El Govern de Salvador Illa va fer bandera, en les seves primeres setmanes de presa de possessió, d’un gir de guió total pel que fa a la posada en marxa d’alternatives energètiques renovables a Catalunya. La consellera de Territori, Sílvia Paneque -sota la que pengen les competències energètiques, però també les infraestructures o l’habitatge- va traure pit d’aquestes intencions amb un paquet de mesures que buscaven reactivar la inversió en energies verdes que s’havia enfonsat durant anys al país, sota el pes d’una burocràcia excessiva. Per mostra, l’evolució de l’entorn comunitari: a Alemanya, el 2024, el 60% de la producció energètica va ser renovable, amb l’eòlica com a primera punta de llança; mentre que als Països Baixos, que havien quedat endarrerits la darrera mitja dècada, ja s’ha superat el 53% del consum d’origen verd. Al Principat, segons dades del departament, només el 18,4% de la producció prové de fonts renovables, extremadament lluny del 50% que estableix com a objectiu la prospectiva energètica de Catalunya (Proencat) per al 2030. En endavant, els experts consultats detecten un camí per a una resolució del pou renovable català. Un camí, però, que encara no s’ha pres del tot. “Les ganes del Govern han canviat, les seves intencions. Però la situació està igual, no hi ha hagut cap canvi”, lamenta l’empresari i expresident de la comissió d’energia de la patronal Pimec, Joan Vila. “Per més que hi hagi bona voluntat, el món no funciona així”.
Segons les dades recopilades pel que fora gerent de l’associació EolicCat, l’expert Jaume Morron, l’avenç en els darrers cursos no fan pensar que s’hagi d’arribar als nivells esperats. En el cas de la fotovoltaica, apunta en una publicació al seu lloc web dialecSost, el 2024 s’haurien d’haver posat en marxa prop de 590 megawatts de nova capacitat per assolir una velocitat prou elevada per arribar a la pròxima dècada en la situació buscada. A finals de desembre, però, la xifra se situava, segons el mateix expert, per sota dels 50 MW; als quals caldria afegir menys de 30 MW en el camp eòlic. En el cas dels molins, afegeix en un recent estudi, la lenta tramitació urbanística i el rebuig administratiu han reduït substancialment la capacitat instal·lada en els darrers anys: “només 632,69 megawatts dels 1.634,35 tramitats a Catalunya des de l’aprovació del decret llei 16/2019 tenen capacitat d’arribar a posar-se en servei”, alerta el consultor.
El gran topall, coincideixen la majoria de veus del sector, es troba en la tramitació urbanística. Cal recordar que l’esmentat decret, posat en marxa pel Govern de Quim Torra el juny del 2019, estableix un límit temporal d’un mes a les comissions d’urbanisme per atorgar els permisos pertinents als projectes de renovables un cop aquest han rebut el certificat d’autorització ambiental. “Dels 200 casos d’autoritzacions que s’han atorgat a Catalunya des de llavors, aquest termini només s’ha complert en 13”, denuncia Morron, en conversa amb Món Economia. Segons les seves estimacions, només el 40% dels projectes fotovoltaics aprovats per la ponència d’energies renovables ha rebut l’autorització urbanística; mentre que només dos eòlics -“minúsculs, d’un aerogenerador cadascun”; entre els quals consta el molí del centre logístic d’Amazon a la Terra Alta- poden tirar endavant les tasques constructives. En aquest sentit, el que fora gerent d’EolicCat aprecia la proposta que va posar Paneque sobre la taula: permetre tramitar en paral·lel les autoritzacions ambiental, energètica i urbanística, que ara s’han de tirar endavant de manera consecutiva.
Vila, per la seva banda, lamenta que un moviment com aquest pugui no ser suficient; en tant que, malgrat que es facin de cop, els tràmits es poden allargar igualment. La solució, a parer seu, és “traure poder” als diversos organismes, i centralitzar més capacitat de decisió a la ponència de renovables. “Si ja hi són tots, per què després ha de passar per més filtres?”, qüestiona. Cal recordar que, per sota de la ponència de renovables, les autoritzacions urbanístiques cauen sota la competència de les diputacions. Posteriorment, però, són els ajuntaments els que han de concedir la llicència d’obres; un dels esculls més importants per a l’entrada en funcionament definitiva dels generadors. A parer de l’empresari, les ordres no estan clares: els arquitectes tècnics dels consistoris gaudeixen d'”excessiva discrecionalitat” per aprovar o no aquestes obres, més enllà de les normatives d’àmbit nacional. “A nosaltres ens va passar -recorda amb ironia el mateix Vila, en referència al parc fotovoltaic que va instal·lar la seva empresa, LC Paper, a Besalú-, no ens deixaven posar-lo perquè preferien que al terreny hi hagués tomaqueres”.
