Per a Jaume Roures, “sense Mediapro, la roda de l’audiovisual al país no gira”. Fundador i fins a l’octubre conseller delegat i accionista minoritari de la que ha estat la gran empresa audiovisual de Catalunya, va ser públicament convidat a abandonar-la en un xoc “de perspectives” amb l’accionista majoritari, Southwind Media; un previsible canvi de sentit del negoci impossible d’assumir per a algú que “no és un empresari”. La carrera de Roures al capdavant de Mediapro ha estat plena de revolts: facturacions estratosfèriques -uns 2.000 milions d’euros alguns anys, que titlla de “barbaritat- i guanys sostinguts xoquen amb les batalles més sagnants de la guerra del futbol, una guerra que Mediapro “va guanyar clarament”. També les legals: des del seu despatx s’ha enfrontat a una multa de la Comissió Nacional de la Competència espanyola, molt lligada al fet de portar el “sambenito de catalans”; així com a la fiscalia de Nova York per un cas Fifagate (l’afer de corrupció per uns suborns a la FIFA relacionats amb els drets televisius) que va tenir la seva primera i parcial resolució el 2018 amb el pagament per part de l’empresa de prop de 20 milions d’euros -fruit, defensa, d’un “xantatge” per part de l’autoritat nord-americana-. Trotskista de formació i militància, lamenta la “tragèdia” d’una esquerra espanyola tan dividida com ho ha estat sempre. Roures rep El Món Economia al restaurant Fermí Puig, envoltat d’imatges icòniques del Barça, per parlar de la seva trajectòria empresarial, del model de propietat del club o del futur d’un cinema català que s’ha d’adaptar al segle XXI.
Poc després de la seva sortida de Mediapro assegurava vostè que tenia una munió de projectes entre mans. Com avancen els seus ‘tingladus’?
Vam presentar Dinder (aplicació de cites per a persones amb discapacitat intel·lectual), que no vull dir que va anar molt millor de l’esperat perquè tampoc no sabíem què podia passar. Tenim una cua d’inscripcions importantíssima; més de la que podem atendre. Aquesta és, de fet, una de les coses que hem d’anar assentant. Pel que fa als habitatges socials, vaig fer servir els diners de la sortida de Mediapro per comprar-ne més, ara ja en tenim 650. També tenim la llicència per construir-ne 50 més, els de l’edifici del gimnàs Sant Pau. Ens queda La Sibèria al 22@, que en són 47, i va una mica més endarrerit. La pilota és al teulat de l’Ajuntament: tots proclamen l’emergència residencial, però després no sembla que els ritmes acompanyin aquest concepte.
Li sobten els problemes que troben els projectes de construcció d’habitatge a Barcelona? En el seu cas, a més, d’habitatge social.
Que l’administració busqui totes les garanties que han de complir els habitatges em sembla normal. Una altra cosa és que això s’allargui, s’allargui i s’allargui… He discutit fins i tot amb amics meus que hi són o hi han estat: la primera tasca que s’ha de fer quan un entra a l’administració és canviar-la. No pot ser que tot sigui tan lent i tan complex. Tantes comissions, que han de discutir tantes coses… Si les volen fer que les facin, però anem de pressa. No pot ser que guanyi un concurs l’any 2019 i arribi al 2023 sense haver posat una pedra i sense saber quan la podré posar. Si hi ha una emergència residencial, que l’administració posi mesures, perquè les paraules no acompanyen els fets.
És una queixa que apareix en el sector immobiliari constantment. No ha millorat en els darrers anys aquesta dinàmica?
Jo treballo amb l’habitatge social, no soc promotor immobiliari. Els meus ritmes i objectius no són els mateixos. Però si continuem veient gent afectada, desnonaments cada dia, es tracta de donar-hi possibilitats. Si no som capaços d’accelerar això… Les exigències em semblen molt bé, els ritmes són el que em sembla malament. No sé per què hem d’esperar tres mesos perquè es reuneixi una comissió. Que es reuneixi en un mes! Que els bombers hagin de fer certificats, em sembla meravellós. Però posem uns ritmes adients per cobrir el que diem que és una necessitat.
No té idea de quan es desbloquejaran els projectes?
En el cas de Sant Pau, a partir del 28 de desembre puc començar a enderrocar. Ja és alguna cosa perquè és un tema que s’havia de resoldre, perquè passen dos anys entre que comencem i que hi pot entrar la gent a viure.
