Joan Vila és un empresari singular. Des de 1981 porta els regnes de la empresa familiar LC Paper i les ha vistes i patides de tots els colors i alçades. Sobre les espatlles carrega amb totes les crisis que s’han anat encadenant i a les quals ha fet front sense crosses bancàries. Amb imaginació i decisió. És també un pensador curiós i imbatible, i escriptor i articulista, això darrer, segons ell, perquè va haver d’aprendre a defensar-se quan, arran d’un greu accident a l’empresa, el van trinxar públicament a tot arreu. És autor del llibre La fi de l’ambundància. Creixement sostenible o decreixement estable? Cap a un benestar eficient i frugal, defensa les energies alternatives sense alambinar i propugna una societat que consumeixi menys i que busqui una felicitat més austera. Tota esperança, només es desespera quan parla del model d’administració que s’ha imposat a Catalunya. Amb ell comencem una sèrie d’entrevistes mensuals al restaurant Múrria de Barcelona, local propietat d’Enrest Pérez-Mas, el fundador de la companyia de telecomunicacions catalana Parlem. Allà ens acompanyaran veus tan singulars dins l’economia catalana com la de Joan Vila.
Vicent Sanchis: Senyor Vila, amb poques paraules, què és LC Paper?
Joan Vila: La meva empresa va néixer el 1881…
VS: Ja no seran poques paraules.
JV: [Riu]. La va fundar un francès, no la meua família, que va fer un camí paral·lel, perquè el meu rebesavi també fabricava paper, però aquesta empresa és un exemple de la revolució industrial, perquè a Banyoles hi havia sis molins paperers treballats a mà. El 1850 arriba la primera màquina de fabricar paper a Espanya, a Madrid. Dos anys després a Catalunya tothom volia fabricar-ne.
Júlia Catarineu: Per què?
JV: Perquè a mà una persona fabricava 60 quilos en un dia i la màquina en fabricava 600. Van morir tots els molins artesans. A Catalunya hi havia una efervescència. Tothom volia fabricar el que fos. Fabricar. Tothom volia ser industrial. Aquest senyor que era francès i que vivia a Banyoles va demanar la concessió del riu Fluvià a Besalú, l’hi van donar, i ell va engegar la fàbrica el 1881. El pare va morir, el fill la va heretar, però també va morir jove, i la vídua va anar arrendant aquella fàbrica. Aquella va empresa va passar tan desapercebuda, que en la guerra civil no va ser col·lectivitzada. El 1960 la família ja havia perdut el control de tot el procés de fabricació i va contactar amb la meva per vendre-se-la.
JC: Què va passar a partir d’aquell moment?
JV: A partir dels setanta hi va haver un boom, però la crisi dels setanta va ser fulminant. La meva família tenia una altra fàbrica a Sarrià de Ter, que va haver de tancar, i jo vaig fer un pacte un pacte amb el meu pare. La meva família encara en tenia una altra a Besalú i jo li vaig dir que tancava tots els vincles amb ells i que intentava salvar-la pel meu compte. Vaig entrar-hi amb una crisi de cavall i me’n vaig sortir. Però allò em va marcar una manera de fer. Del 81 al 93 vaig haver de tirar endavant sense el suport dels bancs, que em lligaven a l’empresa que la meva família havia hagut de tancar. “Són coses diferents” -els deia jo-. I em responien que no. Vam haver de salvar situacions i resoldre cada problema i cada necessitat sols. Amb materials d’ocasió. I vam passar de 3.000 tones de paper quan jo hi vaig entrar fins als 15.000. Comprant peces de recanvi i per ampliar la maquinària aquí i allà. Allò ens va definir un model diferent. Érem autosuficients.
VS: Una autarquia.
JV: Sí, una cosa així, amb proveïdors locals: soldadors, tallers, electricistes… Normalment el nostre sector quan fa una inversió la fa clau en mà. Pagues, reps i engegues. A casa nostra això no ha passat mai. Aquella singularitat ens va aportar una visió del món diferent. Vam veure que érem capaços de desenvolupar projectes amb menys recursos. I una cosa més important: treballàvem amb idees pròpies. Això ens ha fet diferents. Fins l’any 93, que va arribar una altra crisi.
JC: De crisi a crisi…
JV: Sí. Jo n’he passat quatre. La del 78, la del 93, la del 2010 i la d’ara.
VS: La d’ara? Ara per què?
