“La mera entrada, fins i tot sense escorcoll ni intervenció d’arxius físics o informàtics, en un espai que és simultàniament domicili social d’una persona jurídica i centre de treball de l’empresa requereix autorització judicial prèvia”. Aquesta és la frase amb què la sentència 441/2026 de la sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem avisa que els membres de la Inspecció de Treball no tenen patent de cors per entrar en les seus d’empreses que tenen el domicili social en el mateix centre de treball.
Una sentència de la qual en va ser ponent el magistrat Luis María Díez-Picazo i que ha obert una crisi institucional important, sobretot a Catalunya, on la majoria de les empreses són pimes i tenen la seu social en el centre de treball. Tot i que la resolució es va dictar el mes d’abril passat, les repercussions han incrementat en els darrers mesos perquè, per una banda, els inspectors continuen entrant als centres de treball sense distinció tot al·legant que només hi ha una sentència i que requeria una altra per consolidar doctrina o jurisprudència.
Però un dels problemes més greus el va comunicar per escrit, el passat cinc d’agost al Parlament, el conseller d’Empresa, Miquel Sàmper, pels seus efectes i mirar de preservar tant la seguretat jurídica dels administrats com dels funcionaris de la Inspecció de Treball, que podrien caure en una causa penal si entren al domicili social d’una empresa sense la pertinent autorització judicial. Sàmper, a preguntes del diputat dels Comuns Lluís Mijoler, admetia sense embuts i per escrit que el departament “no compartia el criteri d’aquesta sentència” i avançava que s’havien emprès “accions conjuntes de tot el sistema d’Inspecció de Treball i Seguretat Social”. El neguit de Sàmper és que limitar d’aquesta manera l’entrada de la inspecció de treball a les empreses pot “comportar un menor grau de compliment de la normativa laboral”.
Una sentència inèdita
La sorpresa de la resolució ja venia de fàbrica. L’origen va ser el recurs d’un empresari valencià. Membres del Cos Nacional de Policia i de la Inspecció de Treball van entrar al domicili social de la seva empresa perquè també és el centre de treball. Va interposar el recurs especial de vulneració de drets fonamentals -un procediment especial de tutela de drets fonamentals i llibertats públiques- davant la sala contenciosa del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià. Ras i curt, el recurs al·legava la vulneració de l’article 18.2 de la Constitució espanyola que determina la inviolabilitat del domicili. El tribunal va desestimar el recurs i l’empresari va recórrer al Suprem, que li va donar la raó, cosa que canvia del tot el criteri de les darreres dècades en les maneres de vigilar de la Inspecció de Treball.
La sentència establia que els membres de la Inspecció de Treball necessiten autorització judicial per entrar a les empreses que comparteixen seu social i centre de treball. És a dir, la majoria de les pimes, que configuren el gruix del teixit empresarial de Catalunya. Els magistrats només mantenien una excepció: quan entre la zona d’oficines del domicili social i la zona de centre de treball hi hagi una separació física apreciable i, a més, l’autoritat o els seus agents informin que el seu propòsit és únicament accedir a la primera per al compliment de les seves funcions legalment previstes. És a dir, la resolució retallava les ales a la Inspecció de Treball, que fins ara feia i desfeia als centres de treball.
El conseller d’Empresa intenta parar el cop
La importància de la resolució ha posat en problemes el Departament d’Empresa i Treball i al seu conseller, que fa mans i mànigues per minimitzar l’efecte de la sentència, fins al punt que ha preparat instruccions per esquivar la prohibició garantint la seguretat jurídica tant de les empreses com del personal de la Inspecció. “S’està treballant per dotar de mecanismes eficaços i àgils al sistema de la Inspecció de Treball”, assegura Sàmper en la seva resposta, a la que ha tingut accés El Món.
Així, insisteix que no pot “compartir el criteri de la sentència” en la mesura que no té en compte el Conveni 81 de l’Organització Internacional del Treball, que faculta la Inspecció de Treball per accedir a tot centre de treball on prestin serveis persones treballadores, amb independència que s’hi trobi comunicat el domicili social d’una persona jurídica. En la mateixa línia, remarca que la llei que regula la Inspecció “s’ha mantingut inalterada durant dècades de normal exercici de la funció inspectora al llarg dels textos successius d’aquesta norma”.
Una llei que “estableix amb claredat (que no requereix, per tant, cap interpretació), com a regla general, que el personal inspector pot entrar lliurement en qualsevol moment i sense previ avís a tot centre de treball, establiment o lloc subjecte a inspecció”. De fet, l’única excepció era quan el centre de treball coincidia amb el “domicili particular d’una persona física”, no com seria a partir d’ara “un domicili social”.
Temor que no es compleixi la llei
Per a Sàmper, “cal tenir en compte que qualsevol limitació de la facultat d’entrada del personal inspector a un centre de treball redueix l’eficàcia de la tasca inspectora i, en conseqüència, pot comportar un menor grau de compliment generalitzat de la normativa d’ordre social sotmesa al control i vigilància del sistema de la Inspecció de Treball”. En aquesta línia afegeix que “per la mateixa naturalesa de la seva actuació, la Inspecció de Treball ha de poder accedir lliurement a tot centre de treball”. I d’aquesta manera “poder comprovar in situ l’existència d’irregularitats com ara, per exemple, en matèria de temps de treball o de seguretat i salut laboral”.
“Qualsevol limitació d’aquesta facultat d’entrada a centres de treball del personal inspector, doncs, pot repercutir negativament en la protecció eficaç dels drets de les persones treballadores, incloent-hi el principi d’igualtat i la prohibició de discriminació i diversos drets fonamentals, com el dret a la vida i a la integritat física i moral”, alerta el conseller. Per això, i davant la incertesa del marge que té ara la inspecció de treball, Sàmper assevera que “ha desenvolupat, amb caràcter d’urgència, instruccions per tal que el personal actuant de la Inspecció de Treball pugui continuar exercint la tasca inspectora i poder exercir la facultat encomanada, que permet plenament dur a terme visites als centres de treball i llocs subjectes a inspecció, per tal de continuar realitzant les comprovacions de les condicions de treball in situ, com a mesura de constatació efectiva de qualsevol irregularitat laboral”. Ara bé, no aclareix els termes d’aquestes instruccions que obren una via de reclamacions judicials per vulneració de drets i podrien obligar a canviar la Llei de la Inspecció de Treball.
