Catalunya compta amb un dels millors sistemes de coneixement del seu entorn, és innegable. Estructures especialitzades com el Barcelona Supercomputing Center o l’ICFO fan aportacions difícilment commensurables a àmbits de ciència de frontera i tecnologia profunda, com son la computació quàntica, els semiconductors i la fotònica; mentre universitats com la Politècnica o la Universitat Pompeu Fabra consoliden espais de recerca tecnològica competitius amb les grans regions del planeta. Per altra banda, Barcelona roman la millor ciutat de l’Estat i de tot el sud d’Europa per a l’emprenedoria i la innovació, com reconeixen rànquing rere rànquing i estudi rere estudi. Tot i això, la connexió entre ambdues realitats és encara dèbil. En una recent entrevista amb Món Economia, el conseller d’Empresa i Treball Roger Torrent admetia que “s’ha de fer més, és un moment perquè l’empresa miri cap a la universitat i viceversa”. La competència per solucions cada cop més innovadores, la cerca constant de solucions tecnològiques a problemes diaris d’empreses i consumidors exigeix que la potent recerca de la ciutat s’apliqui al mercat; i que el mercat, al seu torn, sigui capaç d’atreure i donar forma als resultats científics i tècnics. La transferència tecnològica, declaren les fonts sectorials, és la palanca de futur de l’ecosistema innovador barceloní. I, segons el CEO de Tech Barcelona Miquel Martí, “s’estan fent passes per millorar molt”.
La transferència tecnològica, com constaten els centres de recerca i universitats del país, té moltes cares, i una munió de processos i aplicacions diferents que es poden adaptar a les necessitats de solucions, empreses i projectes de recerca diversos. Com explica la cap d’innovació i desenvolupament de negoci del Barcelona Supercomputing Center Mariona Sanz, de les seves instal·lacions emergeixen tant projectes sortits de la recerca –spin-offs, o empreses derivades- com solucions pensades per empreses concretes amb què s’estableixen col·laboracions dirigides a cobrir una necessitat o una demanda específica. El centre de supercomputació té un track record a destacar, amb acords amb firmes del nivell de Naturgy, Aigües de Barcelona i Fujitsu. “Això fa que els investigadors vegin que gràcies a la tecnologia es resolen problemes, que el mercat els accepta”, raona Sanz. Com en altres casos de transformacions al sector tecnològic, un bon projecte amb una empresa incumbent pot establir-se com un dels actius més valuosos per a l’investigador: un cas d’èxit.
La conversa entre el món de l’empresa i l’acadèmia és, tot i aquesta diversitat de camins, “difícil”. I no només amb el sector privat, apunta Martí. “Hi ha necessitats no cobertes que són socials; la lluita contra el canvi climàtic no la defineix una empresa”; i tot i que hi ha solucions científiques imprescindibles per combatre l’emergència ecològica, curar una malaltia o completar un model de negoci tecnològic, la tasca del científic no és així de finalista. “Per la naturalesa de la seva activitat de recerca, els investigadors fan el que volen fer, a priori no responen a cap necessitat externa”, exposa a aquest diari la cap de la unitat d’innovació de la Universitat Pompeu Fabra-UPF Business Shuttle Ana Sagardoy. Ambdós espais de transferència comparteixen que l’apropament al mercat és una qüestió depenent de cada investigador, no hi ha un posicionament estructural respecte d’aquesta relació. “Fer el salt és un tema molt personal, molt en la línia de la inquietud personal de l’emprenedor”, reitera Sanz.
Tot i que els centres de recerca i universitats insisteixen que “és el mateix científic” qui detecta i decideix mobilitzar el valor dels seus descobriments per fer el salt al mercat, el sector agrairia una major estabilitat. “Cal que es faci que el científic vulgui ser emprenedor; qui emprèn ara és qui ho porta de fàbrica, però molts d’ells no ho tenen”, lamenta Martí. En aquest sentit, el CEO del Tech reclama una estructura d’incentius i facilitats administratives que animin els investigadors a apuntar cap al sector privat; i que hi retirin els possibles obstacles perquè les solucions puguin esdevenir productes o serveis. En aquest sentit, destaca la vital importància de les oficines de transferència de les institucions acadèmiques -uns òrgans que, declara, “depenen molt de les persones que els lideren”. Els grups que busquen aixecar ponts entre laboratoris i teixit empresarial, al·lega Martí, “necessiten algú que conegui molt bé el món de la ciència, que pugui parlar amb autoritas; però també que estigui versat en la part empresarial”. El directiu lloa, de fet, iniciatives com les de la Pompeu Fabra o les de la UPC, de la que forma part el BSC, per la seva proactiva cerca de connexions entre ambdós mons.
