Les eleccions federals alemanyes han deixat, a priori, un Bundestag a gust del teixit empresarial del país. A la cerca d’una estabilitat política que havia desaparegut del mapa en els darrers mesos de la coalició semàfor que fonamentava el govern d’Olaf Scholz, amb una cada cop més contradictòria convivència entre Verds i Liberals al voltant del Partit Socialdemòcrata, el capital, tant industrial com financer, de la República Federal pregava per una majoria moderada al legislatiu, que expulsés, en la línia política dels conservadors tradicionals, tant la ultradreta d’AfD com l’esquerra de Die Linke de qualsevol responsabilitat executiva. Per uns escassos 13.000 vots, els que han deixat fora l’Aliança Sahra Wagenknecht de l’hemicicle, les principals patronals del país troben cert confort en la prospectiva coalició entre centredreta i centreesquerra, especialment si aquesta la lidera Friedrich Merz, un dels seus de bat a bat. “Molt de l’humor del món empresarial dependrà de l’habilitat del nou govern electe d’assenyalar estabilitat i prendre mesures atrevides“, assegurava l’economista en cap del Banc Comercial d’Hamburg, Cyrus de la Rubia, en el seu darrer índex de gestors de compres.
Cert és que després de dos anys de crisi, sota la llosa que van suposar les restriccions a la importació de gas rus imposades pel mateix canceller Scholz, la indústria alemanya mostra certs signes de mitigació del desastre a principis del 2025. “La recessió s’ha anat aturant durant els darrers dos mesos, i, malgrat que la indústria continua patint, el camí és ascendent”, asseguren des de l’HCOB; en un estudi que fonamenta bona part de l’optimisme o pessimisme del món empresarial. Tot i això, les expectatives econòmiques del govern per al 2025 han empitjorat: a finals del gener, l’executiu va retallar substancialment la seva previsió de creixement enguany, fins a un pràcticament imperceptible 0,3%, molt lluny de l’1,1% que havien posat sobre la taula el passat mes d’octubre. Malgrat que l’expectativa sembla ombrívola, significaria una important millora respecte de l’evolució del 2023 i el 2024, atès que en cadascun dels darrers dos cursos el PIB de la Federació va patir una lleugera caiguda -del 0,3 i el 0,2%, respectivament-; i, per tant, tornar a créixer, encara que sigui poc, seria una bona notícia. La mà dreta del Canceller, l’encara ministre d’Economia i Clima Robert Habeck -líder dels Verds, el partit de la coalició que va ser menys castigat el passat diumenge- els motius per a aquesta mala salut són externs. “La crisi global dels darrers anys ha colpejat la nostra indústria, especialment aquella orientada a les exportacions”, assegurava el dirigent; tot lamentant que la “incertesa” causada per la política comercial de Donald Trump afegeix encara més llenya al foc. Ara bé, també identificava “profunds problemes estructurals” al país, des d’una clara manca d’inversió -privada, però també pública, amb el tresor de Berlín ofegat pels estrictes topalls de deute- a una “desbordant burocràcia” que frena els projectes innovadors.
Més d’acord amb aquesta segona línia argumental, l’empresariat alemany apuntava clarament al govern, i no només al de Scholz, com a culpable de l’estancament fel país en els anys previs a la pandèmia i la guerra a Ucraïna; i de la crisi que els afecta des d’ençà. Després que el Palais Schaumburg actualitzés a la baixa les seves perspectives, Peter Leibinger, president de la BDI, la principal patronal industrial de la federació, va lamentar que “durant anys, les diverses administracions han endarrerit importants reformes, aturat inversions i sobreviscut amb l’estat de les coses que hi havia”. Després de les eleccions, i vistes les experiències anteriors, el mateix Leibinger s’ha mostrat incrèdul respecte de les possibilitats d’un acord entre la Unió i l’SPD per superar l’atzucac alemany. “Un pacte entre negres i vermells només farà justícia al país si resol les grans tasques pendents”, alertava l’empresari. Entre els deures que la patronal posa al potencial govern de Friedrich Merz, la gran associació industrial de la República destaca posar remei al deteriorament de les infraestructures, un greuge que ja es posava sobre la taula durant els successius governs d’Angela Merkel, i que té el seu origen en la crisi financera; així com la manca de mà d’obra -de nou, un problema que ja es patia fa una dècada, i que les coalicions executives de Merkel cercaren solucionar amb intensos fluxos migratoris-. També reclamen una important reforma administrativa perquè “tot allò que generi creixement ocupi el centre d’atenció”. “Els partits han de demostrar que han entès la gravetat de la situació: s’ha de detenir la perillosa espiral descendent de manca d’inversió i creixement dèbil”, ha afegit el patró.