De fet, en algunes ocasions, no ha estat el permís urbanístic el que ha posat problemes, sinó les autoritzacions ambientals o energètiques. Fins al punt, recorda Morron, d’arribar a posar en perill els parcs en qüestió: “Alguns projectes han caigut per culpa de la lentitud de la Generalitat, i els productors estan molt enfadats”, critica el consultor. El 2023, sense anar més lluny, dos parcs eòlics a Les Garrigues es van quedar a quatre dies de perdre el seu permís de connexió a la xarxa després d’esperar quatre anys pels permisos ambientals. Amb el canvi a Sant Jaume, concedeixen les fonts consultades, els ànims del món empresarial s’han calmat, perquè troben la porta del departament oberta amb més assiduïtat: “hi ha hagut un canvi de tracte cap als promotors: ara, com a mínim, la direcció general d’Energia parla amb ells”, sota el comandament del nou secretari Josep Maria Serena. Ara bé, tant Morron com Vila reclamen materialitzar aquestes converses: “hi ha interlocució, però és fonamental que el canvi de criteri arribi al DOGC”.
Problemes de connexió
En un recent comunicat, l’associació EolicCat i la patronal d’instal·ladors fotovoltaics Unefcat han afegit una segona capa a la tanca burocràtica que complica la transició energètica al país: a Catalunya, asseguren, manquen punts de connexió a la xarxa elèctrica perquè els parcs puguin evacuar l’energia que generen. “Resoldrem el problema administratiu i toparem amb això”, ironitza Vila. La manca d’infraestructures connectives, que depenen de Red Eléctrica -i, per tant, de l’Estat, ha fet que “molts promotors d’eòlica molt interessats en el país s’hagin retirat i no hagin arribat a demanar autoritzacions”, lamenta Morron. L’obstacle estructural és tal, afegeix el consultor, que sense salvar-lo serà “absolutament impossible” complir els objectius de la Proencat. En aquest sentit, experts i empreses consideren que, més enllà de les reformes legals que pugui implementar Territori, aquesta negociació amb Red Eléctrica és la “principal tasca” de la secretaria general en aquesta legislatura. En aquest sentit, el teixit industrial manté la confiança en Serena, expresident del Consell de Seguretat Nuclear, i el seu contacte amb les administracions espanyoles; si bé els avenços encara no són palpables.
Per a Vila, vista aquesta problemàtica, la indústria hauria de cercar alternatives, especialment en l’àmbit de l’autoconsum -en tant que les instal·lacions d’aquesta mena no han d’anar connectades a la xarxa general-. En el cas de l’empresa que presidia, LC Paper, a Besalú, ha posat en marxa un parc fotovoltaic per fonamentar la seva activitat industrial. “Al costat de cada polígon industrial hauria d’haver-hi sempre prou generació elèctrica i bateries per emmagatzemar-la”; defensa l’exdirigent patronal, en forma de comunitat energètica. Ara bé, aquest camí també conté les seves dificultats burocràtiques. Entre altres qüestions, la legislació espanyola limita de facto a 100 kw la potència que poden instal·lar els conjunts de consumidors en aquesta mena de col·laboracions, quan “per alimentar un polígon, calen uns 3 MW”, rebla l’expert, que assegura estar “treballant a Madrid” amb diverses formacions polítiques per impulsar aquest canvi.
Un temps limitat
Malgrat les diverses limitacions que pateix el sector, Morron roman optimista. “No serà fàcil arribar als objectius, però i tant que hi ha temps!”, exclama l’expert, que emmiralla el cas català en l’evolució de la xarxa renovable neerlandesa. Entre el 2019 i el 2024, descriu, els Països Baixos han escalat la seva cobertura de demanda renovable del 15% -als volts del nivell català actual- fins al 53%, tot plegat sobre l’evolució de l’eòlica terrestre i marina, així com de la fotovoltaica. Per assolir un ritme com aquest, però, les xifres són més que tenses. En el cas de les plaques, per exemple, després d’un curs de poc menys de 50 MW posats en marxa, en els pròxims cinc cursos “seria menester posar en servei almenys 680,2 MW de nova capacitat cada any perquè el 31 de desembre de 2030 Catalunya arribi als 4.458,8 MW fixats a l’Escenari Objectiu de la PROENCAT”, segons calcula el consultor en una recent publicació. La voluntat política és clau per a un ritme com aquest, apunten des del sector; una voluntat que detecten en la Generalitat actual. “Ara, clar, cal activar-ho”.
1 
