En un moment d’alta tensió política, les escasses competències fiscals de les comunitats autònomes poden guanyar un pes al fòrum públic de l’Estat substancialment més alt del que els correspondria pels seus efectes econòmics. L’anunci del president andalús, el conservador Juan Manuel Moreno Bonilla, de l’eliminació de l’impost de patrimoni va apropar Espanya a debats tributaris que pocs anys abans ja havien esclatat a França, i que veïns com Alemanya ja van tindre a finals del segle passat. Cal suprimir les taxes a la riquesa? Tal com apunten els detractors del tribut, la dirigida per la ministra Maria Jesús Montero és una de les només tres hisendes que el recapta a la UE –de fet, a l’OCDE–, juntament amb Noruega i Suïssa. Països on aquest conflicte es va resoldre fa dècades, però, l’estan tornant a veure florir, i el mateix canceller Olaf Scholz va presentar el 2019 una proposta per reinserir la contribució dels grans patrimonis a la República Federal.
La fórmula d’aquest impost a l’Estat espanyol és similar a la d’un dels veïns europeus que també l’apliquen, Suïssa. Al país centreeuropeu el control de la taxa el tenen els cantons –són les Comunitats les que el recapten a Espanya– amb tipus nominals baixos, que en general no arriben al 0,5%. Igual que a l’Estat, les fortunes suïsses gaudeixen de deduccions socials als seus pagaments, així com d’un topall que limita l’impost. La progressivitat és també una de les claus per entendre aquesta figura a ambdós països: el cantó de Zuric, per exemple, separa els patrimonis en fins a set escales diferents, amb tipus nominals ascendents. A Catalunya, un territori on els tipus reals se situen a la meitat de la taula de l’Estat, n’hi ha fins a vuit, dels 167.000 euros de base liquidable al primer tram fins als més de 10 milions en endavant que tanquen la taula.
A diferència dels altres dos països on la taxa està present, a Noruega no existeix aquesta progressivitat. Al país escandinau, al contrari, els municipis apliquen un tipus fix del 0,7% als patrimonis superiors als 1,7 milions de corones –180.000 euros– en cas que la persona estigui soltera, que escala fins als 3,4 milions –330.000 euros– si el contribuent està casat. Per sobre, l’Estat té dos tipus més: un del 0,25% amb la mateixa escala que els municipis; i un del 0,4% per a persones amb una riquesa superior als 20 milions de corones –prop de dos milions d’euros–. Així, el tipus límit que es paga és de l’1,1%, substancialment per sobre del suís i de la mitjana espanyola.
Catalunya, el principal tributant
A Catalunya, l’impost sobre la riquesa suposa una càrrega més elevada que als territoris del voltant. Si bé el tipus al país és elevat per les rendes més altes, aquelles que superen els 10 milions d’euros, la mitjana se situa lluny d’aquesta xifra. A diferència de Madrid, l’altre gran cau de rics de l’Estat, a Catalunya el terme mitjà dels pagadors se situa al voltant dels dos milions d’euros, el que suposa una quota íntegra que volta els 27.000 euros l’any. La taxa real a Catalunya –el que s’acaba pagant un cop aplicades les nombroses deduccions fiscals que preveu el tribut– es queda en el 0,63%.
Tot i això, el país és encara el contribuïdor net més gran de l’Estat. L’any 2021 el van pagar l’1,3% dels contribuents, unes 80.000 fortunes, amb una tributació total de 564 milions d’euros, el 45% del que es va recaptar a tota Espanya. Aquesta xifra es va assolir tot i que comunitats com les Balears tancaren l’exercici amb un tipus real superior al 0,7%, molt per sobre del català. El gap respon principalment a la concentració de rendes altes a Catalunya, molt superior al de totes les altres comunitats autònomes.
Només Madrid supera Catalunya en potencials contribuents a la taxa a la riquesa. Segons les dades de l’Agència Tributària, la bonificació del 100% que fa anys que la comunitat ofereix a les seves fortunes, i que la seva presidenta Isabel Díaz Ayuso reivindica amb vehemència, han impedit recaptar més de 990 milions d’euros. A més, Madrid flexibilitza la comunicació dels capitals: només les persones amb riqueses superiors als dos milions d’euros l’han de declarar –sense haver de pagar la taxa–. Així, entre els 19.000 contribuents que han de comunicar les seves fortunes a l’administració, la mitjana és de 10,3 milions d’euros, molt per sobre de la catalana.
Després de l’anunci de Moreno Bonilla i el debat que va suscitar, el fins ara conseller d’Economia de la Generalitat Jaume Giró va posar sobre la taula elevar el mínim imposable dels 500.000 euros actuals fins als 700.000 euros. Si bé hi ha veus que reclamen seguir el camí dels dos presidents populars, d’altres s’hi neguen, com el secretari general de Comissions Obreres Javier Pacheco, que argumenta en conversa amb el TOT Economia que “o fem pagar una mica més als rics, o acabarem amb una societat molt més desigual”. Per la seva banda, la presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona, Mònica Roca, si bé reconeix que la fórmula impositiva per redistribuir la riquesa és un debat obert, rebutja també aquestes rebaixes fiscals. “La supressió de l’impost patrimonial a Andalusia és una ofensiva directa contra la riquesa catalana”, expressava en aquest mateix mitjà.
Alemanya, cas d’estudi
L’impost de patrimoni va deixar d’existir a la principal economia europea l’any 1996, enmig d’un tens debat entre la conservadora CDU i els socialdemòcrates, ara en el poder. En els darrers 26 anys, han estat nombroses les iniciatives per reintroduir-lo –la darrera, de l’esquerra de Die Linke, que va posar sobre la taula un tribut del 5%–, però fins ara cap ha aconseguit tirar endavant. L’any 2019, però, l’ara canceller Scholz ja va reintroduir-lo al debat, i durant la campanya per la successió d’Angela Merkel, el va incloure al seu discurs fiscal. La proposta de l’SPD es concretava en una taxa de solidaritat dirigida a l’1% més ric de la societat, amb una base de contribuents de poc més d’un milió de patrimonis –aquells amb fortunes superiors als 2 milions d’euros–. Segons els càlculs del partit del canceller, la recaptació escalaria fins als 11.000 milions d’euros.
1 
1 