I a La Sibèria?
Res. A més és un concurs públic que vam guanyar, que vam pagar un cànon… És una d’aquelles coses que no entens. No necessitem sis mesos perquè hi vagi un arqueòleg a veure si hi ha restes de refugis de la guerra.
Això ve després de la seva sortida de Mediapro. Poques hores després, deia que el comunicat de l’empresa “no encaixava en l’esperit de la companyia”.
Hi havia un paràgraf ‘a la búlgara’: tots pensem el mateix, tots diem el mateix… Si tots pensem el mateix, per què estic jo fora, que soc el fundador?
Quines desviacions hi ha a Mediapro respecte d’aquests valors fundacionals? Era diferent l’empresa que va deixar?
Per què es pot fer Mediapro? Quina és l’ànima que té un projecte per fer aquest creixement? És una productora que fa una mena de continguts, amb una mena de relació amb la societat, amb la gent que hi treballa… Una cosa no es pot separar de l’altra. Hem arribat al que hem arribat perquè la gent tenia una llibertat determinada, perquè sabíem quins continguts volíem fer, no ens deixàvem trepitjar per ningú. Això és un pack. Quan la casa es fa gran, hi ha unes exigències legals, de compliance… Però l’ànima continua sent el més important. Tampoc no perdíem el temps en cuites i procediments interns. No repartíem dividends perquè ho reinvertíem tot, i això ens permetia créixer. Quan tot aquest pack es desequilibra, ja no és el mateix.
Com es desequilibra?
Cometem un error l’any 2017, quan Torreal (fons de capital risc de la família Abelló) vol sortir. Venen uns diners i fan una oferta majoritària, i a nosaltres ens sembla bé. I aquest és el primer error, perquè el que fa aquest és comprar la major part de Mediapro endeutant l’empresa. Als accionistes que marxen, amb moltíssims diners, els va semblar perfecte. A nosaltres no ens va semblar malament, perquè pensàvem que això faria possible fer més salts. Però a Mediapro li havia anat bé perquè no teníem deute. Les guerres del futbol les vam passar perquè tot el que guanyàvem, ho reinvertíem. Aquí ens ve un passiu que en aquell moment, que facturem 2.000 milions d’euros –una barbaritat–, no és un problema. Però llavors ve la pandèmia, i aquell deute que no era un problema esdevé una llosa. Necessitem una altra ajuda que ens porta al fet que el soci majoritari ja no té un 53% sinó un 85%, i tot canvia. Ja no controlem res.
Es noten internament els efectes de l’ampliació del capital de Southwind?
No és un canvi en el dia a dia, sinó de perspectiva. Quan tens un soci majoritari que posa a la venda les seves accions, quin és el projecte de la casa? El que és Mediapro està claríssim; com funciona la casa, amb tota la llibertat, està claríssim. Quin és el futur? No ho sé. I si els gestors no podem controlar el futur, ja no hi fem res.
No es podia haver fet res des de dins per redirigir això?
Jo crec que sí, però els del comunicat (la direcció actual, que comunica la seva sortida) creien que no.
El què?
Exercir la gestió de veritat. Hi ha un soci majoritari que jo he de respectar perquè ha posat uns diners. Però com construir i desenvolupar la casa, això ho sé jo. I no ho sé perquè sigui alt, ros i guapo –que ho soc–, sinó perquè ho hem demostrat durant 30 anys. Això és el que s’ha de continuar fent. I si no es pot continuar fent, ells tenen el dret de fer-me fora, i jo tinc el dret de marxar. Sé com funciona aquest sector, ho hem guanyat tot. Per al que vingui de fora, que ha fet la seva inversió, la manera de rendibilitzar-la és deixar-nos treballar com ho fèiem fins llavors, no sotmetre una cosa que és viva, lliure, i que va com un tiro, a la seva perspectiva.
El màxim càrrec executiu a l’empresa ha quedat en mans de Tatxo Benet. Hi confia per continuar amb aquesta tasca?
No és un tema personal, no ho vull personalitzar en Tatxo. Mediapro era el que era, i havia de ser el que era, no una altra cosa. I al comunicat queda evident que ja no és el que era.
Sense personalitzar-ho. Mediapro ja no tindrà la seva ànima?
Si pensés que la tindrà, no seria fora.
