El nyap de les primes a les renovables continua pesant sobre el tresor espanyol. Prop de quinze anys després que el govern de Mariano Rajoy acabés de retallar, en el marc del seu programa d’austeritat, els beneficis per a les companyies que decidissin invertir en instal·lacions d’energia neta -colpejant els balanços de moltes firmes que hi van encetar activitat comptant amb aquestes ajudes i subsidis a la competitivitat- els laudes contra l’Estat al tribunal d’arbitratge del Banc Mundial, el CIADI, s’acumulen fins a superar amplament la vintena. Segons el darrer informe d’incompliments amb els pagaments imposats pels tribunals d’arbitratge, elaborat pel jurista especialitzat Nikos Lavranos, les imposicions sobre Espanya, encara no enfrontades, freguen ja els 1.500 milions d’euros; que salten fins als 1.800 milions si s’hi afegeixen els costos legals i jurídics i els cada cop més exigents interessos de l’endeutament. “Clarament, Espanya és el número 1 del rànquing mundial en casos d’aquest estil”, confirma el professor: els darrers avenços en diverses acusacions, especialment a Austràlia, els Estats Units, Suïssa o Alemanya, situen la xifra de contenciosos en 24, per sobre de Rússia (10) o Veneçuela (20); i en una mesura incomparable amb la resta de països europeus implicats, que volten un o dos conflictes a la contra.
No en va, els creditors han passat a una actitud molt més agressiva contra l’Estat en els darrers exercicis: durant l’estiu del 2023, el tribunal superior de Londres va ordenar l’apropiació cautelar de diversos immobles propietat de l’erari públic espanyol a la ciutat, entre els quals destaca la seu de l’Institut Cervantes a la capital britànica, per cobrir els deutes contra dos dels inversors denunciants, Infraestructure Services Luxembourg i Energia Termosolar. Un dels advocats de les empreses, Nick Cherryman, va deixar clara la sorpresa dels operadors respecte de la posició espanyola: “la solució només és necessària perquè Espanya, un deutor recalcitrant, rebutja complir els judicis establerts contra ella”, etzibava el lletrat, en declaracions a l’agència Reuters. L’atzucac espanyol es dona, a més, en un entorn històricament favorable cap a les administracions implicades: segons dades del CIADI, en aquesta mena de laudes -els que interposa una empresa contra un estat- prop del 40% de les resolucions afavoreixen el creditor, mentre que només el 28% acaben donant a la companyia part del que demana. Fins i tot en aquest context, alerta Lavranos “el rellotge està literalment fent tic-tac” contra Espanya: ara fa quatre anys, quan el docent neerlandès va publicar la primera versió del seu informe, el pes de les derrotes judicials espanyoles era només de 800 milions d’euros. En menys d’un lustre, ha crescut en 1.000 milions; uns 155.000 euros diaris contra els diners del contribuent. En total, s’han presentat més de 50 denúncies en el mateix sentit, amb demandes que superen els 10.000 milions d’euros.
Les declaracions de Cherryman apunten que la problemàtica de l’Estat espanyol envers els laudes amb les renovables no correspon només als greuges a les empreses. Segons l’informe de Lavranos, només el 8% dels conflictes d’aquest tarannà acaben en impagaments; i Espanya “destaca per rebutjar consistentment” fer front a les despeses imposades pel tribunal d’arbitratge. Fins i tot països en pitjor situació financera que l’espanyola en aquest àmbit han complert amb algunes de les seves principals obligacions: la petrolieria pública veneçolana PDVSA va acordar amb l’energètica italiana ENI un pagament de més de 700 milions d’euros per cobrir el seu cas quan la va expulsar de les tasques d’exploració petroliera al país, i va pagar uns 600 milions d’euros a Cemex per la nacionalització de la seva filial local.
