L’aturada de les pujades dels tipus d’interès que es va confirmar al setembre apuntava a la fi d’una llarga caminada pel desert per a la política monetària a Occident. La Reserva Federal va decidir durant l’estiu seguir el camí marcat pel Banc del Canadà i fer una primera “pausa” en l’enduriment de les condicions de crèdit del dòlar, mentre que el BCE, després de constatar importants tendències recessionistes als seus mercats, donava pistes per anunciar una aturada dels tipus a l’octubre. Una inflació en caiguda lliure justificava un cert optimisme per part dels partidaris de la relaxació del preu dels diners; així com d’uns mercats financers que ja es fregaven les mans a l’espera del retorn d’unes ràtios més accessibles per als préstecs i el moviment de capitals. L’IPC, però, suggereix als entorns capdavanters un cert efecte rebot. Si bé és cert que la mitjana dels països de la moneda única va en clara tendència descendent, les regions que venen marcant el ritme dels preus de consum tornen a rebre notícies d’ascensos: mentre que els Estats Units van tornar al juliol a una tendència ascendent que no marcaven d’ençà de la primavera del 2022, l’Estat espanyol ha recuperat, segons les dades avançades de l’INE, nou dècimes en la seva inflació durant els darrers trenta dies.
El president de la Fed, Jerome Powell, que havia estat la punta de llança tant de l’enduriment de la política monetària com de la seva frenada, va llançar un gerro d’aigua freda el passat dijous a una conferència a Nova York: l’optimisme que marcava les grans places financeres d’ençà de l’aturada dels tipus d’interès va topar amb un moderat Powell, que va alertar els inversors que “controlar la inflació portarà molt de temps; hi haurà sotracs”. De fet, el mandatari va arribar a apuntar que és possible que el preu del crèdit no hagi encara tocat sostre. “Crec que les dades apunten que la política no és massa restrictiva en aquests moments”, va argumentar el banquer. Cal recordar, a més, que la Reserva té un mandat afegit al del control de la inflació, com és el sosteniment del mercat laboral. La limitació que els llocs de treball imposen sobre la política de Washington fa que hagi de ser, sovint, més moderat que altres bancs centrals -aquells que, com és el cas del BCE, existeixen amb el propòsit principal de mantenir la inflació entre el -2% i el 2%-. “Continuarem atents a l’evolució, perquè els canvis persistents en les condicions financeres poden tenir implicacions per al camí de la política monetària”, assegurava un Powell que sosté que la inflació als EUA és encara massa “volàtil”.
A Europa, els optimistes mercats financers semble assumir que els tipus d’interès han tocat sostre. Segons una enquesta de l’agència Reuters amb la participació d’algunes de les principals firmes financeres del continent, els inversors entenen que les pujades del preu dels diners han arribat a la seva fi. Tot i això, fins i tot la banca i les empreses del sector han rebaixat les seves expectatives pel que fa a la tornada dels tipus a la tendència descendent: segons el qüestionari de l’agència londinenca, la immensa majoria dels inversors europeus assumeixen que els tipus d’interès no baixaran fins al juliol del 2024, sostenint un elevat cost per al deute comunitari durant, com a mínim, 10 mesos més. La presidenta del BCE, la francesa Christine Lagarde, es nega a afegir-se a les estimacions dels financers del continent. Mentre els mercats esperen una flexibilització, la banquera, que ha destacat durant els darrers mesos per un posicionament proper al dels falcons del consell de govern de Frankfurt -els partidaris d’una regulació estricta de la política monetària- alerta que “els tipus d’interès pujaran encara més si és necessari”. De fet, tot i el control de preus que començava a assolir-se a principis del 2023, l’economista assegura que “la transmissió de la política monetària encara no és completa” -és a dir, que Europa encara no ha patit tots els efectes de les pujades de tipus d’interès-. Les estimacions dels mercats, doncs, poden no ser realistes; i la reunió de política monetària del BCE que se celebrarà el pròxim dijous a Atenes deixa oberta la porta a dificultar encara més les finances al continent.
Cops financers
Lagarde, en aquest sentit, reitera que “el mandat del BCE és el que sempre ha estat: retornar la inflació al 2%”. A diferència de la Fed, Frankfurt té una raó de ser de nínxol, i només un indicador ha de guiar la seva acció: l’IPC. Tot i això, autoritats del mateix banc central reconeixen que les decisions de política monetària ja mostren intensos efectes sobre altres branques de l’economia de la Unió. El vicepresident de l’organisme regulador, el que fora ministre d’Economia al govern espanyol Luís de Guindos, ha alertat que “les perspectives d’estabilitat financera a la zona euro són fràgils, a mesura que aquest s’adapta a un entorn de tipus d’interès més elevats”. És a dir, aquesta transmissió plena de la política monetària a la qual Lagarde aspira limitarà els preus, però també colpejarà, quan arribi, l’estructura del sector financer del continent. Tot i les males perspectives, De Guindos intenta calmar els inversors preocupats per la salut de la banca: a diferència del 2008, les empreses financeres europees arriben a aquest “enduriment monetari sense precedents” en una bona posició de capitalització, el que les permetrà sobreviure a un ecosistema incòmode com és el d’un crèdit escàs i a preus disparats.
L’habitatge, primera víctima
Un indicador que sí que està patint una enorme sotragada a causa de les pujades de tipus d’interès és l’Euríbor, l’índex de referència d’operacions hipotecàries al continent. De fet, el setembre va ser el pitjor mes per al preu dels préstecs hipotecaris d’ençà de l’inici de la crisi financera del 2008, amb l’esclat de la bombolla immobiliària: la taxa va saltar fins al 4,15%, i no ofereix signes d’alentiment. A Catalunya, això ha suposat una davallada històrica de la compra d’habitatges amb préstecs bancaris: durant el mateix mes de setembre, la firma d’hipoteques al país es va desplomar prop d’un 26% en termes interanuals; amb un retrocés continu mes a mes que indica que la tendència és encara baixista. Tant és així que els compradors han decidit, per primer cop en anys, tirar d’estalvi: les darreres dades de compravenda d’immobles apunten que prop d’un terç del total s’han tancat sense hipoteques. De fet, prop d’un 10% del total dels habitatges adquirits durant el 2023 al país s’han abonat amb diners demanats a coneguts i familiars, mentre que un 18% s’han pagat amb estalvis propis. La transmissió de política monetària, doncs, es concreta a Catalunya i al seu entorn. Segons Lagarde, però, encara queda camí per recórrer.