Sobre la sortida de Southwind de l’accionariat, li consten ofertes?
Era la seva decisió, jo no hi podia fer res.
No tenien cap informació els altres accionistes sobre el que podria fer el majoritari?
El tema no és la informació, és qui decideix. Si un accionista majoritari diu que es vol vendre les seves accions, els altres no tenim capacitat de fer-hi res. Per rendibilitzar una inversió, tens dues vies: una, fer créixer el tingladu per anar recuperant; dues, vendre-ho per més del que ho vas comprar. Però si t’ho vens per un preu més alt, com ho fas, si la companyia no creix? I si no em deixen fer créixer l’empresa, la vendran d’alguna manera que no té a veure amb el projecte de Mediapro.
Amb tot, quin futur li augura a Mediapro?
Mediapro té uns fonaments. No és tan fàcil desfer-se’n. El tema és de qui dependràs, quines operacions farà l’accionista majoritari per rendibilitzar la seva inversió.
No estan en risc aquests fonaments?
Ja ho veurem. Jo sé com es tanca el 2023, ja veurem com es tanca el 2024.
Quins són aquests fonaments? Sobre què construeixen el que acaba sent Mediapro?
Sobre unes bases clares. Una, donar el servei més ampli possible. Dues, sabem que tenim una responsabilitat social com a empresa cultural, i això implica que no pots fer qualsevol cosa. Tres, perquè això sigui possible has de deixar que la gent desenvolupi el seu talent i creativitat. Per tant, la responsabilitat quedava en mans de la gent, sense estructures verticals. Això és el que ens permet créixer. Tot aquest talent, la gent, feia Mediapro seva.
Com conviuen la perspectiva empresarial i la creativa en aquest creixement?
És que jo no soc un empresari. Al segle XXI les estructures verticals, em penso, no tenen sentit –més enllà de conceptes ideològics que jo pugui tenir–. I ho hem demostrat a la pràctica. Sense casar-nos amb ningú.
Com era la relació amb el mercat de la seva Mediapro?
El que hem demostrat és que els nostres continguts eren comercials. Ara que Mediapro ha fet programes amb l’Ana Obregón, ha sigut un fracàs. Entre altres coses perquè això no ho sabem fer. Per fer-ho, has de tenir el cap moblat d’una manera que per sort no és la nostra. Quan vols anar-te’n on hi ha el corrent majoritari, la cagues. Els nostres programes d’entreteniment, les pel·lícules, el Más vale tarde, El Intermedio, les sèries… No només han funcionat, han estat premiades mundialment. Una altra cosa és que aquí no es reconegui, perquè –amb perdó– som un país de merda. Però Mediapro no té comparació al món. 650 premis, facturem el que facturem en més de 30 països. La roda del sector no funciona sense nosaltres. Això té un valor increïble, un valor que no es pot prostituir. Si haguéssim volgut fer una empresa normal, Mediapro no hauria existit: seria una productora de serveis, que potser ho faria molt bé. Però el tema era un altre.
I no els intenten imitar dins el sector?
Això té a veure amb moltes coses: l’ambició –ben entesa–; mirada llarga; no adaptar-se als mecanismes… Les lleis del cine afavoreixen que si tu fas una pel·li petita, amb les ajudes guanyaràs 100.000 o 150.000 euros tranquil·lament. Això explica per què hi ha 400 productores, quan no hi ha prou material. Les normatives impulsen això, en comptes del que pensàvem nosaltres, que era fer indústria. I quan venen les crisis, que totes les ajudes desapareixen, l’audiovisual també. Què és el sector audiovisual a Catalunya avui dia? A Madrid hi ha una mica més d’indústria, però tampoc per tirar coets. I això també és responsabilitat de l’administració.
I què hauria de fer l’administració per canviar això?
A la llei de l’excepció cultural francesa, si la tercera pel·lícula no et funciona, s’acaben les ajudes. Aquí no. Parlem molt del nombre de produccions, però per què no parlem de la gent que va a veure-les? Si un escriptor fa un llibre que no ven, és un fracassat. Si jo faig una pel·li que no anirà a veure ningú, però es projecta a algun festival, ningú diu res. Jo faig les pel·lícules perquè la gent vagi a veure-les. No puc concebre-ho d’una altra manera. “No, és que jo no vull fer un cinema comercial”. És una polèmica estúpida. Jo faig el cinema que crec que he de fer, però de tal manera que la gent el vagi a veure. Es pot explicar la història més atòmica del món, però si ningú va al cinema, la història no funciona. Tota la resta és fer volar coloms, i això no m’interessa. El que s’ha de fer és estimular grans projectes. L’administració s’ha de dedicar a això.