Estructures imaginatives
La manca de formació -i sovint de motivació- dels investigadors respecte del món de l’empresa obliga a que es reformulin consideracions prèvies sobre com ha de funcionar, fins i tot com s’ha de constituir, una start-up derivada de base tecnològica. De nou, cada cas concret requereix un tractament diferenciat. “Hi ha empreses en què l’investigador només assessora l’empresa, altres són CTOs; fins i tot alguns s’atreveixen a ser CEOs”, comenta Sanz, que constata que el procés per aclimatar-se a un canvi de temps com el que hi ha quan es creua la frontera entre recerca i venda. “Ningú neix ensenyat”, etziba la directora. En un sentit similar s’expressa Sagardoy, que contempla possibilitats diferents també en el repartiment del rèdit econòmic de les solucions -des de la divisió dels beneficis a la participació directa de l’investigador en el capital de la nova empresa-.
Aquesta adaptació a les demandes i necessitats tant del científic com del mercat en general esdevenen imprescindibles, en opinió de Martí, perquè la transferència tecnològica assoleixi els nivells òptims que fa anys que gaudeixen mercats com l’israelià o el nord de Califòrnia. “Un cop es constitueix l’empresa, la universitat hauria de posar-lo fàcil perquè la innovació succeeixi: repartiment de cadires en el consell d’administració, no ser molt durs amb el capital que es queda la universitat, beneficis per royalties… cal ser més flexible”, argumenta el CEO de Tech Barcelona. Més enllà de la definició de l’empresa, el directiu troba un forat encara important en el feixuc procés administratiu que suposa fer el viatge de la universitat a l’empresa. “L’edifici del coneixement ha de tenir les finestres obertes”, teoritza. Sagardoy, però, assegura que, des de l’experiència de la UPF Business Shuttle, si bé els tràmits són llargs, l’assistència de la universitat facilita molt la vida a l’emprenedor. “Ho tenim controlat i no és un problema efectiu, atès que el propi procés és llarg de seu; de vegades el que més obstaculitza és el desconeixement”, conclou la directora d’innovació.
Variacions sobre el finançament
Més enllà de la motivació o la paperassa, una empresa derivada necessita el que necessiten totes les empreses per encetar el seu camí: finançament. El problema d’una solució nascuda de la recerca, però, és que quan es busca sortir al mercat se sol estar en una fase molt primerenca del desenvolupament del producte que s’ha de comercialitzar. El capital privat, concedeix Sanz, “no ve habitualment cap a aquestes plataformes”. El risc, coincideixen les fonts consultades, és substancialment més gran quan s’explora una tecnologia derivada en un estadi inicial que no pas si es parla d’una start-up amb un producte i un model de negoci tancats. “El finançament de les primeres fases és públic gairebé sempre”, comparteix Sagardoy; els programes competitius de la Unió Europea, per exemple, pateixen menys per arriscar en empreses tecnològiques d’alt valor afegit que un vehicle inversionista privat.
De nou, la solució més clara és que encara més empreses exitoses sorgeixin de les universitats del país. “Estem a les beceroles, no tenim suficients casos d’èxit perquè els fons privats entrin ràpidament en aquests projectes”, lamenta Martí, tot i que visualitza formats en què es poden minimitzar les pèrdues. “Per exemple, que un fons entri amb una part del capital en fase seed i amb una segona part quan l’empresa arribi a la fase de creixement”. Com en el cas de l’arquitectura empresarial, el CEO de Tech Barcelona considera imprescindible “canviar els esquemes”; dibuixar nous marcs d’actuació que no només s’adaptin sinó que impulsin la nova realitat de la innovació tecnològica des de la universitat. Més enllà del finançament privat, Martí fa una crida a les administracions perquè valorin amb recursos aquesta recerca aplicada. “No ha anar en detriment de la recerca bàsica, però l’hauria d’igualar” pel que fa a dedicació pressupostària.
Futur prometedor
Tot i els obstacles, la salut i el dinamisme dels centres de recerca i universitats catalanes ofereixen un fonament innovador per a qualsevol projecte tecnològic de país. Martí detecta a tots els actors presents a l’ecosistema “la voluntat de tancar les escletxes”, un primer pas imprescindible. Per la seva banda, des de dins de l’acadèmia celebren les passes de gegant que el sector ha fet en els darrers anys. Segons Sagardoy, “es creen més empreses i en millors condicions que en el passat, amb equips compensats i més capacitat per atreure finançament”. Sanz, per la seva banda, és clara respecte del potencial interior i exterior de l’estructura científica catalana, amb Barcelona al capdavant. “Ja es comença a visualitzar que es produeix bona tecnologia, bona ciència; i les empreses ho poden aprofitar”, festeja la cap d’innovació. A més, la capital del país és especialment rellevant en sectors dels més demandats pel que fa a la transferència tecnològica, com ara les ciències de la salut; així com entorns de computació impulsats per les potents infraestructures amb què compta la ciutat, capitanejades pel futur supercomputador Mare Nostrum V. Amb aquesta conjunció de talent i fonaments, només manca el factor capital. Malgrat que els programes hi són, i la Generalitat ofereix ajudes i línies d’inversió constants a aquesta mena de processos, la dedicació, apunten des del sector, ha de ser molt més elevada. “Al final és una qüestió de números, de massa crítica. Com més empreses hi hagi, més possibilitats hi ha de tenir casos d’èxit”, conclou Martí.