JV Ara?! Ara n’hi ha una de les pitjors. Com la primera que vaig viure. Ja hi som. però aquesta és diferent i afecta tot el món. Vam salvar la del 78, per exemple, devaluant. Ara no podem devaluar, no hi ha solució. En la del 93 nosaltres ens vam associar amb Enher i vam crear una centra de cogeneració. Tota la gent que ja no tenia feina en la paperera va passar a aquesta empresa i allò va funcionar. Va ser un èxit brutal.
VS: La seva, doncs, ha estat una història d’èxits de meandre, salvant situacions. Han superat totes les crisis.. I ara?
JV: Un moment. Encara he d’explicar la del 2010. Superada la del 93, el 2003 vaig pensar: “Ho hem fet bé, però no n’hi ha prou”. Havíem d’augmentar la productivitat per continuar aguantant. El 2004 va ser una catàstrofe. Ens va vessar un dipòsit de fuel al riu i un xic més tanca l’empresa. Es va suïcidar l’enginyer que se’n va fer responsable. Allò va ser dur i greu. Greu de debò. Aquell moment va ser important per a mi. Els diaris ens van esclafar. El 2004 jo llegia la revista de premsa que em passaven i pensava: “Per què diuen això de tu?”. Vaig arribar a la conclusió que, si jo mai havia dit res, deien el que volien perquè no ens coneixien. Vaig parlar amb el director del Diari de Girona, que era els que més ens fotien, i li vaig dir de venir a Besalú i conèixer-nos. Li vaig demanar d’escriure un article de tant en tant per explicar-me. I des del 2005 no he fallat mai, cada diumenge.
VS: Com un empresari es converteix en periodista per defensar-se dels periodistes.
JV: Periodista, no.
VS: D’acord. Articulista.
JV: És així, Li vaig donar la volta. Vaig pensar que m’havia equivocat perquè havia estat discret i no podia ser discret. No soc discret. I s’ha acabat el problema.
VS: Acabat? No s’ha acabat. Comença ara. Ja s’ho trobarà algun dia…
JV: Ja m’ho trobaré, doncs. Continuem amb la crisi del 2010. El 2006 volia fer una sèrie de canvis i millores, vaig anar als bancs i em van tornar a dir que no, que no em donaven els crèdits que els demanava.
VS: Desenganye’s. Els bancs no l’estimen gens.
JV: No, no, no, No em donaven crèdit perquè jo no els oferia totxo. Acollonant. Només volien totxo. Li vaig donar la volta. Teníem un projecte innovador i el ministeri ens va donar un crèdit a deu anys sense interès. El nostre principal proveïdor va obtenir també un crèdit, en aquest cas del BBVA, però a través d’Itàlia. Aquí ens havien dit que no i a través d’Itàlia va ser que sí. Quan ja ho teníem tot encarrilat, només llavors, els bancs ens van demanar d’entrar-hi…
JC: Són bancs.
JV: És que és de collons. És molt gros. En fi…
VS: Podia haver aplicat el mètode de la columna periodística i haver fundat el seu propi banc.
JV: He, he. Això em faltava. Vam superar la crisi del 2010 precisament perquè els bancs van entendre que no érem totxo. No ens havien deixat diners perquè no érem totxo i després vam superar la crisi precisament per això.
JC: Ens queda l’actual. La darrera crisi, per ara.
JV: A partir del 2018 començo a fer una cosa que s’ha de fer: mirar la macroeconomia mundial. Fins aquell moment els empresaris es dedicaven a invertir sense reparar si el mercat podria absorbir aquella oferta o no. Jo quan mirava les inversions me’n feia creus. On podrem vendre tot això? Al final teníem un 30 per cent més de producció que de consum a la península Ibèrica.
VS: De paper.
JV: De paper tissú, que ja era la nostra especialitat. El sector ha patit molt perquè la digitalització ha mort el paper d’escriptura i el paper de premsa. Nosaltres, no. El 2020 les fàbriques que produïen aquests productes es van passar al cartró. I ara tornen a patir, perquè n’hi ha més producció que consum. Respecte al tissú, malgrat l’impacte positiu del turisme, tenim un 30 per cent de producció que supera al consum. Hem d’exportar, però ens trobem amb el gran problema, la gran definició, de la crisi actual: és mundial. Abans si tu entraves en crisi, buscaves països per a exportar que no en tinguessin. Ara tothom està en crisi. Nosaltres, per exemple, venem a Anglaterra, però Anglaterra pateix una crisi encara més forta que la nostra. Per això comencen a demanar tornar a la Unió Europea. Però a la Unió Europea Alemanya està en crisi, França, també i, a partir d’ara, nosaltres també la notarem.
JC: A partir d’avui?