És el camí correcte el que marquen les Tres Xemeneies?
Bé, és que el projecte el vam encetar nosaltres. Però està absolutament parat. Ara s’hi fa el Manifesta, però les Tres Xemeneies no és un espai per fer de tant en tant una expressió cultural. És un projecte tecnològic, digital i audiovisual del segle XXI, de referència a escala europea. El que passa és que t’hi has de posar seriosament.
L’administració està assignant malament els recursos per a l’audiovisual a Catalunya?
S’han de desenvolupar projectes ambiciosos. Ara -i això no existia fa un temps- hi ha una gent, plataformes com Netflix o HBO, que posen 50.000 milions de dòlars l’any al mercat en continguts audiovisuals. Nosaltres hem d’optar a tenir un 1%, 500 milions d’euros. Aquest és el camí. Mira els nòrdics, que, amb perdó, són una merdeta com nosaltres. Entra a la plataforma que vulguis: hi veuràs sèries daneses, sueques, noruegues, boníssimes. I Dinamarca té menys habitants que Catalunya.
A què atribueix aquesta manca d’ambició com a sector?
Tenir la mirada llarga no és tan curtterminista. Et pot crear més problemes en el dia a dia, i potser a la gent li preocupa més qui es queixi que no els eixos culturals que hem de desenvolupar com a país. Em sembla evidentíssim que cal afavorir pel·lícules de 10 o 15 milions que projectin el nostre imaginari al món; però això també implica uns càstings a l’altura. Potser hem de donar beques per a actors i actrius a Los Angeles per fer pujar el nivell. Fer pel·lícules ambicioses demana un repartiment ambiciós; i nosaltres en tenim un de limitat. Però tampoc hi posem recursos.
Té lloc el català en aquest mercat de grans produccions?
Hi té lloc si nosaltres afrontem tota la cadena de producció. I la cadena comença per tenir càstings, directors i directores competitius. En tenim, però podrien ser millors, i no fer un cinema tan tancat. Les ajudes de la llei del cine no tenen sentit si no estan dins d’una perspectiva que pensi a impulsar cada sector necessari dins l’audiovisual. Poso l’exemple del càsting perquè em sembla molt evident: a Espanya només hi ha el Bardem. Nosaltres, sense ànim de molestar ningú, tampoc tenim el nivell. Si vols fer una pel·lícula ambiciosa, has d’anar a buscar un repartiment internacional, però llavors ja poses en qüestió la llengua.
El teixit català, totes aquestes petites productores, sostenen que Catalunya sí que té el talent necessari. Hi està d’acord?
Sí, és clar, ho hem demostrat. El talent de Mediapro estava tot aquí, no pas a la Xina. Tot i això, al talent l’has de deixar expressar, has de posar els mecanismes necessaris perquè creixi. Nosaltres hem tingut sort i hem treballat molt per poder nodrir-nos econòmicament de l’ecosistema. És per això que no hem viscut mai de subvencions.
Tindrà encara vinculació Jaume Roures amb el sector audiovisual?
Bé, jo no sé fer res més. Porto fent el mateix 40 anys, des que vaig entrar a TV3. No em veig ara fent una cadena de perruqueries.
Una part especialment pública de l’èxit de Mediapro han estat els drets esportius –malgrat grans esculls i dificultats–. Com és la gestió del monstre que és l’emissió del futbol?
Jo m’he passat del 1995 al 2015 negociant amb 40 presidents de clubs, perquè en aquell moment els drets no estaven centralitzats i anàvem a explicar el projecte un per un. S’ha de tenir molta paciència. El secret del nostre èxit és que no hem jugat amb l’especulació: “Ho compro per 10 i ho venc per 15″. Nosaltres vam construir un projecte per estabilitzar el futbol, volíem donar-li un caire industrial. Al cap i a la fi, vam consolidar una lliga. Ara el futbol funciona com una indústria, tots els components hi guanyen. I, lògicament, nosaltres també.
Com és la competència en aquest sector? Perquè fins i tot Mediapro ha tingut multes per part de la Comissió Nacional de la Competència.