Merz, ‘einer von uns’
El món empresarial, en aquest sentit, espera que un govern dirigit per Friedrich Merz sigui especialment sensible amb les seves demandes, atès l’historial polític i professional de qui probablement serà canceller alemany durant els pròxims 4 anys. Merz sempre ha estat membre de l’ala econòmicament més dura dels democratacristians alemanys. Des de les seves primeres experiències parlamentàries, va ser la veu econòmica de l’oposició al llavors canceller Gerhard Schröder, tant sota el lideratge de Wolfgang Schäuble com d’Edmund Stoiber. La seva escalada dins la formació troba un obstacle insalvable quan l’any 2004 Angela Merkel n’assoleix la presidència, i els conflictes entre ambdós es van anar fent evidents. Pocs anys després, el 2009 -enmig de la gestió de la crisi financera global-, el futur canceller abandona la vida política per dedicar-se al dret corporatiu a la branca alemanya del bufet internacional Mayer Brown, des d’on ha participat de la governança de companyies tan diverses com la filial germànica del fons d’inversió BlackRock, la industrial Bosch, la immobiliària Ernst & Young, el banc HSBC o el club de futbol Borussia de Dortmund. Va ser al capdavant de l’equip del Ruhn, en un moment especialment dolç per als groc-i-negres, que va tornar a l’ull públic, per recuperar l’activitat partisana després de la pandèmia. Considerat el pilar ideològic del projecte del Partit Popular Europeu per a la segona etapa d’Ursula von der Leyen al capdavant de la Comissió Europea -amb la lluita contra la burocràcia al centre- l’empresariat l’entén com un actiu propi, tant per tradició com per currículum.
Ara bé, Merz haurà de conviure, previsiblement, amb un SPD en reconstrucció en el seu executiu. Pel que fa a les aliances amb el sector privat, les distàncies entre socialdemòcrates i conservadors no són especialment marcades, en tant que ambdós partits cerquen fórmules fiscals per afavorir la inversió, així com l’atracció de talent a través de rebaixes en l’impost de la renda. Ara bé, el programa de la CDU busca activar l’embranzida empresarial mitjançant més paquets de rebaixes fiscals, mentre que els vermells prefereixen subsidis a la nova activitat. La gran escletxa entre ambdós, val a dir, és la relació amb el deute públic, un punt que també afecta el creixement empresarial. Scholz va arribar als comicis amb una proposta de flexibilització dels límits d’endeutament i dèficit per, entre altres qüestions, adreçar els problemes d’infraestructures o complementar la inversió privada amb un fons de 100.000 milions d’euros, similar als Next Generation, però a escala nacional. Per la seva banda, Merz només ha obert la porta a reformar el topall de financer per complir amb les reclamacions de l’OTAN en matèria de defensa, i confia a recuperar el creixement econòmic a curt termini per millorar la recaptació i, amb ella, la capacitat de despesa del sector públic; tot plegat sense adquirir més passiu del que permet la Constitució.
L’amenaça nord-americana
Fora dels problemes interns de l’economia del país, és cert que la conjuntura global no ha ajudat a l’estabilitat del món industrial alemany. Malgrat que el president dels Estats Units Donald Trump va ser ràpid en les seves celebracions per la victòria de Merz, la resistència enfront de l’expansionisme nord-americà ha estat entre les claus de la campanya de la CDU. De fet, el líder conservador va anunciar en les darreres hores de la campanya la seva intenció d'”independitzar”” tant Alemanya com la UE de “l’Amèrica de Trump”. “Mai pensava que hauria de dir això, però és clar que, per als americans, el destí d’Europa és completament indiferent”, criticava en una recent entrevista, en un canvi de direcció impropi d’un històric atlantista com és el pròxim canceller. La qüestió de la defensa és només una part del discurs, però la capacitat econòmica alemanya també està sota el setge de l’administració Trump.
Els aranzels imposats pel Despatx Oval afecten especialment el teixit econòmic germànic, amb exportacions de més de 171.000 milions d’euros als EUA l’any 2023. De fet, alguns dels subsectors que més venen productes a l’altra riba de l’Atlàntic consten entre els més atacats per la Casa Blanca, com ara la maquinària industrial (34.000 milions anuals), la indústria farmacèutica (27.000 milions) o el ja malmès automòbil alemany, que ven als Estats Units productes per valor de més de 38.000 milions d’euros. La dreta alemanya, val a dir, té difícil evitar l’amistat amb la presidència nord-americana i, de fet, durant els primers compassos de la campanya el mateix líder democratacristià va explorar la possibilitat d’entomar un acord de lliure comerç entre les dues potències. Cap al final de la cursa, i enmig de desbarrada rere desbarrada per part del seu futur homòleg estatunidenc, ha emprat un to molt més agre: “la UE no pot aparèixer davant Washington com un nan, perquè serà tractat com a tal”.
1 