JV: Sí, d’aquest mes de setembre, quan s’ha acabat la temporada turística. Aquest any Espanya ha salvat la crisi per dos factors: el turisme, que encara manté un cert vigor, i les aportacions Nex Generation. Però el turisme s’acaba. De manera puntual i de manera estructural. Aquest any ja no hem atrapat les xifres del 2019. Això ens dona una pista de la que ens espera. Patirem una crisi global, semblant a la dels anys vuitanta.
JC: Per què?
JV: Per culpa dels bancs centrals. El 2010 per sortir d’aquella crisi van injectat més diners als mercats. Ho van tornar a fer el 2014. El 2018 es van adonar que allò no funcionava, perquè les empreses invertien sense assegurar-se que el consum respondria. La Reserva Federal dels Estats Units, que és el banc central del món, perquè tots els altres la imiten, va començar a tancar liquiditat al mercat. Mentre l’economia es refreda irromp la pandèmia i els banquers s’inquieten moltíssim i van aportar molts més diners als mercats. L’economia va reaccionar. El 2020 l’economia va arrancar i el 2021 es va posar com un coet. Tan coet, que jo no entenia què passava. Crec que l’error dels bancs centrals -a qui atribueixo la màxima responsabilitat- és que en el mateix 2021 havien d’haver frenat. Haurien d’haver reconegut que tot se’ls havia escapat i que havien de traure liquiditat del mercat. Quan dic els bancs centrals dic tots: Europa, Xina, Japó i els Estats Units. I això no va passar fins el 2022, quan ja s’havia espatllat tot i la inflació es va disparar. La inflació no només s’ha disparat aquí. Això passa a tot el món. I quina n’ha estat la conseqüència? Ens hem carregat el poder adquisitiu de la gent. Ens l’hem carregat del tot. La gent ja no pot comprar. Ara els bancs centrals tenen un problema seriós. Totes les crisis anteriors les havien resolt posant més diners als mercats i aquesta vegada no ho poden fer perquè la inflació és molt alta.
VS: I què han de fer?
JV: Traure demanda del mercat, i traure demanda del mercat vol dir tancar empreses, vol dir atur, vol dir problemes seriosos. I problemes per als pressupostos dels Estats. Tornarem a sentir a parlar de retallades, un concepte que ja havíem oblidat. La meva percepció és que no revivim la crisi del 2009, sinó la del 1979.
VS: Una anàlisi tan minuciosa deu tenir una aplicació domèstica. Què fan vostès en la seua empresa per evitar les conseqüències d’aquesta nova crisi?
JV: Què hem fet, perquè ja ho hem fet. Ja fa anys que rebaixem costos de manera permanent, no esporàdica. Fa anys que vam disminuir el gramatge del paper, una rebaixa que no n’afectava la resistència. La demanda no va respondre, però sí la Unió Europea, que ens en va comprar el projecte i que ens va ajudar, perquè van veure que el futur havia d’anar per aquest camí. Després vam substituir el plàstic que embolcallava el paper per cartró. Amb molts problemes per a entrar al mercat. El món domèstic -les famílies- no en van voler saber res, però el món industrial i institucional, que es miren molt els números, hi van mig entrar. Òbviament, un hospital o una universitat gasten molt més en paper tissú que un particular. A partir de l’esclat de la covid vam obrir un nou mercat que no sabíem que ni existia: la venda per subscripció. Les empreses ens compren el paper considerant allò que gastaran en els mesos següents. En diem venda per subscripció. Augmenta el volum del producte i en redueix el preu.
JC: Això només ho fan vostès?
JV: No. Això s’encomana. A Catalunya hi ha una empresa que es diu Bassols i que ven llençols per nit dormida. No ven els llençols. Cobra per cada nit que hi dorm el client. Hi ha una altra empresa que es diu Girbau i que fabrica rentadores que ven les màquines per rentada. I hi ha una empresa que es diu Proquímia de Vic que fa detergent i el ven també per rentada. Tota la cadena s’activa per servei. I això és el que ara ven. La indústria, doncs, ha de trobar mecanismes, solucions, per adaptar-se a les noves realitats i a les crisis que patirem. Fa un any vam pensar que això ens podia salvar. Ens ofereix un segment de mercat on no hem de competir amb els altres. Ara acabem d’enllestir una nova planta per a produir d’aquesta manera.
La pregunta de Parlem
JC: Vostè és un expert en energies renovables. Un gran defensor, també. Espanya i Catalunya sembla que hi han apostat ara sí de manera clara…
JV: Primerament, Europa. Per aquest ordre, Europa, Espanya i Catalunya.
