risc, com ara tempestes o pluges intenses- els representants de la part social a la negociació col·lectiva reclamen canvis de torn o redistribucions de jornada que expulsin el treball d’alta intensitat lluny de les franges horàries en què la temperatura sigui més elevada. Com celebra Gilgado, aquestes regulacions comencen a aparèixer a alguns convenis col·lectius a territoris que pateixen temperatures extremes, com ara el cas de la construcció a Andalusia. “A partir d’aquí treballem perquè s’estengui a tot el territori”, assegura la representant d’UGT.
Des de Comissions afegeixen també una sèrie de necessitats logístiques, més enllà de la nova distribució horària, que caldrà aplicar perquè els treballadors puguin conviure amb els efectes de l’emergència climàtica. El sindicat planteja qüestions com la presència de refugis climàtics; habilitar zones d’ombra perquè els descansos es puguin prendre sense el risc d’incidència solar; adaptar els equipaments de protecció personal i la indumentària de treball a les altes temperatures o dotar les zones de treball de fonts d’aigua corrent. Tot això, matisen, només és aplicable en aquells entorns on les condicions permetin l’exercici de la feina –per facilitar-la–. “Modifiquem l’organització del treball quan puguem adaptar els ritmes i cossos; quan no es pugui garantir la seguretat, hem d’establir protocols per saber quan i com parem de treballar”, etziba Pérez.
Mala predisposició empresarial
La concreció de les mesures i de les anàlisis de riscos que les empreses han de realitzar per avaluar la seguretat dels seus treballadors ha forçat la mà d’algunes per aplicar les mesures que demanen els representants del món del treball. Des de Comissions detecten “certa sensibilitat a alguns sectors”; si bé la consciència pel que fa a l’adaptació climàtica no és ni molt menys generalitzada. “Va per barris”, respon Pérez. Des de les patronals, però, posen importants esculls a qualsevol pacte que impliqui una reducció o una adaptació de jornada laboral. “En el marc del diàleg social, està costant molt situar als convenis mesures preventives”, afegeix Gilgado, per pal·liar els efectes de les temperatures extremes. Davant el bloqueig al diàleg social, els sindicats opten per pressionar per una modificació general de la llei de riscos laborals –que ja té més de 20 anys–; una proposta que el ministeri de Treball ha acollit, però que no s’ha acabat de concretar.
Fins i tot on s’assoleixen acords sectorials o d’empresa, o sota els hipotètics efectes de la llei, els sindicats dubten de l’efectivitat de qualsevol mesura que no vagi acompanyada d’una major assignació de recursos per fiscalitzar els llocs de treball. El règim sancionador depèn completament de la inspecció de treball –una institució profundament infradotada i amb abundants dificultats per fer d’ofici la seva feina de vigilància dels entorns laborals–. “Calen més mitjans per evitar que una empresa pugui incomplir la normativa” afanya Gilgado.
Normatives antiquades
Tot i això, no totes les negligències climàtiques estan fora de la llei. Com recorda Pérez, la competència exclusiva per definir que una lesió o malaltia respon a contingències laborals correspon a les mútues, “que no són més que associacions privades d’empresaris”. Així, són els mateixos empresaris els que poden definir el caràcter laboral d’un sinistre –i, en cas de reconèixer-lo, se n’ha d’inspeccionar obligatòriament les causes–. La baixa regular, la que ofereix el metge de capçalera, no passa per l’empresa, però tampoc obliga a cap investigació ni adaptació de l’entorn laboral. A més, una incapacitat per un accident en el lloc de treball implica millors prestacions per al treballador afectat. “En la majoria d’ocasions és el mateix treballador el que demana a la seguretat social una redefinició de contingència, perquè confirmi que la seva lesió és laboral; però aquest tràmit triga un any”, lamenta Pérez. En aquest sentit, la representant sindical exigeix que “sigui la part pública qui tingui la determinació de la contingència” –és a dir, que sigui el metge extern, i no el de l’empresa, qui detecti i estableixi de quin caràcter ha estat el sinistre–.
4 
