El 2 d’abril del 2025 es va aixecar el teló del nou món comercial de Donald Trump. El president dels Estats Units celebrava el seu primer trimestre de tornada al Despatx Oval, i començava a demostrar que l’abast de la tragèdia en aquest segon mandat podria ser molt més ample que el que va seguir a la victòria electoral del novembre del 2016. Fins llavors, Trump havia entomat la política comercial com si fos la de defensa, disparant primer i preguntant després; amb mesures cridaneres, però contingudes, com ara els aranzels del 15% a l’acer i l’alumini. Ara fa exactament un any, però, el mandatari va celebrar el que llavors va baptisar com el Dia de l’Alliberament: el trencament total del sistema-món, amb aranzels universals a tots els països que emulaven el dèficit comercial dels EUA amb cadascun. Des d’un faristol a l’avinguda Pensilvània, darrere el bescantat cartell de catró-pedra amb el llarg llistat de tarifes, Trump va declarar el 2 d’abril com “el dia en qual els Estats Units comencen a ser rics de nou” –the day we begin to make Ameica wealthy again-. Vist des de l’abril del 2026, però, el pla no ha sortit com la direcció trumpista preveia: la immensa majoria dels costos de les fronteres comercials els han assumit els consumidors i les empreses nord-americanes, el creixement econòmic del país s’ha alentit substancialment i la inversió estrangera als EUA ha retrocedit a mínims de 10 anys. A més, a finals de febrer, l’estratègia de la Casa Blanca va rebre un revés difícil de capgirar: el Tribunal Suprem va declarar il·legal l’ordre executiva que havia fet servir per instaurar els aranzels generals, i va obligar el govern federal a retornar el gruix de la recaptació. Segons han detallat l’autoritat duanera de Washington, el forat econòmic que demanen les companyies afectades s’eleva per sobre dels 166.000 milions de dòlars.
Segons van detallar la passada setmana els oficials comercials del govern federal, el sistema per reemborsar la recaptació il·lícita estarà preparat a mitjan abril. D’acord amb els primers càlculs, entre els beneficiaris constaran unes 330.000 empreses importadores. Moltes d’aquestes empreses, segons ha avançat l’agència Reuters, han arribat a denunciar l’administració pel greuge causat en els seus comptes de resultats. De fet, algunes importadores que haurien continuat amb el seu negoci sense problemes en un entorn comercial obert veuen com les despeses addicionals vinculades a les tarifes posen en perill la seva continuïtat. En aquest sentit, diverses entitats financeres han ensumat sang, i estan oferint als afectats crèdits amb interessos elevats fent servir el repagament dels aranzels com a aval.
El sistema que està posant en marxa l’administració Trump per retornar aquests 166.000 milions de dòlars ingressats de forma il·legal té, però, un punt cec important: els consumidors. D’acord amb un estudi publicat el passat mes de febrer per la Reserva Federal de Nova York, el 90% del cost addicional generat per la guerra comercial l’han assumit les empreses importadores del país, però també els compradors finals, que han vist com els impostos al negoci a l’estranger s’han traslladat a preus a una munió de productes i serveis. De fet, d’acord amb l’estudi, el cost fiscal de cara als consumidors es va disparar de mitjana un 10% per als productes importats, des del 3% l’any 2024 fins al 13% l’any 2025. Aquesta és una mitjana, val a dir; però les empreses afectades no han pogut planificar el seu negoci exterior a mitjà termini en cap moment del darrer curs, per culpa de les decisions més que erràtiques del mandatari, que han mogut la línia fiscal desenes de vegades en els darrers 12 mesos. En declaracions a la cadena pública dels EUA, la NPR, la vicepresidenta de política federal de la liberal The Tax Foundation, Erica York, lamentava aquestes batzegades: “hem comptabilitzat fins a 50 canvis aranzelaris entre el Dia de l’Alliberament i el 2026. Així no hi ha manera de complir un pla de negoci”.
Sense premi
L’argument de la Casa Blanca a favor de les tarifes comercials era clar: el cost es podia disparar immediatament, però el greuge econòmic quedaria compensat per l’augment en la producció industrial local de totes aquelles companyies que s’afanyarien a traslladar les fàbriques als EUA. El boom manufacturer promès pel president, però, no s’ha acabat de concretar; i un any després de la mesura, amb el programa aranzelari ja tombat, la base de treballadors industrial del país s’ha reduït en més de 90.000 persones, d’acord amb les dades amb l’agència pública d’estadístiques laborals del govern federal.
A més, el tancament comercial accelerat pel president ha provocat una clara retirada del capital dels principals actius nord-americans. El 2025, amb el retorn de Trump al Despatx Oval, la majoria de grans cases d’anàlisi financera van recomanar als seus clients apostar pels valors nord-americans, davant la perspectiva d’un govern petit, rebaixes en el deute i desregulació per a les noves tecnologies, la defensa i la indústria dels combustibles fòssils. Un any després, les mateixes oficines aconsellen mirar cap a sectors infravalorats de la indústria europea, com ara l’agroalimentari, i dubten de la supervivència de l’excepcionalisme estatunidenc al mercat de renda variable. El rendiment dels principals selectius borsaris del país ha estat, si més no, mediocre: l’S&P 500 ha guanyat poc més d’un 16% respecte del Dia de l’Alliberament, segons càlculs dels experts de la borsa de Londres recollits per la cadena NBC; mentre que el Dow Jones ha crescut un modest 11%. Només el Nasdaq tecnològic manté el ritme, amb un 20% de creixement impulsat per la bombolla de la IA. Per comparar, en el mateix període, l’Ibex-35 s’ha disparat més d’un 33%, mentre l’FTSE 100 britànic ha millorat per sobre dels tres selectius, amb un 20,3%. L’Stoxx 600 europeu ha crescut en línia amb els dos llistats generalistes nord-americans, un 14%, llastat per les pobres actuacions del Cac francès i el Dax alemany (+4,5% i +6,7%, respectivament, des del Dia de l’Alliberament), reflex de la mala situació política a tots dos països.
Sortides d’última hora
La sentència del Suprem, val a dir, va ser inesperada per al gabinet trumpista. Els conservadors tenen majoria en l’alt tribunal, i les principals decisions judicials havien afavorit, fins ara, l’agenda del president. La resposta del Despatx Oval, en conseqüència, va ser immediata: Trump va aprofitar una escletxa en la sentència, a través d’una llei dels anys 70, per implementar un aranzel universal del 10%. Només unes hores després, el va disparar al 15%, i va acusar els seus socis comercials d’haver “estafat Amèrica durant dècades sense cap represàlia”. La guerra a l’Orient Mitjà ha forçat el silenci en el front comercial en les darreres setmanes, però el president ha tornat a atacar els fluxos exportadors aquesta mateixa setmana, amb un nou aranzel de fins al 100% per als productes farmacèutics amb marca registrada.
En una nova ordre executiva, Trump obligarà els fabricants a rebaixar el preu dels seus productes als EUA. Busca també compromisos explícits de traslladar part de la producció a territori nord-americà. Les companyies que s’avinguin a complir només una de les dues condicions hauran d’abonar un impost del 20%; mentre que les que rebutgin totes dues, enfrontarn aquest 100%. I, segons l’entorn del Despatx Oval, encara queden moviments sota la màniga. “El millor encara ha d’arribar: el programa del president Trump incentiva la producció domèstica, ajuda a millorar els sous i reforça les cadenes de proveïment estratègiques”, declarava, contra totes les dades disponibles, el representant comercial dels Estats units, Jamieson Greer.