JC: Hem de fer aquesta aposta? On ens trobem? Potser hem fet tard? Hauríem d’accelerar-ne el procés?
JV: Jo ja he fet el dol perquè no hi arribem. Ja l’he fet. Ara, això no vol dir que no hi hàgem de treballar com a animals.
JC: No arribem a Catalunya o Europa en general?
JV: No hi arriba el món. Però si diem “doncs que es foti el món”, òbviament serà pitjor. Encara més: el planeta també hi juga. Bona part dels augments que hi ha ara de costos dels aliments ja depenen de la sequera. Totes les inclemències meteorològiques derivades de l’escalfament tenen conseqüències: assegurances que pugen, companyies asseguradores que no aguanten, un PIB que quedarà afectat… Jo porto seguint aquest tema del CO2 des del 92. Europa ha liderat tota aquesta sensibilitat, però ara ja ha dit aquesta setmana que l’economia no aguanta i que ajornem, per exemple, la transició en el cas dels vehicles. Això passa amb tot. L’economia no aguante moltes coses, però cal fer-les igualment, perquè, si no, no hi ha transició. Estem entrant en una gran aturada. No s’instal·len més fotovoltaiques ni més parcs eòlics perquè els tipus d’interès han pujat molt i la rendibilitat de tots aquests projectes avui és molt més precària. Els inversors s’han espantat i han posat el fre.
JC: Això a Europa?
JV: Sí. Parlo d’Europa. Ara mirem Espanya. Espanya ho fa relativament bé. De fet, la ministra Teresa Ribera és la millor ministra que hem tingut que hem tingut en tota la qüestió energètic des de Josep Piqué. Piqué, ministre d’Indústria llavors, sabia d’energia perquè venia d’Ercros. Però tots els altres, Montilla, Clos, Sansebastián, Soria, res. Ribera és bona i té prou clares les idees per a enfrontar-se al sector. Pot fer el que pot fer, és clar, però, en conjunt, el que s’ha fet a Espanya és excel·lent. Obre un futur important, cosa que no passa a Catalunya. A Catalunya estem a zero. Ahir el president Aragonès va dir que al final de la legislatura -és pensa que acabarà la legislatura, que també té collons- generaríem 3.000 megawatts, quan el 2025 n’hauríem de tenir 5.000, segons el PROENCAT. No arribarem ni a 3.000. Serem als 2.000 l’any 25. Anem massa lents.
VS: Per què?
JV: És molt important això. Perquè de fa molts anys, des de l’entrada de la CUP amb força als ajuntaments, la societat catalana s’ha tornat còmoda. Jo en dic “benestar marginal”. És a dir, jo ja en tinc prou, no m’emprenyis més, no em facis pensar, no m’embrutis el paisatge, no em facis fer deures, no em facis estalviar… En aquest punt es troba la societat catalana. També l’anglesa, per cert. Aquest relat de la CUP s’ha estès als Comuns, evidentment, i sobretot, ha afectat Esquerra Republicana. Esquerra Republicana, que no té un fons ideològic potent, que li faciliti fer front a aquests raonaments, perquè és molt feble, ha cedit en tot. El president, els consellers, tots els alts càrrecs que jo conec, estan en formació. No tenen ningú amb coneixement previ per fer front a tot això, que és molt difícil que demana molta valentia. El territori diu “No em poses això!”, i ells, marxa enrere.
VS: Això ho explica tot?
JV: No. Després hi ha més coses. Hi ha una directora general d’Energia, Assumpta Ferran, que “en sap”. Entre cometes. No sap del tot. Sap algunes coses, però no del tot. Té llacunes importants. Després hi ha la secretària d’energia, Anna Bernadas, que ni puta idea. Era regidora a Olot, ve de la diputació de Girona, val, molt bé. No té cap formació. L’exconsellera? Deixem-ho estar. I el conseller actual ve d’Agricultura i té la formació que té. No hi ha nivell. L’error que han comès és atribuïble a Assumpta Ferran, que va dir que posarien un parc fotovoltaic de 5 megawatts en cada municipi. La secretària li agafa el guant i anuncia que faran una cosa que es diu Pla Territorial d’Energies Renovables, i per fer-ho designarem un enginyer a cada comarca, amb un pressupost de 32 milions. El 2024 aquest Pla serà acabat, però al 2025, quan l’hagen d’engegar, veuran que la línia de 25.000 que ha connectar tot això no s’ho empassa. I encara hi ha altres factors més greus.
JC: Sí que anem bé. Quins?
