El màxim històric dels tipus d’interès del Banc Central Europeu va arribar, de fet, abans de l’adopció de l’euro per part dels ciutadans comunitaris. L’octubre del 2000, pocs mesos després de l’entrada als mercats financers de la moneda única però més d’un any abans de la circulació de monedes i bitllets pels primers 12 països de l’Eurozona, el crèdit s’encaria un 4,75%, un cim que no s’ha tornat a assolir en les més de dues dècades posteriors. El pròxim dijous, l’organisme dirigit per Christine Lagarde prepara la novena pujada de tipus del present cicle alcista amb l’objectiu de controlar l’encara disparada inflació subjacent a la Unió. Si les expectatives del mercat són correctes -segons la majoria d’analistes continentals, els diners tornaran a encarir-se un 0,25% en la reunió corresponent al juliol- el tipus de referència per a préstecs s’elevarà fins al 4,25%, a escàs mig punt d’assolir el llindar del canvi de segle.
La inflació subjacent -la que no té en compte ni els preus energètics ni els dels aliments no processats, les variables més volàtils de la cistella- se situava a tancament de juny al 5,5% a l’Eurozona, amb dues baixades consecutives per primer cop des del tercer trimestre del 2021. En una recent compareixença, vicepresident del BCE i exministre espanyol d’Economia Luís de Guindos va reconfortar els mercats, pocs dies abans de la reunió que marcarà el ritme monetari europeu durant el segon semestre, assegurant que els preus subjacents “començaven a reduir-se”, i la situació comunitària és menys tensa que en els darrers mesos. De fet, segons algunes veus del sector de la gran distribució venen apuntant, els aliments acumulen ja algunes setmanes deflacionistes -seguint, com passa sovint, el ritme dels Estats Units, on el mateix fenomen es va detectar també durant el juny-. La Reserva federal, però, s’ha permès una aturada en l’encariment del crèdit que allargarien aquest mateix dimecres per la seva bona dada d’inflació core: un 3,85%, menys del doble del 2% que es marquen com a objectiu. Per la seva banda, tant la subjacent com la general conserven a Europa els cinc punts, i l’enduriment monetari tindrà, segons els representats del BCE, una vida molt més llarga que al mercat dels socis atlàntics. De fet, els mateixos membres del consell de govern del BCE reconeixen que hi ha “molt poques opcions, per no dir cap” d’una pausa en la pujada de tipus d’interès aquest mes de juliol.
Per primer cop, però, membres del màxim òrgan de govern de l’entitat monetària de l’Euro obren la porta a una aturada de les pujades de tipus a curt termini. Klaas Knot, president del banc central dels Països Baixos, ha reconegut en una intervenció a Bloomberg TV que podrien donar-se les condicions per no continuar encarint el crèdit a partir del setembre. “Per al juliol és una necessitat, però qualsevol cosa més enllà no és de cap manera una certesa”, declarava un tebi Knot, un dels grans falcons del consell de govern i representat de les posicions més obtuses dels països frugals. En un sentit similar a la posició que fa mesos que defensa la mateixa Lagarde, el banquer central ha assegurat que el consell de govern “observarà curosament les dades” abans de prendre qualsevol decisió monetària.
La contrapart de la posició que representa Knot, però, és molt més sòlida en la seva reclamació d’aturar les pujades. El governador del banc central italià, Inazio Visco, ha alertat en una recent entrevista contra un possible overshooting -una pujada de tipus massa elevada que acabi causant un decreixement pronunciat a les economies de la zona-. Segons Visco, “hi ha el risc de fer massa, i crec que hauríem d’anar amb cura” per evitar endurir excessivament la política monetària. Visco, representant del que es coneix com a coloms, els partidaris d’una posició monetària més laxa, coincideix amb les crides que va fer el seu homòleg portuguès Mario Centeno a Barcelona durant la seva intervenció a la Reunió del Cercle d’Economia. Centeno ha reiterat sovint que les pujades de tipus del BCE han pogut ser “massa ràpides”, i els seus efectes sobre l’economia ja es fan notar. Segons el mateix banc central, de fet, tant els préstecs hipotecaris com el crèdit a empreses s’han alentit substancialment al primer semestre del 2023; i un informe d’aquest dimecres de la Cambra de Comerç de Barcelona confirma que els efectes sobre el consum privat són similars.
Trinxeres a les veus exteriors
La decisió del Banc Central Europeu corresponent a la reunió del juliol atreu, a més, les mirades dels organismes i mercats internacionals. Per una banda, el sector privat, especialment el financer, fa mesos que reclama que la política monetària de l’eurozona comenci a afluixar el ritme. De fet, els mercats han entrat en conflicte amb el legislador amb demandes de baixades immediates un cop s’arribi al punt d’equilibri -unes demandes que des dels bancs centrals del continent s’han rebutjat, en tant que aposten per mantenir els tipus alts tot el temps que sigui necessari-. En aquest sentit, l’economista en cap de Bank of America a la UE Rubén Segura-Cayuela ha apostat perquè al setembre “no hi hagi pujada” de tipus d’interès, i que per tant Frankfurt prengui la mateixa posició que Washington davant la contracció dels preus. Tant l’economista com l’entitat que representa, però, no poden assegurar que aquesta sigui la posició del BCE, d’acord amb la seva ímproba fixació en el control de preus com a mandat únic. “Amb un banc central que atribueix un pes desproporcionat a la inflació subjacent en les seves decisions, és poc probable que l’evolució de les dades proporcioni un desencadenant clar que superi el desacord intern”, asseguren des de Bank of America, tot assegurant que la decisió d’aturar l’encariment del crèdit està encara “oberta”.
Per la seva banda, el Fons Monetari Internacional reclama més duresa a les institucions comunitàries. Segons l’organisme presidit per la búlgara Kristalina Georgieva, Europa necessita “més enduriment de les condicions del crèdit” per arribar a l’objectiu inflacionista del 2%. Segons les previsions de l’entitat, al ritme actual no s’arribaria a fregar el llindar dels dos punts fins al 2025. Com a “única prioritat a curt termini”, el Fons insisteix a la necessitat de noves pujades del preu dels diners per aconseguir controlar l’espiral inflacionista. També exigeixen una “política fiscal més estricta” -un pas que ja ha donat Lagarde amb la retirada dels programes d’adquisició d’actius, però que, segons Washingtong, s’hauria de portar més endavant-.
La Fed podria recuperar el ritme
Més enllà de les fronteres europees, la Reserva Federal, que va optar per una aturada de les pujades de tipus durant el passat mes de juny, podria donar la volta a la seva estratègia. Les expectatives dels mercats estatunidencs, segons diversos mitjans especialitzats del país, contemplen un nou enduriment monetari per part de l’organisme que dirigeix Jerome Powell. L’acceleració de tipus, l’onzena consecutiva d’ençà de l’inici de la crisi inflacionista, seria del 0,25%, i col·locaria les ràtios monetàries a la federació entr el 5,25 i el 5,5%, el que suposaria un sostre de més de 22 anys. Com en el cas europeu, el sector financer estatunidenc té prou clara aquesta decisió, i es manté a l’espera de la compareixença de Powell per obtenir “pistes” sobre el que la Fed preveu de cara a la tardor.
