Corredor mediterrani són dues paraules que combinades generen malsons a més d’un. Des de fa anys la gran pregunta que es fan els habitants de la costa mediterrània és què està passant amb aquesta infraestructura faraònica que sembla que avanci, sent molt amables, a pas de formiga. Aquesta és la pregunta que intenta desxifrar Eduard Gracia al seu llibre Bastons a les rodes: el corredor mediterrani i la lògica del poder a Espanya. En aquest volum, l’autor intentar desgranar, i entendre, el perquè aquesta infraestructura clau per al desenvolupament econòmic de la costa mediterrània avança tan lentament.
La conclusió principal de Gracia després d’analitzar l’estat actual del corredor és que la lògica del poder espanyol és la que impedeix que l’obra avanci al ritme que hauria i sigui tan ambiciosa com hauria de ser. Per tant, es resumeix en el fet que l’estat busca mantenir l’statu quo espanyol i la lògica del poder, que implica que tot el poder econòmic de l’estat ha d’estar al centre de la península i no pas a la costa. Per validar aquesta hipòtesi, explica l’autor al TOT Economia, ja el 2003 l’estat, aleshores governat per José María Aznar, va idear una mena de protocorredor mediterrani, amb la lleugera diferència que no era mediterrani. La infraestructura començava a Algesires i acabava a Saragossa passant, com no podria ser d’una altra manera, per Madrid. Un cop allà la idea era passar a França a través de la construcció d’un gran túnel pel mig dels Pirineus que uniria les regions més despoblades dels dos estats.
Per sort aquest projecte va ser descartat finalment un cop es va veure que no era viable, ja que la seva demanda seria ínfima. Per contra, es va idear el projecte que coneixem avui del corredor mediterrani. Ara bé, aquesta voluntat que el centre de l’estat no perdés força econòmica va quedar palesa, amb la inclusió d’un ramal interior que passa per Madrid. És amb aquesta desviació on es veu la clara voluntat, defensa Gracia, de no afavorir en cap cas, la costa, que econòmicament és molt més dinàmica que no pas l’interior de l’estat.
La demanda no es correspondrà amb l’oferta
Aquesta voluntat de mantenir l’statu quo es veu ràpidament fent una ullada al mapa del corredor un cop s’acabi. En el ramal de la costa, mercaderies i passatgers hauran de compartir la mateixa via el que provocarà molta més congestió mentre que per l’interior sí que hi haurà dues vies diferenciades. A més, recorda Gracia, entre Barcelona i València no hi haurà mai alta velocitat, ja que no es podrà passar dels 200 km/h. Això implica que la via “serà limitada” i, amb tota probabilitat, “no s’acabarà mai de satisfer la demanda”. Aquest últim punt és, segons l’autor “el més greu” de la confecció del corredor, fins i tot per davant dels nombrosos endarreriments que s’acumulen en els últims anys.
Tot això fa pensar a l’autor que el disseny del corredor “no està pensat en la demanda” que tindrà la infraestructura, sinó en la voluntat de desplaçar el tràfic a l’interior i treure’l de la costa. Per tant, tot fa indicar que la voluntat del poder polític espanyol és tallar les ales a l’activitat de la regió amb més potencial -la costa mediterrània- perquè desequilibraria l’statu quo politicoeconòmic de l’estat. Perquè “la doble via de l’interior no tindria sentit si funcionés una doble via per la costa”, assegura Gracia.
A tot això cal recordar que el node logístic més important d’Espanya -i el tercer d’Europa- és Barcelona-Tarragona. Tot i aquesta condició, que s’hauria de potenciar, l’associació FERRMED ha trobat fins a 10 colls d’ampolla en aquesta regió dels 19 que ha identificat a tot l’estat. Això implica un conflicte pel trànsit de mercaderies, ja que no serà tan eficient. I, per tant, tornem al mateix punt, l’oferta que oferirà el corredor no es correspondrà amb la demanda. I tot per la voluntat de no resoldre aquests colls d’ampolla.
“Mantenir la dependència”
Al final tot s’acaba simplificant veient com la intenció del poder polític és “mantenir la dependència” econòmica de les províncies respecte a la capital, és per això que s’impulsa de manera tan descarada un model radial. “El 80% dels trams del corredor s’estan fent amb connexions radials -és a dir amb Madrid- amb la voluntat de crear dependència de l’estat amb la resta de territoris i no permetre a les regions amb més potencial prosperin en favor de la capitalitat”, assegura Eduard Gracia citant un informe de la Generalitat Valenciana.
En aquesta línia l’autor assegura que “el poder coercitiu no pot mantenir-se a llarg termini” de manera natural, és per això que “cal crear dependència”, d’aquí neix el sistema radial espanyol, que en molts punts ho és molt més que el sistema francès. Segons Gracia això es dona per una qüestió d’història. Ja al segle XII, París dominava econòmicament el que avui en dia coneixem com França, ara bé a l’estat espanyol aquesta tradició no ha estat pas aquesta, “per això Espanya ha de ser més centralista en les seves polítiques” i l’atractiu de Madrid s’ha d’imposar. Gracia també recorda que a Espanya aquesta dependència “s’està reduint en els últims anys” gràcies al negoci exterior “per això es fan esforços complementaris”.
Per què s’ha de mantenir la dependència?
Tota la qüestió del corredor, segons Gracia, acaba amb un fet molt senzill, la seva gestió política. En aquesta línia, argumenta que en un mercat integrat com la UE, en els últims anys, s’està tendint a concentrar l’activitat en certs punts del continent. Aquesta tendència fa que en aquests mateixos punts es creï encara més concentració, com passa també amb l’ecosistema start-up de Barcelona, per exemple.
A tota Europa, assegura Gracia, aquesta concentració ha reafirmat els centres polítics dels estats. Ara bé, no ha passat a tot arreu, a Espanya no, ja que la regió que s’ha vist més potenciada ha estat l’eix mediterrani. Això provoca que el poder econòmic s’allunyi del poder polític i que es buidi el centre de la península i es traslladi a la vall de l’Ebre i l’eix mediterrani.
Això porta a una alteració del poder econòmic i, com a resultat, la possibilitat d’un canvi del poder polític en la mateixa direcció, assegura Gracia. És precisament aquest axioma el que es vol evitar amb la construcció del corredor.
3 