També dins la Unió Europea, països afectats per casos anàlegs han enfrontat pagaments molt superiors als que pesen sobre el tresor espanyol: Alemanya va abonar més de 1.500 milions d’euros a l’operadora estatal suïssa Vattenfall per l’abandonament de la producció d’energia nuclear, que va colpejar els rendiments de la seva inversió a la planta de Krümmel. Recentment, però, l’informe de Lavranos detecta una “tendència general dels estats membres de la UE a no pagar les sancions d’arbitratge” en laudes relacionats amb el sector energètic, atesa la retirada dels 27 de la Carta del Tractat de l’Energia. “Irònicament, els mateixos països europeus que sempre acusen altres països de no complir la llei internacional”, bromeja el jurista. De fet, el passat mes de juny un tribunal suís va rebutjar els intents de diversos països de la Unió de tractar els casos d’arbitratge internacional com a disputes intraeuropees, fet que les subjectava a la favorable jurisprudència del TJUE. Ara bé, com indiquen fonts especialitzades, les disputes resoltes al CIADI s’han d’entendre com a sentències locals a tots aquells països que hi estiguin adscrits, fet que obre la porta a tractaments molt més agressius per part, per exemple, de la justícia estatunidenca. En aquest sentit, les empreses denunciants esperen que el 2025 es produeixin avenços substancials en molts dels conflictes més rellevants contra Espanya.
Cada cop més empreses
“Les obligacions de pagament aniran creixent a la força”, detalla Lavranos. Els primers casos contra l’Estat, sentenciats abans de la pandèmia, van imposar uns pagaments subjectes a uns tipus d’interès pràcticament inexistents, fet que limita els costos afegits per aquesta via -cal recordar que els interessos d’una sanció com aquestes romanen sempre lligats als tipus del moment en el qual es pren la decisió, i no evolucionen amb la política monetària regional-. Ara bé, alguns dels laudes més rellevants s’han resolt en els darrers dos anys, amb uns tipus d’interès per sobre del 3,5%, fet que genera encara més tensió sobre les arques públiques.
Les dues imposicions més copioses són, de fet, recents: són els casos d’E.ON i NextERA. En el primer cas, un tribunal va concedir el passat mes de gener a la multinacional energètica alemanya un pagament de prop de 254 milions d’euros, que genera uns interessos d’uns 8,5 milions d’euros, segons fonts expertes; mentre que els nord-americans superarien els 290 milions d’euros, amb 5,8 milions d’interessos generats, en una sentència del passat mes de juny -tot plegat segons dades facilitades per les mateixes empreses afectades i divulgades en la cinquena conferència internacional d’energies renovables, inversió i seguretat jurídica-. En aquest darrer laude, Moncloa va intentar presentar apel·lacions, si bé el tribunal d’apel·lació de Washington DC va rebutjar el recurs del govern. També va negar les protestes en el cas de l’energètica 9REN, amb un cost d’uns 40 milions d’euros. Altres casos rellevants són els que afecten la japonesa Eurus, que supera els 100 milions d’euros; així com el fons francès Antin Infraestructure Partners, amb uns 101 milions d’assignacions, tal com apunten les mateixes fonts.
Del ‘default’ als embargaments
Els repetits impagaments de l’Estat espanyol en diversos dels laudes esmentats ja han deixat conseqüències, més enllà de les sentències com a tal. Segons informacions de les empreses afectades, s’haurien identificat més de 400 actius espanyols fora de les seves fronteres que “estarien subjectes a ordres d’embargament” per compensar la negativa espanyola a enfrontar les sentències. Algunes d’elles, val a dir, ja han estat executades: els més cridaners es van donar durant l’abril del 2023, quan el tribunal suprem del Regne Unit va aprovar l’embargament de l’immoble a on se situa la seu de l’Institut Cervantes a Londres, amb un valor d’entre 5 i 10 milions d’euros. Els casos també han afectat les administracions catalanes, amb el moviment contra la seu londinenca d’Acció, l’agència per a la competitivitat de l’empresa del departament d’Empresa i Treball de la Generalitat, valorat uns tres milions d’euros. Durant la primavera i l’estiu d’enguany, els impagaments espanyols van afectar a l’accés a infraestructures clau. Primer, la justícia belga va aturar els pagaments de l’agència Eurocontrol a Enaire, per valor d’uns 80 milions d’euros. En segon lloc, però, un altre tribunal britànic va passar a l’ofensiva contra els drets d’Aena sobre l’aeroport de Luton, embargant més de la meitat del 51% de la titularitat de l’operadora espanyola. Ara bé, en aquest darrer cas, els afectats van acordar suspendre la mesura a fi de “continuar negociant una sortida” del conflicte.