Nosaltres vam tenir una sola multa, per haver fet un concurs per reordenar els actius sobrants. Era el primer cop que es feia un procediment com aquest a l’Estat, i per haver donat 25 dies en comptes de 30, Competència va decidir multar Mediapro. Ni la Federació, ni La Liga, ni Prisa havien fet un concurs. I a nosaltres ens posen una multa de mig milió d’euros per fer-lo.
Com és la convivència entre les empreses que es barallen pels drets?
No teníem competència. A la que tu tens un plantejament industrial i d’estabilitat, aquí no hi ha competència. Abans es pagaven 12 euros per partit, això va iniciar la guerra del futbol. Nosaltres vam proposar un model on en comptes de fer que un milió de persones et paguin 12 euros, busquem quatre milions de persones que ho vulguin tot. Vam canviar el paradigma i vam demostrar que, si poses les coses a l’abast de la gent tens més clients, i si tens més clients, tens més estabilitat.
Van guanyar la guerra del futbol?
Evidentment que la vam guanyar. Ho vam fer al Tribunal Suprem, set anys i mig després, malgrat les multes i les guerres a la Moncloa. Al final tot era un rotllo contra els catalans.
Era només la resistència contra que una empresa catalana fos la que ho gestionés tot?
Era la resistència contra la pèrdua del negoci, però amb el fet que portàvem el sambenito de catalans.
Com es viu el cas Fifagate des de Mediapro?
Però és que nosaltres no estàvem en aquest conflicte. Malgrat tota la merda que s’hagi pogut tirar, nosaltres no compràvem drets del mundial.
L’acord del 2018, doncs, a què respon?
Mediapro tenia un soci minoritari als Estats Units que va fer negocis que no hauria d’haver fet. Llavors teníem dues vies: o anar a judici o firmar. El que feien els americans era xantatge: “O firmes o tanco l’empresa”. I vam acabar firmant. Ara s’està demostrant que ells no tenien ni la capacitat ni el poder de fer aquest xantatge. És un tema que no s’ha acabat, i espero que Mediapro el guanyarà.
Era aquesta la norma, més enllà de Mediapro, dins la gestió dels drets del futbol?
En tots els sectors hi ha corrupció, a tots els nivells. El futbol mou molts diners. Ens van demanar que en tres anys havíem de fer un procediment intern que impedís que una cosa així es tornés a repetir, a tenir compliance, mecanismes per evitar-ho.
Quin és el rol del Gerard Romy en el cas?
Bé, que ell no va controlar prou el soci minoritari, però mai ha estat condemnat.
Diguem que no havia estat atent al que feia l’empresa?
Era el responsable de l’àrea internacional d’aquell moment.
No va tenir més implicació més enllà de la falta de control?
No, ni ha estat mai condemnat.
Calen canvis al gran futbol per tenir la perspectiva industrial que vostè reclama?
El futbol fa temps que va arribar a un sostre, això em sembla evident. Però sortides artificials, com la Superlliga, no aniran enlloc, no sé ni com la gent les contempla. El que hi haurà és un assentament, que sempre és necessari. Més val saber fins a on dona un negoci. Però bé, el futbol està a un nivell al qual la resta de sectors d’entreteniment no arribaran mai. Tot i que l’oferta d’oci és molt més ampla, el futbol és imbatible, perquè no té espòilers, no saps com acabarà un partit. Per molts girs que es doni a una sèrie, aquesta força no hi ha ningú que la tingui. Ara s’estén el mantra que els joves no veuen futbol. Això és mentida! Quan les càmeres enfoquen la graderia a l’estadi, no es veuen avis amb bastonet. Les audiències són diàries, i la franja de 18 a 24 anys és la que més creix. És una mentida que es repeteix molt, ja ho deia algú als anys 40.
No cal canviar, doncs, el negoci del futbol?
No. El que s’ha de fer és donar més moviment a les xarxes socials, subministrar dades als fans… Nosaltres, per exemple, hem fet partits de futbol a Tiktok en vertical. Ens hem d’adaptar a la competència. Però la solució no és un canvi de model, ni tampoc una Superlliga.
