El discurs públic sobre les tecnologies d’avantguarda, especialment aquelles que funden categories que desordenen tot allò que hi havia al cap de la població, no podria tenir menys a veure amb la ciència que hi ha al darrere. La intel·ligència artificial ara, com el metavers després de la pandèmia o la blockchain a finals de la dècada passada, oscil·len amb violència entre el fanatisme i el rebuig. Les seves solucions reals, sovint múltiples, però limitades; i molt útils per a aquells usuaris i negocis que en puguin treure partit, queden ensordides en els trets de les proverbials trinxeres que es formen al voltant de qualsevol pic de hype. Pablo Jarillo-Herrero, físic format a la Universitat de València, és una veu prominent en un d’aquests elements del món tecnològic que està cridat a canviar-ho tot, però que encara està per veure com ho farà: el grafè. L’únic material bidimensional del món, de només un àtom de gruix, que es podria aplicar a una munió de desenvolupaments tècnics en el futur immediat. Entre altres propietats, i gràcies a la recerca del valencià, pot funcionar com a material superconductor, sempre que se situï en el ja conegut com a “angle màgic“: superposant dues làmines d’aquest material imperceptible amb una rotació en un angle d,1,1 graus. Aquesta fita, realitzada el 2018, li va valdre ser inclòs, l’any 2024 -amb només 48 anys- a les travesses de candidats per guanyar el Premi Nobel de Física.
Descobriments com aquest, i especialment l’eufòria que es va generar al seu voltant, feien pensar que el grafè podia canviar el món a mesos vista. I encara podria fer-ho, però al seu propi ritme: “el grafè és un material amb propietats extraordinàries, però molt diferent de qualsevol altre que hagi fet servir la indústria. És clar que no es podria utilitzar immediatament quan es va descobrir!”, etziba, en conversa amb Món Economia arran de la seva participació al segment Talent Arena de l’MWC. Jarillo-Herrero, cal recordar, va ser un entusiasta del grafè des dels seus inicis. El material va ser aïllat per primer cop pels científics britànics -nats a Rússia- Andre Geim i Konstantin Novoselov, un descobriment que sí que els valdria guanyar el Nobel. Des de l’any 2008, el valencià és una de les cares conegudes de la recerca en aquest material a l’MIT de Massachussets; a on es va guanyar la càtedra l’any 2018.
Des de llavors, quan va arribar al grafè d’angle màgic, ha vist tota mena de reaccions als avenços que pot portar; des de conduir energia fins a aïllar materials, o fins i tot fabricar imans. “Totes les propietats de la matèria es poden emular amb el grafè d’angle màgic”, explica el científic. Això, reconeix, ha generat efervescència en la comunitat científica; i també en el món industrial, que hi veu una sort de pedra filosofal -s’hi ha referit ell mateix en aquests termes en diverses ocasions- que tot ho pot. “Fer-ho tot amb el mateix material seria molt atractiu des del punt de vista econòmic”, apunta Jarillo. “Però això és molt difícil”. De fet, prop d’una dècada després del seu descobriment, tant els experts com els potencials usuaris “estan encara investigant per entendre exactament què poden fer amb ell”.
Portar-lo a la fàbrica
Per al científic, el potencial és gegantí, però també els costos d’assolir-lo, per les inversions industrials que s’haurien d’entomar si es vol tractar un material d’aquestes característiques. “Des de nous sensors quàntics, càmeres de detecció de fotons, satèl·lits, telescopis, per a supercomputació. Podria servir per a un munt de coses”, declara, si s’aconsegueix extraure del laboratori i inserir-lo en la continuïtat d’una fàbrica. En primer lloc, la naturalesa del material el fa molt llunyà a la realitat dels sectors productius: el grafè, en si mateix, és una làmina pràcticament transparent, planteja un repte majúscul només per a transportar-lo; i encara més per a tractar-lo, moldejar-lo i aplicar-lo als processos productius que se’n podrien beneficiar. Per aterrar aquestes dificultats, ho compara amb el paper film de la cuina: “imagina’t haver de moure i manipular un tros d’aquest paper sense que es faci malbé, sense que s’hi faci ni un foradet, ni tan sols una arruga. Doncs amb el grafè és igual, però 1.000 cops més fi”.
Per tant, optar-hi suposaria un canvi des de l’arrel per al funcionament de les empreses que fabriquen tecnologia. “Perquè surti una cosa nova, un empresari no s’ho carregarà tot i començarà de zero, tornant a fer inversions enormes. Per molts motius, és normal que el grafè encara no estigui a tot arreu”, adverteix l’expert. A més, puntualitza, les capacitats del grafè, i encara més les del grafè d’angle màgic, no són un equivalent immediat a les d’altres materials. “Millora la resta, però no en un sentit quantitatiu”, reflexiona l’expert. En aquest sentit, no només s’han d’aplicar canvis al procés industrial, sinó també al producte final. “No és només aplicar-lo a les solucions que tens, és pensar-ne de noves, repensar les que tens. És un procés industrial molt complex” que encara s’ha de delinear. Un cop el camí estigui clar i obert, el sector privat “invertirà i en traurà rèdits”; però, fins llavors, encara hi ha molts quilòmetres per fer. “Les empreses volen materials bons, bonics i barats. Ara per ara, el grafè és bo i bonic, però barat; no tant”, ironitza Jarillo-Herrero.
Batzegades al món científic
La del grafè, com moltes altres passes endavant en la ciència i la tecnologia contemporània, s’ha trobat amb un obstacle al camí, en forma d’una realitat política i geopolítica en què la ciència ha sortit del focus de prioritats. Com declarava a Món Economia l’executiu de Google Preston McAfee, “Europa té una oportunitat des que Trump ha decidit que no li agraden els acadèmics”. En aquest sentit, Jarillo-Herrero reconeix que “sempre hi ha hagut anades i vingudes en els cicles polítics pel que fa a la ciència”. Malgrat el forat que podria deixar l’administració nord-americana, Europa es manté en el seu marc mental, d’ajuda a la investigació “més estable, però sense tendir cap als projectes més arriscats”. Les institucions nord-americanes, en les darreres dècades, havien “entès que la ciència és el pas fonamental per crear tecnologia, que és essencial per fer avançar la tecnologia”. La nova governança a Washington, descriu el físic, “s’està intentant saltar el pas de la ciència, i vol directament la tecnologia”. En el seu camp de recerca, matissa -el dels materials avançats, considerat estratègic pel govern federal estatunidenc- “sí que s’està donant suport a qui fa recerca”. “Però en molts altres camps, no està passant”, lamenta.
Tot i això, albira que el cicle polític tornarà a girar a favor de la recerca bàsica. “Vindran unes altres administracions que hi donaran més suport. A més, el Congrés, que és qui decideix el pressupost, ha mantingut les línies dedicades a la ciència”, assegura. En el darrer any i escaig veu mala maror en àmbits com les ciències biomèdiques o la investigació relacionada amb el canvi climàtic, però considera que “quan canviï l’administració, l’ajuda tornarà”. “Sempre hi haurà gent amb curiositat intel·lectual, amb ganes d’aprendre. I, quan tenen recolzament públic, sempre han generat un enorme desenvolupament econòmic, i han creat indústries crucials”, conclou Jarillo-Herrero.