JV: La primera és que els nusos principals de 400.000 els tenim ocupats des de Madrid. Tot el que és de 25.000 no té sortida perquè quan arribes al nus principal de 400.000 et diuen que no hi cap. Això l’una. A més, les línies de 25.000 són petites de capacitat. Per tant, la majoria no admeten 5 megawatts més. El segon problema es diu Endesa, que fa tot el que pot per xafar la guitarra. Si muntes una comunitat energètica i tens com a distribuïdor Endesa, calça’t. Passarà un any o dos, no tindràs els permisos corresponents, et demanaran coses impossibles…
VS: Hi ha cap solució?
JV: Relativa. Projectes d’autoconsum. Nosaltres tenim un projecte de dos parcs petits de 500 a Besalú que alimentin tota la població. En tenim un altre, el nostre, el que ha d’alimentar la fàbrica, de 3 megawatts i mig. Anem a la part administrativa. El nostre projecte va arrancar el 2015. No ens en van donar el permís, perquè el terreny havia de ser contigu i el teníem a 90 metres. No hi va haver manera de convèncer-los. El 2019 van canviar la llei. Però aleshores des d’Agricultura ens ho van tornar a tombar perquè al departament no els agradava el terreny que teníem sinó un altre al costat de la fàbrica. Els vaig dir que a mi també, però que el propietari no ens el volia llogar ni vendre. S’engega la tramitació el 2020, ens enganxa pel mig la pandèmia. Finalment, ens el van aprovar el 2021 i ja ens enganxa en crisi, amb pèrdues… Ara l’hem tornat a emprendre amb capital israelià. Espero que el 2024 sigui una realitat. Quasi deu anys!
JC: Fa la sensació que el mateix govern que presenta un pla de transició energètica el bloca amb les seves traves.
JV: És així.
JC: Són traves volgudes o és falta de coneixement?
JV: És pitjor. La de la Generalitat és una administració que és incapaç de tramitar res. Per què? Perquè és molt garantista per al funcionari. El funcionari que ha de prendre una decisió no vol prendre-la sol i n’emmerda quatre o cinc més. Cada funcionari es vol cobrir les espatlles jurídicament. Si prens tota l’administració en conjunt, veuràs quin problema hi ha. Hi ha una teranyina de tal calibre, que no es pot desenredar. Tot es frena. Per acabar-ho d’adobar hi ha els arquitectes, que foten problemes pertot arreu en el cas de la transició energètica. I ningú en diu res. No accepten res, no volen res. Tot els fa mal als ulls. Tenim un problema molt seriós. Ara hi ha una petita guerra dins el departament d’Energia i els arquitectes de Territori. Només hi ha una persona que pot resoldre això, que és el president. Quan el van nomenar li vaig dir que havia de nomenar un comissionat per a la transició energètica, perquè, si no, no ens en sortiríem. Si no, cada departament només mira per ell. No em va respondre. Hi ha una incapacitat intel·lectual profunda. No hi ha nivell.
VS: Voldria que acabàrem definint millor la crisi que vostè diu que ja ens afecta i que és ben diferent de totes les anteriors.
JV: Sí, no és convencional. No té precedents. El 1979 del keynesianisme, esgotat el 70, vam passar al nou model neoliberal, de Thatcher i Regan, amb Milton Friedman. Quina és ara la solució d’uns bancs centrals que no poden actuar i d’una societat que no pot comprar perquè no té poder adquisitiu. Un altre model. Quin? Jo defenso el model frugal. Consumir menys. Hi ha cinc tecnologies que ens hi ajudaran: la mobilitat elèctrica i autònoma -els cotxes que aniran sols-, les energies renovables, la rehabilitació energètica i la bomba de calor, la intel·ligència artificial i una darrera que no agrada a ningú sentir: la proteïna animal artificial. Això tindrà conseqüències greus, perquè de moment crearà llocs de treballs però a la llarga en restarà molts. Hi haurà un munt de professions que desapareixeran. Ens haurem de repartir el treball.
VS: Podrem mantenir el nivell de vida que tenim ara?
JV: No. Jo proposo consumir menys. No és que ho proposi, és que no hi veig una altra solució. Ens hem convertit en una màquina de dispersar recursos i només en reciclem el 9 per cent. T’ho miris per on t’ho miris, això no pot continuar, sobretot amb el canvi climàtic. I l’aigua. Compte amb l’aigua. Aquesta serà la crisi més gran que patirem, més que la del canvi climàtic. Només hi ha una solució: adaptar-nos a consumir menys i aconseguir ser feliços d’aquesta manera. Hem de tornar a fer un plantejament de societat amb menys mobilitat i amb més contacte amb el teu entorn.
3 