El president del Barça just ahir declarava que en un o dos anys estaria en marxa aquesta Superlliga
Jo mai he entès per què Laporta vol una Superlliga. Des del punt de vista esportiu, tenim l’experiència de l’Eurolliga de bàsquet -que vam muntar nosaltres l’any 2000-. Amb aquest esdeveniment, les lligues nacionals han desaparegut, pràcticament. A més, el Barça només ha guanyat dues o tres Eurolligues de bàsquet en 23 anys. Es necessita un al·licient per jugar un partit, no té interès que el cinquè i el sisè equip de la lliga juguin. Es dona l’argument que s’enfronten els millors equips: “No, ara jugarem amb el Liverpool”. Això té interès si t’hi jugues alguna cosa. El Barça-Nàpols de Champions és important perquè és una eliminatòria. Si el mateix partit el juguen en format de lliga i el Barça va vuitè i el Nàpols desè, no té cap mena d’atractiu. Es pot fer una Superlliga sense els anglesos? L’altre dia llegia que hi jugaria l’Anderletch, el PSV, el Porto, el Benfica… I això és una Superlliga? Això és una lliga de merda.
I econòmicament?
Els diners que diuen que sortiran no existeixen. Jo m’he guanyat la vida parlant cada dia amb totes les televisions del món, i ningú mai ha rebut cap oferta, cap projecte. A banda, la Champions té contractes fins al 2027, d’aquí a dos anys no pot haver-hi una altra competició, perquè les teles no en compraran els drets. A part, quina necessitat tenen el Barça o el Madrid -que ingressen al voltant de 170 milions d’euros- d’ajudar que equips com el Bayern de Múnic o la Juventus, amb uns drets d’uns 80 milions, els dupliquin? Per què has d’enfortir uns rivals amb els quals ja tens problemes per competir? L’altre dia llegia a un diari que parlaven de la “lluvia de millones”. No n’hi haurà, perquè ningú ha venut res, ni vendran res! Heineken no es gastarà el doble de diners en patrocinis perquè hi ha dues competicions. Això és l’abc. La Superlliga és parlar per parlar.
Si el Barça i el Madrid són, com diu, els primers interessats en el model actual, com explica la seva insistència a favor de la Superlliga?
Entenc la insistència de Florentino Pérez, perquè ell està enfilat a la seva moto. Però si tu tens la salvació del món del futbol, no la presentes a El Chiringuito. Aquesta, però, és la realitat del sector. Al futbol tu pots fer totes les ximpleries que vulguis, que no et penalitzen.
Parlar de futbol amb vostè és parlar del Barça. Com valora, com a empresari i com a culer, la gestió de la nova directiva, especialment en termes econòmics?
És difícil entendre el que implica arribar a un lloc on tens un forat de 800 milions d’euros amb unes exigències molt fortes. Si el Barça fos una empresa normal, hauria deixat de gastar, però en futbol això no es pot fer. Laporta ha fet el que ha pogut amb el que té, i ha construït un equip que -més o menys- t’ha guanyat una lliga, però sobretot que omple l’estadi. Al futbol has de gastar uns diners que no tens, i que t’hipotequen a futur. Que, a més, això és el que fa el Madrid! El que passa és que la premsa els tracta d’una forma diferent. Jo sempre ho recordo quan es parla de les palanques del Barça: nosaltres l’any 2000 vam fotre al Madrid 6.000 milions de pessetes, que era una pasta gansa! El que s’ha d’assumir són aquestes dues coordenades: primer, un forat impressionant, que dit sigui de pas no ha penalitzat ningú -aquest és el problema d’aquestes societats que són dels socis–; i segon, que el Barça necessita crear il·lusió, a diferència d’una empresa normal, que el que hagués fet hauria sigut retallar.
En una empresa normal, de fet, s’haurien pres mesures legals contra la junta sortint
També. Ells van enviar una cosa a la fiscalia, però jo sí que els vaig denunciar.
Parlava dels problemes de les ‘societats que són dels socis’. Quin és el model ideal de propietat del Barça, doncs?
Que el Barça és dels socis és un sofisma, perquè el soci té unes capacitats limitades. Cada pocs anys es vota una junta i poc més. I el mateix passa amb els pressupostos, els voten 200 dels 4.000 compromissaris. Això demostra que el soci no fa seu el club. Solucionar el forat de deute implica fer una fundació per protegir la propietat del club i traure’n a borsa un 30%, o la part que sigui. D’aquesta manera eliminem el deute, fet que ens permet respirar tranquils. I no només: si treus una part a borsa, apareixen unes obligacions de gestió i transparència.
Malauradament, al futbol en general i al Barça en particular no es poden discutir seriosament les coses. No es pot confiar que vindrà una junta que sí que sabrà gestionar el club. Les eleccions no donen cap garantia de res. Aquí hem tingut Núñez, que va ser una ruïna econòmica, malgrat que es lloï la seva gestió. Després Laporta, Sandro, Bartomeu i Laporta un altre cop: en tots aquells anys, el club ha anat a més o a menys? A menys. El problema, doncs, és de gestió, d’acord. Però la gestió ha d’estar obligada. I l’única manera que hi hagi una gestió obligada i transparent és traure una part de la propietat a borsa, perquè, si fas trampes un mes, al segon ja t’enxampen.
Potser establir aquest model és la manera de conservar l’ànima de les empreses de la qual parla?
Bé, és que jo crec que és l’única manera. És com La Caixa, per entendre’ns; una de les fórmules. El Bayern en té una altra: una majoria és dels socis, i una minoria de les superempreses alemanyes. Però a mi m’és igual de qui siguin les accions, si són d’Aldi o Goldman Sachs.
Per què hi ha tanta resistència al canvi dins el Barça?
L’única votació que anava a perdre Bartomeu, amb totes les bestieses que va fer, era la del canvi a l’escut -no la va arribar a perdre, perquè la va retirar-. Jo crec que el redisseny de l’escut estava bé, però el Barça té aquesta mística: “L’escut no es pot tocar”. És com l’estadi: el Camp Nou es va fer fa 75 anys, la seva estructura no es pot arreglar. El que faran no te res a veure amb fer un estadi nou de trinca! On és el negoci? A les llotges, i les del Camp Nou mai seran les que necessita el club, perquè estan condicionades per l’estructura. Però canviar d’estadi és anatema. El mateix que passa quan proposo la sortida a borsa, que m’acusen de voler quedar-me el club. Mai pots discutir seriosament.
Ha servit d’alguna cosa, políticament, que hi hagués una figura empresarial d’esquerres a l’Estat?
Crec que sí, que hem canviat moltes coses. Hem guanyat millor pel·lícula per Los lunes al sol, Camino, La vida secreta de las palabras; El buen patrón… Estem parlant de l’atur, de l’opus, de les tortures a la guerra de Iugoslàvia, de la impunitat de l’empresariat espanyol… És evident que hem canviat alguna cosa.
Com està vivint la situació de les esquerres a l’estat?
Bé, és una desgràcia com un piano, sembla que estem condemnats a no entendre’ns. A l’esquerra, la pulsió sectària i la pulsió adaptativa s’acaben separant, en comptes de trobar una línia conjunta. Una línia més adaptada a la realitat, que no implica adaptar-se al PSOE.
Té clar a qui dona suport en aquesta divisió?
Jo dono suport al fet que només hi hagi una alternativa. Ja sé que no és fàcil, és el problema de l’esquerra des de sempre.
Després de les darreres eleccions a la Generalitat, vostè es va mostrar molt crític amb el pacte entre Esquerra i Junts. Atesos els canvis d’equilibris, com veu la situació per al 2024? Veu possible repetir aquest executiu?
S’ha demostrat que l’estratègia de Junts era parlar per parlar. Jo soc contrari al ‘com pitjor, millor’. Tot això ha portat a minoritzar l’independentisme, sense ser jo independentista. El món indepe no vull dir que ara mateix sigui una caricatura, però de vegades fa una mica de pena.
El pacte d’investidura de Pedro Sánchez és molt important, no per la seva voluntat, sinó perquè obliga les parts a una sèrie de coses, agradi o no agradi. Ara tothom està obligat a seure i negociar. Com més llarg sigui aquest període de l’amnistia, millor, perquè quan la gent s’acostuma a asseure’s i negociar pot aprendre una mica; perquè es calma i no és víctima de la necessitat de fer demagògia.
Soc incapaç de dir si aquestes ganes de diàleg es mantindran de cara a les eleccions, no sé què passarà. Potser guanya el PSC, però si es presenta Puigdemont, ja no ho tinc tan clar. És un gran candidat. No és el meu, però ell trencaria els esquemes. Que guanyi l’Illa, per tant, està per veure. Però bé, si guanya l’Illa, la política d’aliances posteriors és un enigma. Illa-ERC-Comuns? És una possibilitat, té una lògica.
2 
